No resulta fàcil trobar el to adequat per escriure sobre la pandèmia que ens ha ficat la por al cos i que amenaça la vida de familiars i amics i la ja dèbil consistència del teixit social. Els ciutadans esperen paraules de consol per part de la ciència però aquesta es mostra insuficient per pal·liar la seva ansietat. I és que, per naturalesa, el coneixement científic és líquid, controvertit i mutable. La ciència no és una religió, tot i que la utopia vigent així ho vol fer creure a una ciutadania idòlatra que flirteja amb el transhumanisme.

Sens dubte, les evidències científiques han d’influir en les decisions polítiques, però unes i altres seran sempre modulades pels condicionaments culturals i susceptibles d’interpretacions diverses perquè es fonamenten, poder avui més que mai, sobre un terreny inestable: governs febles, conflictes d’interès, populisme a l’alça, economia de mínims, consumisme i relativisme moral. Vivim hores d’incertesa en un entorn alarmista, una combinació explosiva. Hauríem d’articular, si o si, un marc de pensament que no ens paralitzi i que ens ajudi a superar l’angoixa i les dificultats de tota mena a les que haurem de fer front les setmanes vinents, poder els mesos vinents. En aquest sentit, intentem explicar a continuació les diferents aproximacions que conformen el debat sobre com lluitar contra el coronavirus.

 

Aproximació radical

El Sud d’Europa s’ha decantat per enfrontar la pandèmia amb la màxima radicalitat, tancant fronteres, impedint desplaçaments, generalitzant el tancament de llocs públics i decretant el confinament de les persones sanes. La base científica d’aquesta política sosté que cal evitar una pujada vertiginosa dels contagis per tal que els malalts no superin la capacitat del nostre sistema sanitari i reduir la mortalitat. Quins són els punts febles d’aquesta aposta?

  1. És poc realista. El confinament té límits com ara el transport, les comunitats religioses, les residències de la tercera edat, els mercats i les transgressions. Costarà temps (massa?) “aplanar la corba”.
  2. Commoció social. Un teixit social tan convivencial com el llatí tolerarà malament l’estrès psicològic i les tensions familiars que imposa la reclusió sine die. La societat civil (esport, universitats, oci, turisme, etc.) rebrà un impacte brutal.
  3. Patró de contagi. Les persones sanes poden ser portadores de Covid-19 i els malalts curats poden seguir estenent la pandèmia. Es poden posar barreres al camp?
  4. Efecte dominó sobre l’economia. El 18 de març, ja es comptaven més de 100.000 ERTO i potser assoleixin el milió en els propers dies. La paràlisi productiva ha deixat a la intempèrie a moltes famílies i a petites i mitjanes empreses després que anys de pressió emprenedora i promoció de start-ups innovadores hagin llançat a milions de ciutadans a l’aventura.
  5. No s’ha escoltat cap opinió autoritzada que expliqui d’on sortiran els més de cent mil milions d’euros públics ni els noranta mil privats destinats a mitigar l’impacte del confinament. Mentrestant, el deute públic i la prima de risc es descontrolen. La dreta es prepara per tombar el govern quan els ciutadans s’adonin de la reforma fiscal que s’acosta.
  6. Paràlisi de l’activitat hospitalària habitual: perllongament extrem de les llistes d’espera, endarreriment del diagnòstic i tractament del càncer, desatenció d’altres processos habituals.
  7. Es retalla la llibertat d’expressió per no minar la disciplina i s’exigeix obediència cega com a mostra de solidaritat.

 

Aproximació tolerant

Altres científics defensen una lluita de mínims contra el Covid-19 que no paralitzi la sociabilitat ni l’economia. La hipòtesi contemporitzadora sosté que no cal extremar les mides de reclusió per tal d’afavorir una expansió moderada del virus. La reclusió afectaria malalts i el seu entorn familiar i persones d’edat avançada. Alemanya, Suècia o el Regne Unit flirtegen amb aquesta possibilitat limitant, per exemple, el tancament d’escoles i universitats que té poc impacte en la mortalitat doncs la gent jove és resistent a la infecció i, a canvi, s’afavoreix la immunització natural que és una barrera efectiva contra l’expansió del virus. Quins són els seus punts febles?:

  1. Cal esperar una més ràpida difusió del virus amb més contagis i més estrès sobre el sistema sanitari, particularment sobre les UCI.
  2. La mortalitat de la malaltia es veurà més compactada en el temps disparant l’alarma social.
  3. Tot i ser una hipòtesi raonable, no queda garantida la suposada limitació temporal del brot.
  4. Es pot tornar una arma llancívola contra els partits en el poder.
  5. Caldrà fer un triatge acurat dels pacients infectats i només ingressar a cures intensives els que tinguin millor pronòstic.
  6. Tal com prediu l’aproximació radical, aquí també es patirà un escenari de paràlisi de l’activitat hospitalària habitual.

