Entre els folls sense possibilitat de guariment, sempre hi ha un grup, afortunadament reduït, amb una imperiosa necessitat d’aconseguir el poder. Entre els exemples que es podrien adduir, el més conspicu és el d’Adolf Hitler. La seva follia va consistir a imposar a Alemanya «la solució final», i tots sabem quins fatídics resultats va causar.

La imposició, d’altra banda, va estar basada en un fet que no falla mai: inocular als habitants del seu país la convicció que eren millors que els altres, i aquests altres tenien la culpa de tot. Despertar i alimentar amb qualsevol ideologia nacionalista l’egoisme col·lectiu i, a més a més, inventant-se un enemic, sempre té una eficàcia rotunda.

Aquí, a Catalunya, tenim ja quasi la meitat de la població afalagada amb aquest egoisme col·lectiu, tenim uns aparells de propaganda carregats de mentides, que s’estan aplicant a Catalunya, gràcies a uns mitjans de comunicació venuts al poder que no paren d’adoctrinar. I tenim també un convenciment bastant escampat que ens diu que som «diferents» de la resta d’Espanya. Aquest «diferents», és naturalment un sinònim de «millors».

Hi ha unes poques semblances entre l’Alemanya de Hitler i la Catalunya del procés, però, afortunadament, hi ha una diferència essencial: Hitler tenia un exèrcit, mentre que en Puigdemont no en tenia cap.

El primer es va mantenir en el poder; el segon, en canvi, va fugir per esquivar la justícia (no pas sense encolomar-nos un element encara declaradament racista: en Torra). No tenir un exèrcit i desafiar l’Estat és d’una ingenuïtat patent; i, per tant, la follia de Puigdemont és molt més patètica que la de Hitler. Ja se sap que el poder, per soroll que faci, quan és ingenu en lloc d’astut, no arriba mai enlloc.

És curiós constatar que la manifestació de la follia estigui tan sovint i inevitablement lligada als nacionalismes. America first és la frase favorita de Trump (cosa que encanta als americans amb poca capacitat cognitiva), i si Amèrica ha de ser primer, és perquè, subjacent a aquesta frase hi ha el convenciment que els americans són millors que la resta dels mortals. Inocular aquest tipus de mentida, lligada, com he dit més amunt, amb l’egoisme col·lectiu és d’una efectivitat que no falla mai. I estar orgullós d’un nacionalisme, sigui quin sigui, i fer-ne propaganda, com feien sempre en Pujol, en Mas, i continuen fent-ho en Puigdemont, en Torra (i els seus col·locats) és indispensable per obtenir un ample ramat de seguidors.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Per això no és difícil d’entendre que, almenys aquí a Catalunya, els partits nacionalistes (bàsicament la vella Convergència, convertida en «Junts pel sí», i no sé quins altres noms més, afegint-hi ERC i les CUP), encara que no conformin una majoria general, sempre aconseguiran el poder al Parlament, com a conseqüència d’una llei electoral pensada per afavorir els vots dels pobles més petits, que són els més crèduls. L’única manera justa d’acabar amb aquest malson és un canvi de llei, cosa que, com que ja sabem que no passarà, ens condemna a l’eternització del conflicte originat pel malaurat procés.

 

Enganyadors, predicadors i enganyats

Abans d’entrar en el tema central d’aquest article, que és la fosca personalitat d’en Puigdemont, crec que és necessari fer una taxonomia dels nacionalistes catalans implicats en el procés. La simplificaré una mica per no allargar-me innecessàriament. No hi ha ningú que no sàpiga que hi ha tres tipus de nacionalistes o, pel que fa al cas, d’independentistes. Primer, els que hi tenen interessos; segon, els col·locats, i tercer, els que han abraçat el procés perquè els han inoculat la fe nacionalista. Els primers són els enganyadors; els segons són els predicadors, i els tercers, els enganyats.

El primer grup dels polítics està compost pels que manen, mentre que el segon grup, el dels col·locats, està compost pels que cobren sous considerables per predicar els interessos dels polítics. La principal corrupció del primer grup és la del llenguatge.

