El 3 de desembre del 2018, Ferran Mascarell Canalda (Sant Just Desvern, 1951) va anunciar que es presentava com a candidat a l’Ajuntament de Barcelona a les eleccions del proper 26 de maig. Volia cumplir així una vella aspiració. S’ho havia plantejat ja quan militava al PSC i ho intentava ara des de les rengles de l’independentisme, al qual es va convertir quan el 2010 va acceptar integrar-se com a conseller de Cultura en el Govern d’Artur Mas.

Des que va abraçar l’independentisme, Mascarell ha anat elaborant un discurs ben estructurat, assentat en la idea central que Catalunya necessita un Estat propi perquè l’espanyol no li serveix. Aquest discurs pot ser coherent vist fins i tot des de fora: en un acte a Madrid el 14 d’abril del 2016, l’exsecretari d’Estat de Cultura del PP José María Lassalle va qualificar Mascarell d’«independentista de raó». La coherència, però, no sempre està arrelada a la realitat, i no li deu importar gaire perquè una de les seves divises és aquesta frase de Max Weber: «L’home no hauria aconseguit allò que ha estat possible si no hagués intentat aconseguir allò que semblava impossible».

Militant del PSC des dels primers anys 80 del segle passat, durant el franquisme (1972) va entrar a Bandera Roja, desprès va passar breument pel PSUC fins arribar al PSC. Historiador, va dirigir la revista L’Avenç i als anys 90 va començar una llarga etapa a l’Ajuntament de Barcelona, primer com a coordinador de Cultura i després com a regidor de l’Àrea (1999-2006). Adscrit al maragallisme, al 2006 es va encarregar de la Conselleria de Cultura del Govern de Pasqual Maragall, encara que només hi va estar set mesos perquè el president José Montilla va prescindir d’ell en el segon tripartit.

Mentre era regidor de Cultura es van descobrir les runes medievals del Born, lloc on estava prevista la instal·lació de la Biblioteca Provincial de Barcelona, i es va desfermar la polèmica sobre la conservació o no de les restes i la compatibilitat amb la biblioteca. En un article a El País («Sotto Borne», 15-6-2002), Mascarell es decantava per intentar compaginar els dos equipaments: «Fer del Born un museu no té sentit si sols persegueix la conservació de les restes trobades». Gairebé 20 anys després, però, hi ha museu i centre cultural, mentre que la biblioteca no s’ha començat.

Fora del Govern de Montilla, després de molts anys en càrrecs oficials, la tasca política de Mascarell es va reduir a la de diputat al Parlament, elegit l’1 de novembre del 2006. A principis del 2007, però, va deixar l’escó per treballar al sector privat, com a conseller delegat d’RBA Audiovisual. Jordi Mercader situa el punt d’inflexió del seu gir cap a l’independentisme en una conversa que Mascarell va tenir amb el president Montilla el 15 de setembre del 2008, el dia de la caiguda del banc d’inversió nordamericà Lehman Brothers, inici de la crisi financera. Montilla li va reconèixer que començaven anys durs i que Catalunya no tenia eines per fer res (El tigre soberanista, Proa, 2015).

 

Gir amb l’Estatut

Aquesta manca d’instruments el va portar a desenvolupar la teoria de l’Estat propi que, segons ell, necessita Catalunya. No tot, però, va ser tan linial. L’octubre del 2008 encara pensava que «cal convertir l’Estatut del 2006 en el pal de paller de l’acció política unitària. Acceptar-lo com a paper mullat és l’expressió de la més extrema desorientació col·lectiva», deia en un article a l’Avui (21-10-2008) en el qual defensava un «catalanisme vintiuncentista». En menys de dos anys tot va canviar i la seva ruptura amb l’autonomisme es produeix, segons ha declarat diverses vegades, arran de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l’Estatut.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Això no és, però, del tot exacte perquè el 2 de maig del 2010 ja va escriure a l’Avui, –abans de la decisió del TC, coneguda el 28 de juny del 2010– que «la sentència, la prepotència del PP i el seguidisme del PSOE han posat punt final al pacte del 78». Paraules semblants es poden trobar a La Vanguardia el 17 de maig («Em compto entre els qui van arribar a pensar que, amb la democràcia, Espanya mataria l’arrel centralista derivada del nacionalisme excloent que la va constituir. Em vaig equivocar»).

