Fill de Narcís de Carreras, que va ser president del Barça i de La Caixa i secretari de Cambó, Francesc de Carreras va néixer a Barcelona el 1943. Des que de jove va militar al PSUC fins a la fundació de Ciutadans (Cs), de Carreras sempre ha estat un intel·lectual molt influent en política sense deixar mai de banda la seva especialitat acadèmica, el dret constitucional. Al seus 76 anys, jubilat a la universitat, ara és independent políticament.

El 1967 va ingressar al PSUC, que va deixar el 1986 «per la seva visible i definitiva deriva nacionalista» quan el partit comunista va pactar amb Nacionalistes d’Esquerres per formar Iniciativa per Catalunya. «En aquella època, jo encara pensava que els bancs, la gran indústria i el sector energètic havien de ser nacionalitzats!», explicava en una entrevista a JotDown (novembre del 2015). Un passat del qual no renega.

Encara al 2016 (El País, 29-11) justificava el seu antic entusiasme amb la revolució cubana, que a l’èpica hi afegia el glamur. «A Cuba, s’havia creat “l’home nou”, els vietnamites estaven resistint i guanyant als Estats Units. Un nou món s’apropava. Per això vam estimar tant Fidel, ¿com no hem d’estimar-lo?», escrivia. Nou anys abans, a La Vanguardia (22-11-2007), amb motiu de la mort de l’exsecretari general del PSUC Gregorio López Raimundo, qualificava de «simplista, incomplet i fals» el judici que «els comunistes eren tan totalitaris com els nazis i els feixistes». «Els comunistes han estat això, però també alguna cosa molt diferent: sense ells, probablement les actuals democràcies europees no haguessin arribat a ser el que avui són».

Catedràtic de Dret Constitucional a la UAB i membre del Consell Consultiu de la Generalitat (1981-1998), de Carreras ha mantingut sempre una gran presència als mitjans de comunicació (col·laborador d’El País, El Periódico i La Vanguardia), exercint la funció d’intel·lectual que, com ell mateix va explicar en un article (El País, 15-6-2014), consisteix a «influir, legitimar, criticar». Opina que Tom Wolfe, qui defineix l’intel·lectual com «algú que sap d’una cosa i s’entesta a parlar de totes les altres», l’encerta bastant «perquè l’intel·lectual ha de ser competent en la seva professió» i «perquè exercir d’intel·lectual implica a vegades opinar sobre qüestions que no són pròpiament de la seva estricta especialitat, sinó que l’afecten com a ciutadà». Això exactament és el que de Carreras ha fet al llarg de la seva vida.

 

La deriva de Ciutadans

El 2006 va contribuir a fundar Ciutadans, però el 9 d’abril del 2019 se’n va donar de baixa poc després que l’executiva del partit decidís, el 18 de febrer, rebutjar qualsevol tipus d’acord amb el PSOE. El 14 de juny va publicar a El País un article explosiu en forma de carta titulat Estimat Albert, en què, després d’elogiar el passat i la feina d’Albert Rivera, sentenciava: «No entenc que ara ens fallis, Albert, que ens falli Cs, que el jove madur i responsable s’hagi convertit en un adolescent capritxós que fa un gir estratègic de 180 graus i avantposa suposats interessos de partit als interessos generals d’Espanya», és a dir, «donar estabilitat al Govern» amb un pacte amb el PSOE.

Hi havia també altres raons per a la ruptura, que explicava en una entrevista a Crónica Global (18-7-2019): «Jo vaig veure a partir de les eleccions andaluses que Cs es deixava votar per Vox i, com a excepció, podria estar justificada (…) Després es va dir que vetaria el PSOE, però llavors si accepta Vox per un costat i no accepta el PSOE, es queda en el que s’ha anomenat “les tres dretes” (…). Amb tot això, Cs abandona la posició que havia tingut fins ara (…), que era estar en el grup de constitucionalistes, juntament amb el PSOE i el PP, i entendre’s amb els dos».

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Amb aquest canvi d’estratègia i amb l’assistència a la concentració de la plaça de Colón, «Cs va optar per una opció de nacionalisme espanyol que crec que no és el que ha d’escollir un partit lliberal». «Rivera ha optat per substituir el PP i crec que s’ha equivocat en això perquè crec que succeirà el contrari», afegia, i criticava també l’actuació de Cs a Catalunya després de la victòria el 21-D del 2017, eleccions en què va ocupar el simbòlic últim lloc de la llista per Barcelona i va fer campanya per Inés Arrimadas. «No s’ha aprofitat l’ocasió perquè s’ha fet el discurs del “no” permanent. Per un costat, han estat ferms i ho han fet bé, però no s’ha donat una alternativa a la societat catalana, i això és un error».

