La fidelitat és una qualitat no massa freqüent. La que manté el baríton alemany Matthias Goërne amb la Schubertíada de Vilabertran és gran i alhora insòlita. Ho és tan, que enguany el cantant i el festival han pogut celebrar els seus 25 anys de relació. Tot va començar amb una recomanació que li va fer al doctor Jordi Roch la soprano Juliana Banse que havia intervingut a la primera Schubertíada, el 1993. Al promotor i ànima de tantes aventures musicals li va faltar temps per desplaçar-se a Heide (Schleswig-Holstein) per escoltar al jove desconegut.

Amb el seu ull clínic el doctor va veure que aquell noi de Weimar, dotat d’una veu molt adient per a la cançó poètica i d’una manera exquisida d’expressar-la tenia un futur molt prometedor i el va convidar a la segona edició del festival empordanès, el 1994. Era la primera vegada que, als 27 anys, Goerne sortia d’Alemanya. De llavors ençà, el baríton que ha triomfat arreu, ha fallat molt poques vegades al festival oferint-hi un total de 29 concerts (tres més a Barcelona).

Franz Schubert és el seu cavall de batalla. La meitat de les cançons que ha interpretat a Vilabertran durant aquests anys han estat del compositor austríac. També n’ha cantat d’altres músics romàntics i no ha defugit el segle XX. Així aquest any, el primer dels dos concerts que ha ofert, sempre amb Alexander Schmalcz al piano, estava dedicat a la música del segle que ens és més proper. Amb una canònica de Vilabertran plena de gom a gom, Goerne va oferir el dia 24 una primera part de música i poesia fosca, molt crepuscular. Va començar amb els poc coneguts Sis monòlegs de ‘Jedermann’, del compositor suís Frank Martin.

Jedermann és una mena d’auto sacramental medieval que el poeta Hugo von Hofmannsthal va actualitzar per inaugurar el Festival de Salzburg el 1920 i encara avui es representa davant de la catedral d’aquell ciutat. L’obra va sobre la futilitat de la vida, la inutilitat d’acaparar riqueses i el caràcter ineluctable de la mort. Els monòlegs musicats per Martin impliquen teatralitat i foscor, dues característiques que s’ajusten bé a Goerne. La primera és inherent a la seva manera d’interpretar. La segona és possible ara que la veu se li està enfosquint cap a la tessitura del baix-baríton.

El cantant va continuar amb la Suite sobre versos de Miquel Àngel, una obra que Dmitri Xostakóvitx va compondre en les darrers anys de la seva vida amb poemes del gran artista del Renaixement. També aquí Goerne va lluir aquelles característiques, sobre tot en el poema Ira. Aquesta primera part va acabar amb O Delvig, Delvig, una cavil·lació sobre la mort de la Simfonia n.14 del compositor rus.

La segona part va tenir tot un altre caire. Goerne va oferir una selecció de Des Knaben Wunderhorn (El corn màgic de la joventut) que Gustav Mahler va compondre a les acaballes del segle XIX amb poemes de Clemens Brentano i Achim von Arnim, i de Lieder und Gesänge aus der Jungerzeit (Cançons i cants de joventut). Són unes peces d’origen popular en les que domina una natura amable en la que hi canten els ocells i hi cavalquen els cavalls. Són cançons alegres i juganeres, però només aparentment. Goerne va reflectir a la perfecció aquesta duplicitat.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

El segon concert que va oferir el baríton (dia 26) va ser totalment dedicat a cançons de Schubert i aquí va demostrar el que a Vilabertran tothom ja sap, que Goerne és un dels més grans intèrprets dels lieder d’aquell compositor. La tria era molt personal, elaborada “amb una subtilesa i una coherència poètica, musical i fins i tot dramatúrgica, incontestable”, en les encertades paraules d’Antoni Colomer al programa de mà. L’execució va ser una lliçó magistral de com es canta la cançó poètica i posats a destacar-ne algunes posaríem en un podi tot d’or a Gesänge des Harfners (Cants de l’arpista) amb poemes de Goethe, Des Fischer Liebesglück (La benaurança d’amor del pescador) i la darrera, Der liebliche Stern (L’estrella estimada).

Acabat el recital, les paraules d’agraïment de Goerne i l’abraçada entre ell i Jordi Roch eren el millor resum d’aquests 25 anys d’excel·lència i de fidelitat.