MIGRANTS

Aquesta és la seva casa, la seva vida en un solar del carrer de Zamora de Barcelona. Llueix cabells grisos, ja no és un nen. Va marxar de Tunísia quan florien les primaveres àrabs, ja fa set anys. I encara en fa més que va estudiar filologia francesa al seu país. No hi vol tornar. «Ara no hi ha guerra però la corrupció i la falta d’expectatives no han canviat. Ja m’he acostumat a viure així, de descampat en descampat. Quan enderroquen un campament me’n vaig a un altre. Treballo recollint ferralla, el que vosaltres llenceu… Viure al carrer em permet tenir el que vaig arreplegant. Si anés a un pis de protecció, no podria dedicar-me a la ferralla». Em demana cinc euros i m’abraça quan marxo. L’Omar és només un dels milers i milers de persones que han arribat a Europa fugint del costat fosc del seu país d’origen per acabar malvivint ara en una altra penombra. Només una història, només una vida, tan valuosa com qualsevol altra.