L’Europa de les sobiranies compartides i de les administracions multinivell passarà un autèntic test també compartit i multinivell amb les properes eleccions europees, potser la prova més transcendent de tota la seva història parlamentària. La part més vistosa d’aquest multitest la tindrem a França i a Alemanya, els dos països que històricament solen actuar de motor de la construcció europea i que ara s’han convertit gairebé en els solitaris impulsors europeistes. Sota la batuta d’Emmanuel Macron i d’Angela Merkel, els líders de l’antipopulisme s’han concertat a avançar en la unió bancària, la defensa europea i la política d’immigració, just en el moment en què per primer cop també s’ha instal·lat una pinça enemiga de la Unió Europea entre Donald Trump i Vladimir Putin, interessats ambdós en la fragmentació i, si cal, disposats fins i tot a intervenir, via Bannon l’un i via ciberguerres digitals l’altre, en els afers electorals interns del continent.

El primer test serà per a Macron, assetjat per les armilles grogues i per Marine Le Pen, en el que constituirà la primera cita amb les urnes des que va arribar a la presidència de la República el maig del 2017. La prova és significativa tant pel que representa com a alternativa centrista i europeista al populisme, com per la força de l’extrema dreta en els sondejos, fins al punt que pot guanyar les eleccions i deixar en mal lloc el moviment La Republique En Marche, tot just creat pel president. La consciència de la gravetat del moment és tal que Macron ha especulat amb la possibilitat de celebrar un referèndum de reforma constitucional el mateix dia de les eleccions europees, fent recurs així a la mateixa fórmula que van fer servir antecessors seus, encara que amb fortuna desigual, quan es van trobar en situacions crítiques. La reforma limitaria el nombre de diputats i senadors, reduiria a tres els mandats legislatius seguits, introduiria una dosi de proporcionalitat al sistema electoral i podria també incloure un estatut d’autonomia per a Còrsega.

L’Europa de les sobiranies compartides i de les administracions multinivell passarà la prova més trascendent de tota la seva història parlamentària.

També presentaran llista pròpia al Parlament Europeu els armilles grogues, cada cop més agermanats als grillini italians, del partit digital Cinque Stelle, i preparats per duplicar per l’esquerra els populismes parlamentaris de dreta com ja ha succeït a Itàlia i està esdevenint a Espanya, en aquest cas amb Vox després de Podemos.

Una derrota del macronisme, a més de debilitar el president de la República i el seu projecte en clau francesa, també el debilitaria en el seu lideratge europeu, que forma part essencial del seu programa. Seria un fracàs de la idea de l’Europa protectora que vol Macron, enfront de les nacions-estat com a refugi contra la globalització dels nacionalismes populistes.

Gairebé de la mateixa alçada és el test alemany, tot i que Angela Merkel, en camí de retirada, ja comparteix el lideratge amb la nova presidenta de la CDU, Annegret KrampKarrenbauer (AKK), tot just elegida en el congrés del passat desembre després de 18 anys de presidència de l’actual cancellera. Un mal resultat dels partits tradicionals a les europees, i també a les quatre eleccions regionals d’aquest any (Bremen, Brandenburg, Saxònia i Turíngia), pot esquerdar l’actual govern de gran coalició (Grosse Koalition) entre la dreta i els socialdemòcrates, fins al punt d’escurçar la legislatura i liquidar prematurament el quart gabinet de la cancellera abans del termini de finals del 2021.

 

Doble test: Merkel i AKK

Des del punt de vista dels dirigents alemanys, es tractarà doncs d’un doble test, per a Merkel i per a AKK, la nova dirigent designada com a futura cancellera si es manté l’hegemonia de la coalició conservadora CDUCSU. Per a AKK, que va guanyar la presidència del partit en competició amb el veterà candidat més de dretes Friedrich Merz, el repte consisteix a aturar el transvasament del vot democristià cap a l’extrema dreta enemiga de la immigració. El nivell de vot que aconsegueixi la xenòfoba Alternative für Deutschland serà determinant per a l’evolució de la CDU, ja sigui cap a un model com el que aplica Casado al PP espanyol de confluència amb l’extrema dreta, ja sigui en direcció a un model centrista com el de Macron, de polarització i cinturó sanitari al voltant dels ultres.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