 

La llengua no és una visió del món

La baixa de Francesc de Carreras a Cs és molt més important que la d’altres perquè ha sigut l’intel·lectual fundador més proper a Rivera i perquè ell va llegir el 21 de juny del 2005 el manifest «Per un nou partit polític a Catalunya», que pretenia «primer, tornar el sentit comú a la vida pública catalana; segon, no utilitzar la història de manera partidista; i, tercer, considerar la raó, i no els sentiments, com l’eix vertebrador de l’activitat política».

La seva baixa a Cs és molt més important que la d’altres perquè ha sigut l’intel·lectual fundador més proper a Rivera.

El manifest responia a la constatació que «res de substantiu no ha canviat» amb la constitució del primer Govern tripartit (PSC, ERC, ICV) i per això llançaven un «partit que consideri la idea de ciutadania desvinculada de la identitat». En l’entrevista a JotDown, confessava que «en el fons, amb la fundació de Ciutadans alguns volíem que canviés el PSC; va ser un absolut fracàs». Des de llavors, ha estat molt crític amb l’esquerra (PSC, ICV i comuns).

Va participar (1996-1998) en la fundació del Foro Babel, on ja hi havia els intel·lectuals que anys més tard impulsarien Cs (Félix de Azúa i Albert Boadella, entre d’altres). De Carreras va denunciar a El País (29-7-1998) que en aquells anys el «model d’integració no era ja simplement cívic, sinó ideològic» i, «com diu el manifest de Babel, “qualsevol atac a les posicions nacionalistes es transforma en un atac contra Catalunya i qualsevol dissident de la doctrina oficial és un anticatalà”».

El català és també un factor decisiu perquè, tot i reconèixer que «a la vida diària, en les relacions entre ciutadans, la llengua no constitueix cap problema a Catalunya», el bon acord, segons de Carreras, que va significar la llei del 1983 «va començar a trencar-se per l’escola, en què la llengua castellana ha quedat reduïda a una mera assignatura».

L’error de fons de la política lingüística des del 1998 és que «s’inspira en una concepció nacionalista de Catalunya» en què la llengua es considera «una manera de veure el món» i confon «els drets de les persones amb els drets de les nacions» (El País, 26-1-1998). De Carreras defensa la immersió com a sistema d’aprenentatge de les llengües, però nega que el model català, únic al món, ho sigui. «El català s’utilitza com a llengua vehicular obligatòria no sols per a aquells que el desconeixen, sinó també per als qui el tenen com a llengua materna. Tots dos se’n veuen perjudicats. Els alumnes de famílies catalanoparlants perquè no se’ls ensenya bé el castellà, els de famílies castellanoparlants perquè se’ls afegeix una dificultat més en l’estudi de les altres assignatures» (La Vanguardia, 5-7-2012).

 

Amb Pujol va començar tot

Francesc de Carreras està convençut que Jordi Pujol tenia com a fita última la independència i sosté que el document «L’estratègia de recatalanització», publicat per El Periódico el 28 d’octubre del 1990, conté el programa bàsic de la «construcció nacional» de Catalunya. La seva tesi de com es preparava el procés l’explica al llibre Paciencia e independencia. La agenda oculta del nacionalismo (Ariel, 2014).

Considera un immens error dels socialistes catalans haver proposat a ERC reformar conjuntament l’Estatut del 1979.

El títol fa referencia al crit d’alguns joves de CDC –entre ells el seu germà Lluís– en una manifestació durant la Transició («Primer paciència, després la independència»). «Pujol va veure que no tenia suports i va començar un procés lent d’influència a la política, d’intervenció i control als mitjans de comunicació i subvencions per a les institucions en funció dels seus afectes al nacionalisme. La idea era crear una Catalunya susceptible de creure’s independent», declarava a Vozpopuli.com (24-4-2014).

Després, a principis d’aquest segle, el nacionalisme català va girar. «Durant molts anys, ERC va ser un partit bastant irrellevant, però més o menys des del 2000 va canviar els termes del nacionalisme català, afegint a la qüestió identitària la dimensió econòmica. El punt central d’aquesta nova dimensió varen ser les balances fiscals, una manera errada i reaccionària, fins i tot xenòfoba, a l’estil de la Lliga Nord italiana, de mesurar una pretesa discriminació», explicava a JotDown.

