Ara per ara, i de cara al futur més proper, l’educació té dos grans reptes: 1) universalitzar-se de veritat; 2) fer front als obstacles que les noves tecnologies poden posar a la formació d’éssers autònoms, que hauria de ser la finalitat de l’educació.

El primer repte està en marxa des que el dret a l’educació està sent assumit pels estats com un dret fonamental. Cada cop hi ha més gent, a tot el món, alfabetitzada. El que cal és que l’escolarització obligatòria sigui un fet indiscutible i garantit en qualsevol país democràtic. Allà on això ja és així, com és el nostre cas, el progrés consistirà a lluitar perquè la igualtat d’oportunitats sigui més efectiva, amb la prioritat de disminuir el fracàs escolar que castiga els alumnes de famílies més pobres, sense al·licients per motivar els fills cap a una formació superior i fins i tot per acabar amb èxit la formació obligatòria. Ja fa temps que sabem que l’escola no és l’ascensor social que canvia el destí de les persones que neixen en els entorns menys privilegiats. Perquè l’escola és només una peça, fonamental però només una, entre unes quantes més que hauríen d’actuar des d’altres fronts per eliminar les desigualtats. Aquí s’hi hauria de posar tothom: gairebé tots els departaments de l’administració i tots els agents socials, de la família als mitjans de comunicació, que intervenen en la socialització de la infància.

Educar, etimològicament, significa extreure de la persona el millor que pot donar de si.

Des d’aquesta perspectiva, l’educació hauria de ser en els propers anys la prioritat en el sosteniment de l’estat del benestar. Començant per la unió d’Educació i Cultura, dues conselleries que hauríen de col·laborar estretament. I continuant per la d’Educació i la de Treball si volem que la formació professional es consolidi com una formació de qualitat. Ens diuen que falten tècnics i que no es troben perquè ningú no s’encarrega de formar-los, o que es detecten greus incoherències entre les necessitats de les empreses i l’orientació que ofereix la formació reglada. Més control sobre l’escola concertada per tal que disminueixi la dualitat existent entre una escola semi privada i l’escola pública, és un altre dels objectius que un govern i una administració preocupats per la desigualtat hauria de tenir com a prioritari.

El segon repte té més a veure amb els continguts de l’educació. ¿Què és educar?, ¿perquè eduquem?, ¿amb quina finalitat? Donar una resposta general és fàcil: eduquem amb el propòsit de fer persones amb criteri, capaces de pensar i de desenvolupar-se per elles mateixes. Educar sempre és ensenyar coses, com va recordar Hanna Arendt. El que convé distingir és quines coses cal ensenyar, doncs educar és quelcom més que ensenyar unes quantes matèries o uns coneixements instrumentals. Educar, etimològicament, significa extreure de la persona el millor que pot donar de si. Implica saber en què consisteix «el millor»: ¿és millor assimilar uns coneixements lingüístics, científics, culturals bàsics, o aprendre a respectar l’autoritat, a reconèixer les injustícies, a governar les emocions? No es pot reduir tot a unes assignatures amb un programa definit. El bon capteniment s’aprèn sobretot des de l’exemple; la imitació és una de les eines de l’educació, per a bé i per a mal.

També aquest objectiu d’educar de debò ha d’implicar tots els agents socials i no sols l’escola. Si l’exemple i la imitació en són els mitjans, tot l’entorn de l’infant influeix en l’educació. Hi influeix cada vegada més degut a l’abundància de «pantalles» que fan gairebé incontrolable l’atmosfera en què creixen els nens, adolescents i joves. ¿Com fer-ne un bon ús? ¿Qui s’ha de fer càrrec de subministrar el saber apropiat perquè la persona acabi tenint capacitat crítica, sàpiga discernir el que val del que no val, aprengui a moure’s per la xarxa no a batzegades sinó amb criteri?

En una entrevista recent, l’oncòleg i escriptor Siddhartha Mukherjee deia que abans de deixar tenir mòbil a les seves filles les va obligar a llegir 1984 i La rebel·lió dels animals. Em pregunto quants adolescents són capaços avui, aquí o als Estats Units, de llegir sencer només un d’aquests dos llibres. Una bona educació hauria de proposar-se fer de la lectura un hàbit, ensenyar a gaudir amb la cultura, ja que una persona culta té més recursos per distingir el que és correcte del que no ho és.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Sempre he dit que l’educació va a contracorrent. No vull dir que hagi d’oposar-se a l’ús del mòbil i les tablets; tampoc que les hagi de fer servir amb alegria, substituint els llibres i totes les formes de coneixement tradicionals (com la memòria). L’educació ha d’anar a contracorrent perquè s’ha de distanciar de les novetats, examinar-les, analitzar-ne els pros i els contres, provar i rectificar si es comprova que no donen els resultats esperats. Són mitjans, no fins, en aquest cas tan ràpidament introduits en les nostres vides que els nadius digitals hi estan més ensinistrats que els seus mestres. El que els falta és la cultura, la capacitat de discernir què constitueix la consciència i la individualitat de cadascú.

Aquesta és l’educació que voldríem, una educació dirigida a abordar de veritat els dos reptes esmentats. No podem ser optimistes, però no perquè no sigui possible redreçar una educació que va a les palpentes, sinó perquè no hi creiem gaire en l’educació. Tot i que diem que és el més important, no hi destinem els recursos necessaris ni li dediquem el temps que requereix.