Les proves són escrutades amb ulls sovint contaminats i interessats, fins a trobar-hi detalls inconnexos, defectes, buits. Una de les evidències més concloents per assegurar que quelcom ha passat és l’existència de documents gràfics, fotos, vídeos. Fins i tot, existint aquests elements, que normalment serveixen a jutges, analistes i historiadors per donar veracitat a un fet, segueixen sortint opinions que ho neguen. Però en aquests casos ho tenen molt més difícil.L’home va trepitjar la Lluna? El 21 de juliol de 1969 Neil Armstrong va posar el peu sobre la superfície del satèl·lit, concretament a la zona anomenada Mar de la Tranquil·litat. La NASA era plenament conscient que davant un fet tan rellevant necessitaria les imatges per demostrar-ho i va fer públiques diverses fotografies i vídeos. En plena guerra freda els EUA i la Rússia soviètica buscaven l’hegemonia mundial en el terreny de la ciència amb una boja carrera espacial. Els russos no van qüestionar l’arribada a la Lluna, però per a altres persones, sense coneixements científics, tot era fals. Si fins i tot amb aquestes evidències encara va haver-hi incrèduls ¿Què en pensaria actualment la Humanitat de la fita de l’Apol·lo 11 si no se n’haguessin emès imatges?

En altres casos, la fotografia ha confirmat el que ja es deia, s’intuïa o s’especulava. En aquesta línia, la famosa foto de Nick Ut on es veu una nena despullada amb el cos cremat corrent per una carretera va donar la raó als que criticaven la guerra del Vietnam per ser un error i una barbaritat. La utilització del napalm contra la població civil, un combustible incendiari i gelatinitzat que un cop encès és pràcticament impossible d’apagar, era una de les atrocitats més criticades. Encara que la societat nord-americana ja estava dividida respecte a la guerra, l’aparició d’aquesta imatge juntament amb la d’un general del Vietnam del Sud disparant al cap d’un presoner del Vietcong, va fer que la pressió sobre els mandataris de Washington creixés de forma notòria. Els EUA van acabar retirant-se del país asiàtic i uns anys després les bombes de napalm van ser prohibides. Nick Hu va guanyar el premi Pulitzer per una fotografia que Associated Press va estar a punt de no difondre argumentant que la nena anava nua.

El 2015, estàvem cansats de veure com refugiats sirians que fugien de la guerra, morien ofegats al Mediterrani. Els vaixells de les ONG ho denunciaven en directe. Un dia va arribar a les pantalles dels editors gràfics dels diaris la foto d’una platja de Turquia on el cos d’un nen, petit, ben vestit, amb cara angelical i els ulls tancats com si dormís restava inert. L’Aylan havia mort ofegat en el naufragi de la barca en què viatjava amb els seus pares. La majoria de diaris del món van coincidir a publicar aquesta imatge a les seves portades. Va ser un cop de puny a l’estómac dels que miraven aquest drama de reüll, dels que es tiraven les mans al cap però no feien res, dels pusil·lànimes, dels acomodats, dels polítics europeus. Es va fer una cimera especial de la UE dedicada a aquest tema. Es van prendre mesures com les d’ampliar les quotes de refugiats dels estats europeus. Semblava que la imatge havia remogut consciències, que les coses estaven canviant. Anys després, els països no compleixen les quotes, el populista nou govern Italià ni tan sols deixa que els vaixells amb refugiats atraquin als seus ports i a l’Estret no paren d’arribar barques plenes  d’ulls espantats i desesperats que fugen de la fam i de les guerres. La imatge ajuda. Sí, és veritat però no ho arregla tot.Aquestes fotografies que creen consciència és la proposta que ofereix el Palau Robert fins al 10 de febrer. És el treball de 40 fotoperiodistes espanyols amb reconegut prestigi internacional que recorren el món documentant conflictes, injustícies, desastres i ignomínies.

Emilio Morenatti va deixar una feina estable a la delegació de l’agència Efe a Andalusia per ser reporter de guerra. A l’Afganistan una bomba li va amputar un peu. Les seves fotos han estat guardonades en diverses ocasions. Ara és el cap d’Associated Press per a Espanya i Portugal.

Samuel Aranda, cansat del Congrés dels Diputats i del Senat va marxar a fer reportatges a zones de conflicte. Una de les seves primeres feines pel New York Times va ser guardonada amb el World Press Photo. La imatge d’una dona iemenita vestida totalment de negre consolant a un ferit va ser comparada amb La Pietat de Miquel Àngel.

Enric Martí va marxar de Barcelona per anar a cobrir les guerres dels Balcans. Guanyador d’un World Press Photo, tres Fotopress i un Ortega y Gasset, ara és el cap d’Associated Press a Sud i Centreamèrica.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Ricard Garcia Vilanova és l’únic fotoperiodista que ha estat a Síria des del començament del conflicte. Després d’estar segrestat durant sis mesos per Estat Islàmic deia: «Per a mi ha estat un accident laboral. És la meva feina. No ens obliga ningú a anar-hi. Hi anem perquè volem». Pocs mesos després del segrest agafava les càmeres i se’n tornava a Síria.

Judith Prats, amb dos reportatges de risc i compromís, s’ha guanyat el lloc en aquesta exposició. Les seves feines sobre les mines de Coltán al Congo i sobre les dones segrestades per Boko Haram a Nigèria són el testimoni de les penúries de molts pobles africans.

Aquests cinc fotògrafs i trenta-cinc més conformen aquesta aclaparadora exposició de la qual el títol, «creadors de consciència», està plenament justificat.Si a cada racó del planeta on hi ha un conflicte amagat, desconegut o silenciat, hi hagués un periodista que ho evidenciés amb les seves fotos, aquesta imaginària conversa, però de ben segur repetida en multitud d’ocasions al llarg de la història, no es tornaria a produir mai més. «Hi havia fotògrafs, periodistes? Hi ha imatges?». «No, no hi havia ningú, no hi ha fotos». «Doncs nega-ho tot. Tu no saps res. Això no ha passat mai».