Els metges errants que s’encarregaven dels malalts durant les epidèmies en l’Edat Moderna, almenys podien tapar la seva cara amb una màscara amb bec. Aquell uniforme, un EPI avant la lettre, els havia de protegir dels mals aires que se suposava que causaven la infecció. Al bec de la màscara s’hi guardaven plantes seques i flors aromàtiques que impedien al seu portador rebre la ferum de la descomposició ambiental.

Les màscares tapaven els ulls, i també la identitat d’uns metges que, més que guarir, havien de ser notaris i moderadors de la malaltia pública. Una màscara els protegia també de l’estigma, perquè se’ls associava amb la mort. És possible que aquests dies Fernando Simón hagi recordat l’uniforme dels seus il·lustres predecessors, perquè el paper que li ha tocat assumir a aquest aragonès (Saragossa, 1963) com a rostre principal al capdavant de la resposta a l’amenaça de la covid-19 no ha estat fàcil, ni agraït, ni exempt d’intoxicacions ambientals ni despullat d’assenyalaments interessats.

Aquest epidemiòleg de celles complicades i particularíssima veu, immortalitzat en incomptables vídeos, mems i gifs, ha rebut els embats de la malaltia en la seva pròpia pell, tant de manera metafòrica com literal. Perquè possiblement no podia imaginar-se que un dia la seva vocació familiar per la medicina —el seu pare és psiquiatre— el duria a, potser, ser el metge conegut de tot l’Estat, i el més important que ha donat Aragó després de Ramón y Cajal.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.