El poder parlamentari dels nacionalistes és resultat d’una llei electoral que afavoreix els vots dels pobles més petits, els més crèduls.

Només donaré uns pocs exemples: d’un referèndum prohibit per llei i dut a terme sense control ni garanties, en diuen «mandat del poble». D’un expresident megalòman i pròfug de la justícia, en diuen «president legítim a l’exili». Del fracàs de la DUI, en diuen «calcular malament el temps», (i davant dels jutges, «que tot era simbòlic»). De les sentències, en diuen «retorn al franquisme». De vulnerar l’Estatut i la Constitució sense majoria autoritzada, en diuen «compliment del programa electoral». Dels partits que respecten la Constitució, en diuen «partits repressors». De la imposició de la independència, en diuen «democràcia», etc, etc.

El segon grup, el dels col·locats, el formen els que aprenen i reciten de memòria tota la doctrina obligatòria. Adoren els símbols; es col·loquen el mateix llacet o la mateixa papalloneta que el subgrup dels seus amos. I escampen la doctrina amb la mateixa energia amb què cobren els seus sous estratosfèrics (Sanchís, Terribas o Rahola, per posar només tres exemples d’un nombrós col·lectiu d’aprofitats); hi posen l’ànima, i s’entén, perquè, si no ho fessin, se’ls desinflaria la butxaca.

Passem ara al tercer grup, el dels creients i els enganyats. Cap d’ells no queda gens ni mica afectat ni pel racisme d’en Torra, ni per les animalades que diuen les enamorades d’en Puigdemont (Artadi, Borràs, Rahola i Vilallonga, per posar només quatre exemples), ni pels robatoris de la família Pujol, ni per les mentides compulsives (per exemple, les d’en Junqueras d’abans de la DUI), ni per res de res. A ells només els guia la fe, i ja sabem que és impossible del tot modificar la fe amb algun argument racional. I així com els cristians estan segurs que aniran al cel, els enganyats estan segurs que, un cop independents, serem molt rics, perquè Espanya no ens robarà.

 

Alumne força mediocre

Passem ara al tema central d’aquest article, que és en Carles Puigdemont. Començaré dient que aquest individu va ser un temps alumne meu a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. El recordo assegut al banc com una figura grisa i anodina. Era un estudiant callat, banyabaix i força mediocre. Com que va traslladar l’expedient de la UdG a la UAB, no puc comprovar si és cert el que crec recordar (ni faré mai cap viatge a Bellaterra per assegurar-me’n): que el vaig suspendre en tres convocatòries. És molt possible que sigui cert, perquè més d’un professor seu m’ha dit que un dels motius d’abandonar Filologia a Girona per Periodisme a Bellaterra va ser la poca excel·lència de les seves notes i per la convicció que Periodisme era més fàcil que Filologia.

D’un expresident megalòman i pròfug de la justícia, en diuen «president legítim a l’exili».

Sembla ser (tampoc no ho he comprovat) que tampoc no va acabar Periodisme. En conseqüència, cap dels professors que va tenir no es podia imaginar mai que aquell alumne gris, anodí, banyabaix, callat i tan poc brillant pogués arribar a ser alcalde de Girona. Hi va arribar —s’ha de dir tot— d’una manera no gaire ortodoxa. Ara bé, que arribés a ser president de la Generalitat és un afer que, als surrealistes, els hauria encantat de veure i de viure: haurien percebut com la seva estètica s’encarnava en la realitat. Haurien vist l’art fet vida.

 

De gris a autoritari

En què consisteix la follia d’en Puigdemont? Temo que aquesta pregunta ni tan sols la podrien contestar els psiquiatres, perquè si la ment humana encara els és un misteri, la d’en Puigdemont encara ho és més. Però sí que es pot intuir alguna cosa per les seves dèries i pels seus actes. No crec que es fes membre de Convergència per grimpar. És de suposar que se’n va fer per un biaix nacionalista adquirit en part pels seus orígens i en part per l’obsessió predicada constantment per Jordi Pujol (mentre anava robant i el seu partit s’anava engreixant amb percentatges il·lícits).

