Un món desordenat i perillós

Probablement sigui un exercici inútil advertir sobre la importància de les eleccions al Parlament Europeu del proper mes de maig, però no és cap exageració afirmar el seu caràcter decisiu sobre el futur de la Unió Europea a la vista d’un context global cada cop més desordenat i per tant més perillós.

Les decisions unilaterals dels Estats Units i de Rússia d’abandonar el Tractat d’Armes Nuclears d’Abast Intermedi són un exemple major de la perillositat del nou marc internacional, en tant que suposa una regressió respecte a la desescalada posterior a la vella guerra freda i que ben bé pot ser un dels símbols inaugurals de la nova guerra freda, amb conseqüències especialment inquietants per a la seguretat europea. Aquest escenari planteja amb tota la seva cruesa la necessitat d’un pas endavant audaç en la integració europea per ferse càrrec de la seva pròpia defensa, abandonant definitivament les tuteles derivades encara de la postguerra mundial. Així ho veu Jesús A. Núñez, en un article publicat a eldiario.es (4-02-19):

«Vist des de la Unió Europea, l’abandonament del tractat suposa augmentar la possibilitat que en el seu sòl es tornin a desplegar unes armes molt més avançades que les que provocaren fa quaranta anys la crisi dels euromíssils (SS-20 soviètics i Pershing II nordamericans). Sense oblidar que ambdues potències ja disposen d’un ampli arsenal d’armes similars desplegades en els mars i cels europeus, el seu previsible desplegament en bases terrestres no tan sols ens converteix en objectius directes d’unes armes tan destructives, sinó que ens torna a retratar com a ostatges impotents del que uns altres decideixen.

Per si no fossin suficients les raons acumulades en els darrers anys per materialitzar definitivament la idea de l’”autonomia estratègica” que es propugna en el document l’Estratègia Global de la UE (2016) –crisi econòmica que fa inviable la defensa individual, agressivitat de Putin, menyspreus i exabruptes de Trump i Brexit– la vulnerabilitat derivada d’aquesta situació hauria de ser un alicient definitiu per dotar-nos d’una veu única en l’escenari internacional. O no?»

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

El Brexit és una altra prova de la involució europea, amb efectes negatius òbviament per al Regne Unit, però amb rèpliques concretes i pràctiques que afecten tots els membres de la Unió: «la mare de tots els embolics» com expressava gràficament una portada de The Economist (170119): El més greu però és que amb el Brexit el rebuig a l’ideal europeu deixa de ser un discurs ideològic i esdevé una realitat incontestable que reverteix la dinàmica expansiva i progressiva del projecte europeu.

Al mateix temps l’impuls europeista es veu afectat seriosament per l’afebliment de les famílies polítiques que l’han sostingut des dels moments fundacionals de les institucions europees. La precarietat de la socialdemocràcia, de la democràcia cristiana i del liberalisme és ben patent a cada convocatòria electoral del nivell que sigui. Com també són un signe poc encoratjador les dificultats de consolidació de l’europeisme crític de l’esquerra de la socialdemocràcia.

 

El nacionalpopulisme a l’assalt

La percepció d’aquest context hostil i de totes aquestes febleses internes anima les expectatives polítiques i electorals dels diversos grups nacionalpopulistes que aspiren a trencar els equilibris polítics sobre els quals s’han sustentat les institucions europees, o, si més no, a contaminar l’agenda, el llenguatge i les maneres de les forces polítiques de l’statu quo europeu. Esteban Hernández, en un reportatge publicat a La Vanguardia (27-01-19) resumeix així les intencions dels nacionalpopulistes:

«… les tesis i els partits als quals Bannon dóna suport poden acabar tenint èxit a Europa. No es tracta que arribin a ser majoria al Parlament, ni tampoc que puguin accedir a grans quotes de poder, cosa que és molt poc probable, però sí que assoleixin una influència substancial a través del que podria denominar-se “política de fons activista”. Aquest tipus d’empreses d’inversió compren una petita part de les accions d’una firma i des d’aquesta posició minoritària emprenen campanyes per convèncer els fons institucionals i a grans i petits accionistes perquè pressionin el consell d’administració. La seva idea no és prendre el poder, sinó forçar canvis en la direcció de l’empresa, habitualment perquè generin més rendibilitat. Identifiquen empreses amb potencial econòmic i equilibris de poder poc sòlids i incideixen en la vida corporativa a través de diferents palanques per aconseguir els seus objectius.

