La Unió Europa (UE), que dels seus orígens amb sis membres sempre havia sumat fins arribar a 28, per primera vegada ha restat. La retirada del Regne Unit és una pèrdua important, no es pot negar. Ho és per raons de pes polític, econòmic i de seguretat, però ho és també pel moment en què s’ha produït, quan s’han alterat els equilibris i interessos geopolítics que havien convertit la UE en un model –tot i les seves mancances– de multilateralisme i de cooperació en el qual els seus socis compartien les mateixes regles.

El Regne Unit era la segona economia més gran de la Unió i una de les dues potències nuclears europees. D’un dia a l’altre la UE ha perdut 66 milions d’habitants, 2,6 bilions del producte interior brut (PIB) i un 4 % de comerç mundial. Falta l’acord definitiu que ha d’establir la nova relació entre ambdós (hauria d’estar fet a final d’any), però el que és segur és que les balances comercials i la competitivitat exterior se’n ressentiran. Com va dir Angela Merkel, ara el Regne Unit és un competidor.

Amb una assignatura europea sempre pendent com és la de seguretat i defensa, la sortida del Regne Unit implica la pèrdua de capacitats militars i defensives. Aquesta minva pot empènyer els membres de la UE a buscar la cooperació a la qual han estat molt reticents, però alhora, a fer-ho amb unes capacitats molt més limitades.

Ara bé, a diferència de les relacions comercials que seran competitives, en qüestions de seguretat i defensa els interessos de Londres i els de Brussel·les són, i haurien de seguir sent-ho, compartits. Hi ha, però, el dubte que plantegen els Estats Units amb Donald Trump qui, a diferència dels seus antecessors, no sembla disposat a garantir la seguretat europea. És un dubte que el primer ministre britànic, Boris Johnson, tampoc no ha aclarit.

El menyspreu de Trump pel multilateralisme de què la UE ha fet bandera no és l’únic repte exterior. Veïns geogràficament propers com són Rússia i Turquia plantegen també dificultats a la Unió. En la seva voluntat de recuperar el paper de Rússia com a potència, Vladimir Putin té interès a afeblir Europa i per fer-ho juga totes les cartes –descobertes o amagades– que li permeten assolir aquest objectiu, ja sigui donant suport polític i econòmic a un eix antieuropeu d’extrema dreta o a l’independentisme català. Les relacions amb Turquia tampoc no són bones. El president Recep Tayyip Erdogan cada vegada s’acosta més a Moscou i amenaça amb trencar el pacte que va fer amb la UE per a l’acollida d’immigrants.

L’expansionisme de la Xina està convertint aquest país en un rival sistèmic de la UE. La seva enorme capacitat ja sigui comprant ports (el Pireu, Duisburg o les terminals de contenidors de València i Bilbao), desenvolupant infraestructures per a la nova ruta de la seda, o com a tenidor de deute sobirà fa que la Xina sigui molt atractiva per a alguns països europeus a falta d’una política comuna. Unes recents maniobres militars conjuntes de Turquia, la Xina i l’Iran a l’oceà Índic i al mar d’Oman, a més de posar en evidència el declivi dels Estats Units a la zona, també recordava l’absència d’una política europea ferma i coherent en una zona tan conflictiva i que ens és tan propera. Serà tasca de Josep Borrell, el responsable d’Afers Exteriors i de Seguretat, definir aquests polítiques.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Problemes dins d’una UE a 27 no en falten. La reculada de la democràcia liberal a l’Europa central i oriental (Hongria, Eslovàquia o Polònia) està en total contradicció amb els valors fonamentals de la UE. El mateix es pot dir de les pulsions populistes en democràcies consolidades (França o Itàlia). La crisi econòmica i el mateix Brexit han generat una paràlisi que s’ha traduït en la poca eficàcia de les forces europeistes que no han tingut el tremp suficient per a aprofundir la unió bancària i la fiscal, o per fixar una diplomàcia comuna.

De les darreres eleccions al Parlament Europeu en van sortir una cambra fragmentada i polaritzada. Seria tot un èxit si aquesta nova Eurocambra transformés la polarització en una politització que afavorís el debat que ha de permetre crear polítiques per a aquesta UE a 27.

És urgent completar la integració política i econòmica, definir una política comuna de defensa, salvaguardar els estàndards de l’Estat de dret i fer-ho amb una visió estratègica i, sobretot, amb voluntat política. En les seves diferents formes, el que avui és la Unió ha donat gairebé set dècades de pau a una Europa malacostumada a sortir d’una guerra per entrar en una altra. També ha donat un benestar amb el benefici d’unes polítiques socials que no ha tingut cap altre lloc del món.

L’optimisme originari dels anys 50, quan tot estava per fer a Europa, s’ha traduït ara en un pessimisme generat pels abismes socials als quals ha portat la crisi econòmica i per la inseguretat d’un món que canvia ràpidament en el qual coses que semblaven impossibles acaben passant, com ho demostra el Brexit. Per això ara més que mai és necessària una UE forta, creïble i que s’ocupi dels seus ciutadans.