Les exploracions sociològiques sobre la identitat i els desitjos de bascos i catalans entre 1977 i 2012 —ni més ni menys que els primers trenta-cinc anys de vivència democràtica— presenten un panorama sorprenent. L’opció independentista se situa de manera continuada entre el 25 % i el 30 % dels enquestats, i la identitat subjectiva —només català, més basc que espanyol, tan català com espanyol, etc.— ofereix una imatge molt centrada en allò que es comparteix. És enigmàtic que durant trenta-cinc anys de llibertat, de trànsit generacional, de canvis socioeconòmics i d’experimentar les bondats de l’autogovern, la pulsió independentista i la identitat subjectiva es mantinguessin immutables a Catalunya i Euskadi.

I encara és més enigmàtic que entre 2012 i 2017 els catalans experimentessin una eclosió secessionista, fins a rondar la meitat dels ciutadans a favor d’una «república pròpia», mentre que els bascos es mantenien impertèrrits en el seu registre anterior, amb un declivi significatiu de l’independentisme. L’explicació en ús sobre el canvi entre els catalans seria el fet que el Congrés «passés el ribot» sobre el projecte de nou Estatut i, especialment, les retallades introduïdes per la sentència del Tribunal Constitucional. Però hi ha dubtes que aquesta sigui la causa última de l’auge rupturista.

Caldria fer un examen més detallat dels moviments a la Catalunya oficial durant tot aquest temps. Però sembla obligat assenyalar l’adscripció d’Artur Mas a les tesis independentistes com a factor clau. Senzillament perquè van ser les institucions de la Generalitat les que van concedir carta de naturalesa i arguments de viabilitat a la gestació d’una república catalana indolora. Sense negar la càrrega de frustració que va poder significar la retallada a l’Estatut, la clau va ser la legitimitat que la Generalitat va concedir al desbordament de la legalitat, la sublimació de la democràcia dels catalans sobre les normes constitucionals i autonòmiques vigents.

Les institucions de la Generalitat van concedir carta de naturalesa i arguments de viabilitat a la gestació d’una república catalana indolora.

La «via catalana» no va commoure ni el nacionalisme governant a Euskadi, ni tan sols l’esquerra abertzale. Al marge d’alguns gestos solidaris per part del PNB i del suport a distància dels hereus d’ETA a tot el que es pogués derivar de l’efervescència catalana, el sobiranisme basc es va acovardir fins i tot respecte de si mateix. L’explicació més comuna és que Euskadi acabava de superar cinc dècades d’activitat terrorista que interpel·lava moralment l’abertzalisme extremista i en drenava les energies.

 

Decepció d’Urkullu

La deriva independentista a Catalunya resulta, per la seva incertesa, especialment dissuasiva. Però hi ha una interpretació més de fons. L’independentisme governant a Catalunya i el nacionalisme que governa Euskadi no són vasos comunicants, sinó que conformen realitats i propòsits en competència. El testimoniatge del lehendakari Urkullu en el judici del procés, explicant els seus intents de mediació per evitar la crisi d’octubre de 2017, va ser eloqüent. Tant des de la seva posició institucional com en la seva qualitat de dirigent jeltzale, Urkullu va tractar de fer-se valer per atenuar el «xoc de trens» que s’acostava. L’eventualitat que el govern de la Generalitat i el mateix Parlament fessin una declaració unilateral d’independència que donés lloc a una espiral de conseqüències incertes podia posar en qüestió el pragmatisme del PNB i la seva hegemonia respecte a l’esquerra abertzale.

Però Urkullu no va poder dissimular la seva decepció perquè l’independentisme governant a Catalunya menyspreés les seves gestions, quan tampoc no les havia requerit expressament. Arribats al punt en què es trobava el procés, hauria estat un descrèdit per a l’independentisme català que una intervenció basca entre el 26 i el 27 d’octubre de 2017 acabés reconduint la situació. A partir d’aquell moment, i amb el 155 en marxa, el PNB es va adonar de dos fets que semblaven incontrovertibles. En primer lloc, que l’efervescència independentista a Catalunya no contagiaria —sinó tot el contrari— la part nacionalista de la societat basca. En segon lloc, que el maximalisme secessionista català enfront de Madrid incrementava les oportunitats del possibilisme «peneuvista»; com es va arribar a demostrar quan el PNB va secundar els pressupostos de Rajoy i, al cap d’una setmana, va donar suport a la moció de censura socialista contra ell.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

No es tracta d’una mera successió de moviments tàctics amb els quals el PNB s’aprofita del buit deixat per CiU a la Cort madrilenya. És sobretot la demostració que, en una economia de suma zero, en un marc jurídic i polític limitat per la Constitució, el sobiranisme català i el basc tendeixen a destorbar-se mútuament. Perquè així passa també entre tots dos autogoverns. El sistema de concert econòmic i de quota del qual gaudim els bascos i defensem unànimement resulta envejable per a la immensa majoria dels catalans. Però alhora constitueix una singularitat exclusiva, compartida amb els navarresos, que l’Estat constitucional no pot estendre a Catalunya sense posar en risc la seva viabilitat financera.