El test, naturalment, es produirà arreu, amb més o menys pes segons l’envergadura de cada país, però seran especialment interessants els resultats a Itàlia i a Espanya. En el cas italià caldrà avaluar fins on arriba l’ascens de la Lega de Salvini, convertit en el profeta irat contra la immigració, i el grau d’estancament o fins i tot de declivi dels grillini. En el cas espanyol, les europees seran una mena de segona volta de les generals, convocades per al 28 d’abril, de forma que més que test serà confirmació del que ja s’hagi esdevingut. Les possibilitats de Salvini d’arribar a primer ministre es veuran el 26 de maig, però les de Casado quedaran clares un mes abans. El més rellevant de les eleccions generals espanyoles serà el capteniment del socialisme: si aconsegueix la victòria que diuen els sondejos i encara més la majoria de govern sòlida que demana Sánchez, en pot sortir un missatge encoratjador per a les forces europeistes de cara al 26 de maig. No hi haurà majoria de dretes sense Vox, la força antieuropeista que està marcant l’agenda i, a fi de comptes, és clar el paral·lelisme entre el revisionisme de l’Estat de les autonomies espanyol –tal com el propugnen tant l’independentisme català com la triple dreta hispànica– i el replegament davant de la construcció europea a càrrec dels nacionalismes populistes en ascens.

El que surti de les urnes de maig determinarà en bona part el rumb polític a molts països. Ho farà en els dos centrals que condueixen la ranquejant locomotora europea. I ho farà també, com correspon a la institució parlamentària de la Unió, en el rumb que emprengui a partir d’ara la construcció europea. Amb l’encongiment previsible del nombre de diputats de les dues grans formacions tradicionals, és a dir, populars i socialdemòcrates, la primera incògnita afecta el pes i consistència de les dretes extremes i les extremes dretes que, sens dubte, entraran amb força i augmentaran el seu nombre d’escons. La nova correlació de forces parlamentàries pesarà també en l’elecció del president de la Comissió, fruit fins ara del torn entre els dos grans partits, que es poden veure en dificultats degut a les formacions emergents.

L’hemicicle del nou Parlament Europeu dibuixarà les dues grans idees divergents que ja dominen l’espai europeu, per primera vegada nítidament enfrontades en substitució de les antigues polaritzacions polítiques. D’una banda, una Europa nacionalpopulista, partidària de la recuperació de sobirania, del retorn a les fronteres nacionals i enemiga de la immigració, i de la sortida de l’euro fins i tot. De l’altra, l’Europa europeista, que vol mantenir i intensificar el camí federalitzant de la integració. Previsiblement serà aquesta darrera la que mantindrà l’hegemonia a les institucions, però comptarà per primer cop amb una dura oposició, formada pel conglomerat de partits nacionalpopulistes –encara caldrà veure la seva capacitat per fer un front comú al parlament–, i caracteritzada per la impugnació del sistema més que per la defensa de polítiques europees alternatives.

 

La no-Europa dels nacionalpopulistes

El nacionalpopulisme no té una idea alternativa d’Europa sinó que la seva idea alternativa es la noEuropa. Fins ara, els partits nacionalpopulistes, partidaris de la recuperació de sobirania dels Estats, no solien impugnar des de dins el sistema europeu sinó que directament plantejaven la sortida de la Unió. L’actitud de l’UKIP (United Kingdom Independence Party) o del Front National (ara Rassemblement National) és modèlica respecte al seu aprofitament dels recursos, escons, sous i dietes, a vegades de forma fraudulenta, per tal de propugnar la sortida de la Unió tot i denunciant-la. Després del Brexit, en canvi, el nacionalpopulisme continental ha passat a una nova fase, consistent a fer esclatar Europa des de dins mateix de les institucions i, en concret, des del Parlament Europeu, en lloc de voler sortirne.