La transformació del seu caràcter, de persona grisa i mediocre a autoritària es va produir a partir del moment que va tastar el poder. És una transformació del tot lògica. Els psicòlegs parlen d’una imatge idealitzada construïda ja en la mateixa infància. Quan aquesta imatge idealitzada es reforça gràcies al poder, es converteix en una tirania, i la persona que la pateix es veu obligada compulsivament a obeir els dictats d’aquesta imatge. El mecanisme és fascinant. És el mandat compulsiu de la imatge idealitzada, i obtingut el poder, aquesta tirania es comença a exercir sense cap constricció. El que expliquen algunes persones que l’han conegut m’indueix a pensar que el poder minimitza la distància entre el que ell era i el que era la seva imatge fins al punt d’identificar les dues entitats en una de sola.

Els col·locats escampen la doctrina amb la mateixa energia amb què cobren els seus sous estratosfèrics (Sanchís, Terribas o Rahola).

El seu comportament com a alcalde de Girona és prou conegut perquè ara jo m’hi entretingui. El més interessant comença a tenir lloc quan en Mas l’imposa com a president. Hi ha una cosa fascinant en aquest afer: en Mas no ha dit mai en públic que lamentés la seva imposició, quan, de fet, tothom (i segur que en aquest «tothom» ell hi està inclòs) té la seguretat que va cometre el pitjor error de la seva vida. Ja sabem que aquesta imposició va fer una carambola, que consisteix en el fet que en Puigdemont imposés en Torra, amb la qual cosa vam sortir del foc per caure a les brases (o si es vol, dels licors cars a la ratafia, o també del nacionalisme al racisme). Les desgràcies no venen mai soles.

No és gens difícil d’imaginar l’horror de la gent sensata que coneixia en Puigdemont quan el van veure president de la Generalitat. Molts pensaven que en Mas l’havia triat perquè creia que faria el que ell li ordenés. Gran error, perquè, com ja he dit més amunt, després de tastar el poder de l’alcaldia, la característica de ser gris i banyabaix es va convertir en autoritarisme. Dit d’una altra manera: l’alcaldia li va inflar l’ego, però la presidència l’hi va reinflar exageradament. I aquest reinflament és a l’origen de la declaració unilateral de la independència.

 

«Junts pel sou»

Un ego tan brutalment enorme no tolerava que el tractessin de botifler. Li calia sobresortir més, passar a la història com un heroi. I un cop va haver decidit fugir de la justícia, el seu ego no li podia permetre viure en un piset; necessitava una residència de quasi cinc mil euros mensuals de lloguer.

Aquest reinflament brutal de l’ego és a l’origen de la declaració unilateral de la independència.

És usual de dir que hi ha folls que es pensen que són Napoleó. Estic segur que quan en Puigdemont va triar viure a Waterloo, es pensava que Napoleó havia derrotat Wellington. Ara potser algú ja li deu haver dit que va ser al revés, però li deu fer mandra canviar de casona. El cas és que quan l’ego creix desmesuradament, explota, i l’explosió s’anomena follia.

És divertit que els predicadors i els col·locats escampessin dues idees. Primera: que ell era el president legítim. Segona: que la mansió de Waterloo no era tan sols la seva residència: era la Casa de la República; però la perla de la comicitat és que els enganyats li donessin el vot. Conec uns quants enganyats que votaven sempre ERC, però a les darreres eleccions van votar «Junts per Catalunya» és a dir: «Junts per Puigdemont» o com ha dit no sé qui: «Junts pel sou».

Tot el que ha passat a partir del 6 i el 7 de setembre del 2007 és pura follia, però la gent que és conscient de la fortalesa de l’Estat a Espanya, només es pot agafar tant el procés com en Puigdemont, amb sentit de l’humor. Efectivament totes dues coses són enormement còmiques.