Euskadi representa el 6 % de l’economia espanyola, mentre que Catalunya n’és el 19 %. Si en el moment de la negociació de la Constitució i de l’Estatut del 79 Catalunya hagués aconseguit incloure un «pacte fiscal» semblant al basc en el seu articulat, Espanya no seria el que és avui. Però l’Estat autonòmic s’hauria acomodat a una asimetria tan notable. No obstant això, si avui s’apliqués el «pacte fiscal» per a Catalunya, l’Espanya autonòmica acusaria de tal manera aquesta asimetria que no hi ha cap partit d’àmbit nacional que sigui capaç ni tan sols de suggerir aquesta possibilitat. No és casual que persisteixi el dèficit fiscal i financer català —entre 11.800 i 16.800 milions d’euros actualment—, i que ja resulti difícil complir els preceptes recollits sobre la matèria en l’Estatut.

 

Parquedat de l’acord PSOE-ERC

L’independentisme català fa temps que argumenta que, en ser impossible aconseguir «el menys», és imprescindible conquistar «el més». Euskadi està blindada financerament després de la renovació de la quota precisament el 2017 arran d’un acord amb el govern Rajoy. Però el secessionisme que governa la Generalitat sap que ha de canviar l’ordre dels factors: necessita aconseguir «el menys» per donar credibilitat a les seves aspiracions d’obtenir «el més».

El sistema de concert econòmic i de quota bascos és envejable per a la immensa majoria dels catalans.

Va passar a Euskadi amb la Declaració d’Estella i amb el Pla Ibarretxe. Ha passat a Catalunya després de la Diada del 2012. L’independentisme simula partir de zero en el seu propòsit d’edificar una república de nova planta, quan en realitat tracta de fonamentar el seu projecte en el poder autonòmic. I alhora necessita menysprear l’autonomia per encoratjar el secessionisme, per la qual cosa entra en col·lisió amb l’estimació dels ciutadans cap a l’autogovern realment existent.

Mentre el focus d’atenció se centra en la desinflamació de la variant judicial del «conflicte», es defuig la parquedat de l’acord subscrit entre les delegacions del PSOE i d’ERC per a la investidura de Pedro Sánchez. Una parquedat més que eloqüent, que reflecteix les dificultats que comporta esbossar ni tan sols un marc d’autogovern superior al vigent com a punt de trobada imaginària entre la unilateralitat secessionista i l’autonomisme federalitzador.

L’anunci d’una negociació bilateral entre l’Executiu central i el Govern de la Generalitat no aconsegueix generar expectatives en una Euskadi a punt de culminar una altra legislatura sense que el Parlament de Vitòria il·lumini un projecte de reforma estatutària en l’única comunitat que continua operant amb el text inicial. De la mateixa manera, l’informe dels experts per a la reforma autonòmica d’Euskadi no presenta ni tan sols detalls puntuals que puguin despertar interès en l’independentisme català. Els uns i els altres no poden dissimular durant més de temps el seu escepticisme, quan el que queda palès és que l’autogovern basc i el català es troben molt a prop dels límits que dibuixa la Constitució espanyola —incloent-hi les sentències del Tribunal Constitucional— en el marc de la Unió Europea.

 

De l’oasi català a l’oasi basc

En els anys de la Transició i immediatament posteriors, hi havia sectors a Catalunya admirats per la radicalitat abertzale a Euskadi, alhora que a Euskadi hi havia bastants abertzales que admiraven la transversalitat del catalanisme. En els últims cinc o sis anys s’ha experimentat un canvi de papers inimaginable poc abans. Hem passat de l’enganyós «oasi català» a l’«oasi basc» amb les seves ineficiències. Potser la diferència és que la majoria dels bascos ens conformem a ser «espanyols de primera», mentre que hi ha una massa més o menys compacta de catalans que sobtadament s’han mostrat desitjosos de deixar de ser espanyols.

La «via catalana» no va commoure ni el nacionalisme governant a Euskadi, ni tan sols l’esquerra ‘abertzale’.

El PNB ha situat entre els seus objectius de negociació amb el govern Sánchez la transferència de la gestió econòmica de la Seguretat Social, quan Euskadi suporta ja un dèficit de 4.000 milions d’euros entre cotitzacions i pensions. Amb Bilbao com a escenari setmanal de les reivindicacions dels jubilats. Juntament amb el que ha exigit la negociació prèvia de noves mesures tributàries abans d’aprovar els pressupostos del govern Sánchez, encara que els territoris històrics bascos i la Comunitat Foral navarresa disposen d’un marge ampli d’autonomia fiscal.

Enfront d’això, ERC ha subscrit un preacord negociador amb el PSOE de recorregut incert, al qual es podrien afegir els propòsits «desjudicialitzadors» del president Sánchez. Paral·lelament, els «republicans» han establert una taula de diàleg amb els socialistes sobre el vessant social de les polítiques públiques durant la legislatura. El nacionalisme governant a Euskadi s’envalenteix aparaulant les transferències pendents amb el necessitat govern del PSOE i Unides Podem. El privilegi no és la quota, sinó la capacitat de què disposa el nacionalisme basc per compatibilitzar un sistema financer tan singular amb diferents partides pressupostàries fora de quota, amb el modelatge de les noves normes tributàries, amb el recurs a la Caixa comuna de la Seguretat Social. Mentre que l’independentisme que governa la Generalitat no sap ni tan sols qui dialogarà en nom seu amb el govern Sánchez.