Aquesta és l’estratègia de Bannon per a la UE postelectoral. Els euroescèptics aprofitaran les debilitats internes del Partit Popular Europeu, la previsible debacle dels socialdemòcrates i l’incert destí d’ALDE, l’agrupació dels liberals, per desplaçar la Unió cap a posicions menys fermes. Encara que aconsegueixin un reduït nombre de diputats, comptaran amb un pes sensible per pressionar la resta de les forces i portar-les cap al seu terreny, de la mateixa manera que Vox està incidint en la política andalusa.»

Els grups nacionalpopulistes aspiren a contaminar l’agenda i el llenguatge de les forces polítiques de l’statu quo europeu.

Es delimita així una batalla electoral que de forma simplificada es podria definir com un plebiscit sobre la continuïtat de la construcció europea i la progressió de la integració econòmica, social i estratègica. Un plebiscit que des del nacionapopulisme es podria simbolitzar com un referèndum sobre/contra Emmanuel Macron, en tant que representant més visible d’un nou impuls europeista, com explica Cyrille Bret en un article a Telos (24-01-19):

«A Europa, la prova serà del tot essencial. En primer lloc, perquè el president francès sempre ha optat per presentar-se com el líder de tots els progressistes d’Europa. En segon lloc, perquè s’ha convertit en el blanc preferit de tots els sobiranistes del continent: Salvini a Itàlia, Orbán a Hongria, Kaczinski a Polònia, etc. Finalment, perquè diversos estats membres celebraran eleccions importants abans o durant les eleccions europees del 23 al 26 de maig (…)

… a tot el continent i als seus 28 estats membres, els votants aniran a les urnes per elegir els seus representants al Parlament Europeu. Serà un moment essencial en la vida democràtica de la nostra comunitat continental. La campanya està prenent un caire plebiscitari: a favor o en contra de l’Europa de Macron? Amb raó o sense. En qualsevol cas, les eleccions europees de maig se centraran en qüestions de principi: la solidaritat i l’autonomia d’Europa».

El recent incident diplomàtic entre França i Itàlia reforça aquesta impressió en poder interpretarse com un enfrontament directe MacronSalvini, que personalitza la confrontació ideològica i de projectes entre els europeistes i els nacionalpopulistes. Però, més enllà, se li pot atribuir un significat molt més preocupant en evidenciar una esquerda profunda en la confiança entre dos dels països fundadors de la Unió, perquè no es tracta ni de la defecció d’un país euroescèptic gairebé per naturalesa com el Regne Unit, ni de les dificultats d’adaptació a una cultura política liberal dels països de l’Est europeu: és un presagi d’una desintegració no contemplada fins fa ben poc, com adverteix Daniel Conversi en un article a Agenda Pública (8-02-19):

«Com està reaccionant la comunitat internacional davant d’aquesta crisi contínua? Tots els països veïns d’Itàlia i Europa sencera no amaguen la seva preocupació i creixent nerviosisme. I els conflictes interns del govern italià estan sent observats intensament per la presidència dels Estats Units amb el seu pla d’enfonsar Europa com a projecte polític i social comú.

Es tracta d’un disseny que ja es va donar a conèixer durant la presidència de George W. Bush, quan membres del seu govern van atacar repetidament diversos països europeus i de la ‘vella’ Europa com a concepte a superar. En particular, les elits corporatives dels Estats Units no van perdonar mai a Europa l’adopció d’un sistema monetari únic, horroritzades per l’amenaça que representava l’euro per a la supremacia mundial del dòlar. Ara, amb Donald Trump i Steve Bannon, el seu «ambaixador» a Europa, el somni republicà de Bush sembla convertir-se en realitat, però a través d’una radicalització sense precedents dels conflictes i un suport massiu als règims autoritaris.

El joc per a la destrucció d’Europa es jugarà principalment a Roma. La submissió de Roma al sobiranisme autoritari podria significar la destrucció del somni europeu. En aquest cas, el projecte devastador de Bannon-Trump podria avançar i guanyar gràcies a la incongruència italiana».

La paradoxa d’aquestes eleccions decisives, gairebé plebiscitàries, sobre el futur d’Europa, és que estan en mans d’un demos esmicolat que o bé no se sentirà cridat a participarhi, o bé ho farà en funció de preocupacions i impulsos locals.

 


Una selecció més extensa d’articles recomanables es pot consultar al Focus Press setmanal de Taller de Política.