Les exploracions sociològiques sobre la identitat i els desitjos de bascos i catalans entre 1977 i 2012 —ni més ni menys que els primers trenta-cinc anys de vivència democràtica— presenten un panorama sorprenent. L’opció independentista se situa de manera continuada entre el 25 % i el 30 % dels enquestats, i la identitat subjectiva —només català, més basc que espanyol, tan català com espanyol, etc.— ofereix una imatge molt centrada en allò que es comparteix. És enigmàtic que durant trenta-cinc anys de llibertat, de trànsit generacional, de canvis socioeconòmics i d’experimentar les bondats de l’autogovern, la pulsió independentista i la identitat subjectiva es mantinguessin immutables a Catalunya i Euskadi.

I encara és més enigmàtic que entre 2012 i 2017 els catalans experimentessin una eclosió secessionista, fins a rondar la meitat dels ciutadans a favor d’una «república pròpia», mentre que els bascos es mantenien impertèrrits en el seu registre anterior, amb un declivi significatiu de l’independentisme. L’explicació en ús sobre el canvi entre els catalans seria el fet que el Congrés «passés el ribot» sobre el projecte de nou Estatut i, especialment, les retallades introduïdes per la sentència del Tribunal Constitucional. Però hi ha dubtes que aquesta sigui la causa última de l’auge rupturista.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.