Des del punt de vista formal, l’esca de totes les baralles serà el mètode europeu de les majories qualificades, fonament del lliurament de sobirania, al qual el nacionalpopulisme s’oposarà cada cop que en tingui ocasió. L’aparició d’una oposició dura al Parlament Europeu també introdueix el risc de la «vetocràcia» i de la paràlisi, de forma que tot es faci més lent i difícil a l’hora d’avançar i prendre decisions. Amb una Europa nacionalpopulista corren perill els tractats de Schengen, ara ja en molt mal estat. Si arribés a controlar les majories, conservaria el mercat únic, però limitaria progressivament la lliure circulació, amb la reaparició de les barreres i controls en frontera, acomplint així una de les condicions britàniques plantejades abans del Brexit per quedars’hi: la desaparició de la llibertat de circulació, especialment per als ciutadans no europeus.

Tot el que faria una Europa regida pels nacionalpopulismes ja està succeint en una mesura o altra a petita escala. El tractament estrictament nacional de l’arribada d’immigrants, amb rebuig i retorn a frontera entre països socis, ja s’està produint actualment. L’onada nacionalpopulista també afecta i erosiona els valors més intangibles de les relacions intraeuropees, com són les relacions bilaterals entre els estats, la cooperació intergovernamental i la solidaritat entre governants, el que Jacques Delors en deia l’esperit de família. Tot això es notarà molt més quan els eurodiputats nacionalpopulistes facin sentir el seu pes, però ja es pot percebre actualment quan dos governs com els d’Itàlia i França poden tensar les seves relacions de forma insòlita, fins a cridar a consultes els ambaixadors.

El Brexit, ara a punt de culminar, juga un paper central en aquesta confrontació. Ha estat i encara és la primera gran batalla antieuropea i serà a la vegada una fita irreversible. El principal obstacle per al federalisme europeu en marxa fins ara era precisament el Regne Unit, amb la seva posició privilegiada dins del Mercat Únic i el seu veto sistemàtic a tot avenç vers l’acompliment de l’objectiu constitucional, consagrat ja pel Tractat de Roma, de la unió més estreta dels pobles i els ciutadans europeus. Des d’un punt de vista històric, Londres ha procurat sempre que el continent es trobés dividit, sense cap hegemon que el controlés, de manera que Londres es pogués constituir en l’àrbitre exterior que resolgués els conflictes. En la fase actual, en canvi, el Brexit està actuant com a federador exterior, que uneix els europeus com a reacció per damunt de les fortes tendències centrífugues que els fragmenten. Sense l’obstacle britànic a Brussel·les, les forces federalistes tenen camp lliure i fins i tot necessitat d’avançar, especialment en l’enfortiment de la unió monetària, en polítiques d’immigració i en defensa comuna. Però a la vegada, aquesta reacció federalista, dirigida per Emmanuel Macron i per Angela Merkel, provoca encara més la reacció de signe contrari, contra l’euro, contra la immigració i en favor d’un replegament en la seguretat i la defensa de cadascuna de les nacions.

Li ha costat molt al Parlament Europeu aproximarse al model de poder legislatiu i controlador del govern propi de les democràcies representatives. Li ha costat des que es va instituir com a càmera d’elecció directa el 1979, i li segueix costant encara ara, tot i els avenços successius que l’han convertit en colegislador, amb el Consell Europeu, i li han donat més poder pressupostari, the power of the purse segons l’expressió americana, tot i que la purse, la bossa europea, sigui tan minsa i impròpia de l’actor global i de l’Europa que protegeix que hauria de ser la Unió. La paradoxa del moment històric és que just quan el Parlament Europeu és més a prop d’acomodarse a la idea d’un poder legislatiu i controlador de l’executiu, l’oposició que li envien els ciutadans sigui portadora d’un encàrrec de deconstrucció, un programa d’autodestrucció europea, resultat i reacció davant de la falta de polítiques alternatives europeistes a les polítiques tecnocràtiques i consensuals dominants en tota la història de la Unió.