De Carreras creu que aquest procés s’ha accelerat en l’ultima dècada en primer lloc per «l’immens error dels socialistes catalans de proposar a ERC reformar conjuntament l’Estatut del 1979» (El País, 30-12-2013). Considera que ERC ha estat l’únic partit «intel·ligent durant aquests últims 15 anys» perquè «mitjançant la seva habilitat tàctica i estratègica s’ha anat endrapant els altres» (El País, 27-5-2014). Un altre motiu de l’acceleració és que «Espanya estava en un moment dèbil i summament criticable des del punt de vista econòmic i també des del punt de vista institucional amb totes les notícies sobre corrupció (…) Tot això, que exigeix una regeneració d’Espanya, ho han aprofitat» (El Confidencial, 10-4-2014).

De Carreras es defineix com unionista i catalanista no nacionalista –cita sovint la frase d’Albert Camus «Estimo massa el meu país per ser nacionalista»–, però no creu ni en la tercera via ni en la política de l’apaivagament ni en el nou catalanisme per omplir un espai moderat que, segons ell, no existeix, i assegura que els anomenats equidistants en realitat no ho són perquè formen part del bloc independentista. Fa uns anys, però, va sorprendre en proposar un referèndum no vinculant, que diferencia del «dret a decidir», que qualifica d’«inexistent».

A El Confidencial (10-4-2014) suggeria «un referèndum consultiu que convoca el Govern de Madrid en virtut de l’article 92 de la Constitució per saber què pensa el poble de Catalunya». Va defensar-lo també al Parlament el 29 d’octubre del 2013, però en va abjurar el juliol del 2019 perquè «aquesta possibilitat ha estat eliminada per la reiterada jurisprudència del Tribunal Constitucional des de la seva sentència 103/2008, el principal argument de la qual és molt sòlid: aquella matèria que és competència del poder constituent només pot ser regulada pel mateix constituent, és a dir, per aquell que té la facultat de reformar la Constitució, la qual cosa implica, òbviament, que una regulació sobre la dita matèria no pot ser sotmesa a cap referèndum excepte el preceptiu d’una reforma constitucional» (El País, 17-7-2019).

No creu ni en la tercera via ni en la política de l’apaivagament ni en el nou catalanisme per omplir un espai moderat.

Partidari de la reforma constitucional, ha censurat també la inacció del Govern central. El 2014 va escriure (El País, 28-9) que «a la visible deslleialtat que les autoritats catalanes demostren en retorçar la Constitució i l’Estatut per burlar-se de la democràcia, no se li pot fer front únicament amb l’aplicació de les lleis i, en últim terme, de les sentències de jutges i tribunals: cal, també, fer política», i recrimina Mariano Rajoy que «no ha sabut argumentar de forma convincent les conseqüències negatives que tindria per als catalans una Catalunya independent i, sobretot, no ha sabut explicar els avantatges de pertànyer a Espanya, a la UE i a l’euro».

Pel que fa a l’altra banda, creu que la independència no arribarà mai per la via de la desobediència perquè ningú no la reconeixerà. «Saben que això de la independència només pot funcionar amb un acte de força, amb una insurrecció en tota regla» (El País, 8-6-2016). On és, doncs, la sortida? Per a de Carreras, abans de pactes entre la Generalitat i el Govern de l’Estat, la solució passa per «l’enteniment i la unitat de les forces constitucionalistes (…) i que aquestes forces guanyin les eleccions» a Catalunya (El País, 8-8-2018).

Les eleccions del 21-D i el que ha passat després han empitjorat, segons ell, la situació de Catalunya, on la divisió no és entre partits o blocs ideològics, que seria normal, «l’específic i greu és que es tracta d’una divisió existencial» (El País, 27-12-2017). I la independència només la creu possible d’una determinada manera: «La secessió de part del territori d’un Estat pot ser democràticament acceptable i convenient si una majoria molt qualificada de la seva població (per exemple, el percentatge que s’exigeix a les Cambres per a reformes constitucionals) vota de forma reiterada en successives eleccions legislatives a partits clarament secessionistes. En aquest supòsit, no cabria al·legar raons democràtiques perquè les autoritats de l’Estat es neguessin a negociar la secessió» respectant sempre els procediments constitucionals (El País, 17-7-2019).