 

Aproximació adaptativa

Ja deia Aristòtil que la virtut es troba en el terme mitjà. Els adaptatius defensen un marc mòbil en el qual les decisions que afecten la societat i el sistema sanitari s’haurien de prendre sobre la marxa en funció de les dades epidemiològiques. Destaquen els avantatges de l’aproximació radical, però critiquen el seu «curtplacisme» i el fet de transferir als ciutadans la responsabilitat que han d’assumir els governants. Entenen que en aquests moments la contenció extrema és útil però alhora ens mostren l’abisme davant nostre i alerten sobre la possibilitat que no hi hagi cap xarxa protectora.

Defensen els avantatges de la tolerància però no amaguen l’amenaça d’un cataclisme sanitari. Els adaptatius animen a la contenció inicial però, això sí, limitada en el temps per tal d’evitar la ruïna econòmica, preservar la salut mental i física de la població i no haver de tornar a una fiscalitat de postguerra. La perspectiva d’un confinament sine die es farà intolerable, avisen. La variable temporal és, doncs, una de les claus de volta més rellevants en aquesta polèmica.

PUBLICITAT

Renfe. Solo nos falta hacer la fotosíntesis para ser más ecológicos. Transporte sostenible.

 

Escenari bèl·lic i discurs paternalista

És interessant analitzar l’escenari bèl·lic des d’on ens parla el poder (vencerem al virus; lluitarem plegats; guanyarem aquesta guerra; hem d’estar units, etc.) que deixa de banda una part de la realitat amb la bona intenció de no desmoralitzar. Hi haurà, com en totes les guerres, moltes baixes, sigui quina sigui l’aproximació politicocientífica a la pandèmia; potser tres o quatre vegades per sobre dels brots gripals habituals a l’hivern. El discurs «bonista» i paternalista del president Sánchez o del rei no poden amagar l’evidència que molts avis moriran en aquesta pandèmia assolint un lloc a la història.

Les dades italianes assenyalen que només hi ha hagut dos morts de menys de 40 anys (tots dos pacients amb greus co-morbilitats) i que l’edat mitjana dels pacients que moren per/amb Covid-19 és de 80 anys, és a dir, que van néixer al voltant dels anys 40 del darrer segle quan l’esperança de vida no arribava als 60 anys, de manera que, per demografia, els toca marxar. Morir en aquesta pandèmia al peu del canó els pot alliberar de les llargues agonies que proposa el segle XXI com ara la soledat, la demència, els ictus invalidants o el càncer crònic.

El discurs paternalista afecta també al 99,5% de la població que sobreviurà en aquesta pandèmia. Cal exigir claredat: qui pagarà? Quants llocs de treball es perdran darrere l’eufemística temporalitat dels ERTO? Quants autònoms hauran de plegar? Més enllà d’una nova i ineludible era keynesiana, les corporacions que faran l’agost amb aquesta crisi han de contribuir a la reconstrucció que seguirà. La indústria sanitària, les vendes on line, les empreses de teletreball o les plataformes televisives hauran de retornar part dels seus beneficis en favor del restabliment de l’economia. Més enllà dels nombres, hi haurà una oportunitat per repensar la deriva tecnocràtica de la sanitat pública en favor de polítiques més properes a l’atenció primària i a la salut pública? La col·laboració entre administracions, a part dels estirabots dels delinqüents habituals, obre una finestra per a la federalització dels serveis públics. Avançarem en aquest camí? Perquè ningú en parla de tot això?

 

En resum…

No, el consol no arribarà de la ciència en permanent controvèrsia ni del poder en permanent disputa. Val més rellegir Marc Aureli, Les Cartes a Lucilio, el Llibre del Tao o l’Eclesiastès, lectures fàcils que es poden deixar i reprendre al llarg del dia. Lector, tranquil·litzis, no miri tants telediaris i donis de baixa de les xarxes socials (un oxímoron de fet) perquè al cap i a la fi, com deia el Kempis: Sic transit gloria mundi.