Mascarell encara no havia desistit, però, d’intentar canviar Espanya. Al mateix diari deia: «Sóc dels que creuen que Catalunya ha d’insistir en l’Espanya que vol. A Catalunya li convé defensar amb ungles i dents un Estat compartit eficient i centrat en els problemas reals: com li convé precisar que si no ho aconsegueix no tindrà més remei que buscar-se la vida en un Estat propi».

El 31 de desembre del 2010 Mascarell va ser l’home del dia: fins a sis entrevistes amb ell es van publicar a la premsa: ‘La Vanguardia, El Periódico, Avui, El Punt, El País’ i ‘El Mundo’.

Aquesta ambivalència (Estat eficient o, si no, independència) serà la tònica de les intervencions constants de Mascarell a partir d’aleshores, deixant la porta oberta a un Estat compartit si és «possible un pacte entre iguals», escrivia a l’Avui (11-7-2010) el dia següent a la publicació de la sentència del TC. «L’Espanya que la sentència dibuixa no deixa més marge que reclamar la independència, però la Catalunya que volem tampoc ha de renunciar al seu afany de federalització amb els pobles que l’envolten, estiguin a Espanya o a Europa», afegia.

Malgrat aquestes opinions, Mascarell continuava al PSC i el 23 de setembre del 2010 (L’Oracle, Catalunya Ràdio) es va mostrar disposat a ser el candidat del partit a l’Ajuntament de Barcelona en les eleccions de maig del 2011 si l’alcalde Jordi Hereu decidia no optar a la reelecció. Només tres mesos més tard, però, acceptava l’oferiment de Mas d’ocupar-se de Cultura en el Govern de CiU, després de les eleccions del 28 de novembre del 2010. Mas el va trucar el 24 de desembre, s’ho va pensar 48 hores i el dia 27 va telefonar a Montilla per dir-li que acceptava l’oferta de CiU i que demanaria la baixa al PSC. El 31 de desembre, Mascarell va ser l’home del dia: fins a sis entrevistes amb ell es van publicar a la premsa (La Vanguardia, El Periódico, Avui, El Punt, El País i El Mundo).

 

El salt a CiU

Deixava enrere gairebé 30 anys de militància al PSC, un partit amb el qual, segons va dir el 10 de gener, no va acabar malament. «Sempre m’he considerat independent», es va justificar. «Tu pots pagar la quota d’un partit i considerar-te independent des del punt de vista ideològic i mental. Ara em considero més independent que mai», va explicar. Dos dies més tard, però, en un article a La Vanguardia, criticava els dirigentes del PSC perquè «prefereixen la confrontació a la concertació» quan «Catalunya necessita concertació, no confrontació».

El 28 d’abril del 2011 va presentar el seu llibre Catalanisme deucentista (La Magrana), recull d’articles del 2007 al 2010. El catalanisme deucentista es un decàleg en què Mascarell desenvolupa la seva concepció de l’Estat propi, eficient, basat en la societat civil, el benestar social, la cultura, la democràcia profunda, l’economia moderna i sostenible, articulat en les ciutats, europeista, iberista i obert al món.

Mascarell va declarar que continuava sent socialdemòcrata i no es va fer militant de CiU, però va nomenar segon del Departament de Cultura Francesc Xavier Solà, de CDC, una persona que li crearia conflicte per la seva implicació en un cas de corrupció (va cobrar, el 2009, 193.000 euros de l’Associació Catalana de Municipis per uns treballs fets quan era cap dels serveis jurídics de l’entitat). Quan va esclatar el cas, l’abril del 2012, Mascarell va mantenir Solà, fins que va aprofitar la remodelació del Govern el gener del 2013 per no renovar-lo en el càrrec.

