La pandèmia ha generat a Europa un «moment Hamilton». Formulat amb més precisió: el conjunt de les decisions fiscals i monetàries preses per la Unió Europea (UE) com a reacció per a contrarestar la recessió provocada per la paralització d’activitat produïda pel coronavirus configuren un transcendental salt qualitatiu en la unificació continental.

De fet és un salt similar al que va imprimir el secretari del Tresor nord-americà, Alexander Hamilton, el 1790, quan va aconseguir mutualitzar el deute de les antigues colònies en un sol deute federal dels EUA; va confegir un veritable primer pressupost amb recursos propis; i va llençar el projecte del First Bank, el primer banc central dels EUA, que va fracassar (també el segon va haver de plegar, anys a venir).

Aquesta tesi no és pacífica. Euroescèptics, funeraris i pessimistes de tota mena nacionalista la discuteixen per optimista i fins i tot ingènua. De fet, en el moment d’escriure aquest text, primer de juliol, li falta la validació (i retoc) d’algun acord institucional indispensable, com ara el del Consell Europeu.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

Pitjor per a ells. Perquè la base de la fita és sòlida, única en la història i d’enorme quantia. La configuren tres potes. Una, el paquet aprovat per l’Eurogrup (per 540.000 milions d’euros distribuïts entre les línies precautòries del Fons de rescat, el MEDE; el nou programa SURE de reassegurança de l’assegurança d’atur, i l’ampliació de la capacitat del Banc Europeu d’Inversions, BEI). Dos, el programa contra la pandèmia del Banc Central Europeu (per un total d’1,7 bilions d’euros). I tres, la proposta de Pla per a la recuperació europea de la Comissió (per 750.000 milions), a més dels programes pressupostaris expansius dels 27 Estats membres.

 

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.