Amb el pas del temps, Mascarell va anar radicalitzant la seva opinió sobre Espanya i l’Estat español, en part pel «maltracte» al català. «L’Estat no respecta ni promou el català, sovint el maltracta i el combat», escrivia el 16 de juliol del 2012 a La Vanguardia. «La idea d’arreglar Espanya ha deixat d’estar en el primer pla. Arreglar Catalunya vol dir “fora”». «Espanya ha fracassat com a Estat», va llançar el 31 d’agost del 2012 en una entrevista a RAC1. I en una conferència al Teatre Romea el 3 de juny del 2013 va creuar definitivament el Rubicó en afirmar que el benestar de Catalunya només es pot aconsseguir amb la creació d’un Estat català davant la «fallida» de l’Estat espanyol, que «no té capacitat de refundar-se» i ve d’un «pecat original» per haver-se creat, segons ell, per una part i no per tots els ciutadans.

El mateix any, tres dies abans de la Diada, va reblar el clau: Espanya es «una anomalia històrica» que des del 1714 està perduda en el seu «propi laberint» i «en mans d’una elit allunyada del pactisme, amb un esperit autoritari i jeràrquic, sense més objectiu que construir un Estat únic, unificat, centralitzat, radial, jeràrquic, que unifiquès en un sola nació de matriu castellana tot el que respirava sota els seus dominis», va dir en una conferència al castell-monestir tarragoní de Sant Miquel d’Escornalbou.

 

Dos Estats

Mascarell repeteix una altra idea que causa estupefacció pel seu to paternalista: que la independència de Catalunya serà beneficiosa per a Espanya. «Crec que el que estem fent a Catalunya és bo per a tots els espanyols (…) perquè l’Estat espanyol, que és inoperant, també s’haurà de transformar. Haurà de millorar. Haurà de ser més eficient (…) No tindrà l’excusa catalana», va manifestar en una entrevista a eldiario.es el 18 de setembre del 2014. En aquesta idea inclou el seu iberisme. «Quin problema hi ha que la realitat ibèrica, ara gestionada per dos estats, ho sigui per tres?», es pregunta a Catalanisme deucentista. «El projecte català es el camí per donar estabilitat i progrés al sud d’Europa» afavorint un «renovat iberisme» amb una aliança entre Catalunya, Espanya i Portugal, va dir també a la conferència d’Escornalbou.

Aquest discurs, contingut al llibre Dos Estados (Arpa, 2017), respon en part a la ingenuïtat amb què Mascarell s’ha cregut, coms tants d’altres, el procés sobiranista. Com quan assumeix el «termini de 18 mesos per construir legalitats paral·leles, microtrencaments, i negociar amb Madrid i Europa; i, finalment, unes eleccions constituents» per avançar cap a la independència.

Mascarell repeteix una idea que causa estupefacció pel seu to paternalista: que la independència de Catalunya serà beneficiosa per a Espanya.

El mateix dia de l’aprovació de la DUI, Mascarell, que era delegat de la Generalitat a Madrid des del gener del 2016, va declarar a TV3 que tornaria a la capital de l’Estat per «preparar una embaixada». Aquest entusiasme només va defallir quan es debatia no posar polítics a les llistes independentistes per a les eleccions del 2015. En un contundent article a l’Ara (10-07-2015) va qualificar la idea de «claudicació del moviment independentista». «Ratifiquem les tesis de l’espanyolisme. Ens estan guanyant la batalla ideològica», advertia.

No admet tampoc l’autocrítica: a Madrid existeix una cèl·lula que treballa nit i dia per tòrcer el procés, va denunciar el 8 de setembre del 2015; Europa no ha «honorat les obligacions que tenen amb els ciutadans catalans», va dir el 27 de novembre del 2017; i la idea que a Catalunya hi ha un empat entre independentistes i no independentistes respon a una «estratègia política de Madrid» (TV3, 17-11-2018). Mascarell va ser destituit com a delegat a Madrid en virtut de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, que va titllar de «cop d’Estat» en un article a l’Ara (4-11-2017).

Va tornar a Madrid com a delegat restituït el juliol del 2018, no va obrir cap embaixada, i el 3 de desembre del 2018 va anunciar la seva candidatura a l’alcaldia de Barcelona, una iniciativa «independent i sobiranista» en la qual portava més d’un any treballant. Davant la munió de llistes independentistes, va aclarir que només aceptaria integrar-se en una candidatura d’unitat si contenia un projecte de ciutat.