No deixa de ser significatiu i eloqüent que, a hores d’ara, l’obra de Gabriel Ferrater (1922-1972) segueixi dispersa i amb molts títols exhaurits. És una prova que la seva figura no encaixa en la cultura oficial catalana, que en els darrers trenta anys s’ha dedicat a construir una idea falsa i superficial de nació, oblidant al mateix temps bona part del que ja constituïa el país i la seva cultura. Algú es pot imaginar un autor de la talla de Ferrater a Anglaterra o a França que no tingués encara una obra completa? Esperem que el seu centenari, ja proper, estimuli els editors i els especialistes i que aviat puguem fer una relectura seriosa de tots els seus escrits, ben ordenats, anotats i interpretats. A vegades hi ha formes d’opressió clandestines.

Com va descriure molt bé Carlos Barral al darrer volum de les seves memòries, Gabriel Ferrater, després del seu suïcidi, va patir un procés de mitificació –i pels seus amics, d’alienació– que va continuar durant molts anys i que la meva generació va rebre pràcticament intacte. Ferrater era, abans que res, un gran poeta, compinche de Jaime Gil en la seva estratègia poètica, alcohòlic, faldiller, professional de res i alhora savi en moltes coses, d’una intel·ligència intimidant i un desastre en la seva vida privada. Després, ja de grans, hem sabut que la seva història, com sempre, era molt més complicada i que al darrere del mite hi ha una vida molt més interessant i complexa, difícil d’abastar i d’entendre en el seu detall i en tota la seva riquesa.

Gabriel Ferrater va ser un tipus de ciutadà que, com Walter Benjamin o Sánchez Ferlosio, mai no es va adaptar a res. Per dir-ho amb un aforisme d’Andreu Vidal, un altre perpetu i genuí outcast: «La primera llei diu adapta’t, la segona no diu absolutament res». I és en aquesta terra de ningú a on Ferrater va viure, dedicant-se a diverses matèries amb gran passió però sense mètode i canviant de disciplina quan ja creia haver esgotat el plaer que li produïa la recerca.

Algú es pot imaginar un autor de la talla de Ferrater a Anglaterra o a França que no tingués encara una obra completa?

En aquest tarannà anàrquic i compulsiu probablement hi va influir la seva formació heterodoxa, ja que Ferrater no va anar a l’escola, a Reus, fins als deu anys, rebent una primera educació a casa, a on va poder gaudir d’una bona biblioteca familiar –va passar-se bona part de la Guerra Civil llegint al mas Picarany– i d’una iniciació prematura en la cultura europea, sobretot a través de la literatura francesa.

La història de la família Ferrater podria ser per si mateixa objecte d’un gran llibre, a la manera de les biografies corals angleses. Dels cinc membres –els pares, dos fills, Gabriel i Joan, i una filla, Amàlia–, quatre es van suïcidar, començant pel pare, Ricard Ferrater –polític republicà i comerciant de vins–, el 1951, després d’haver-se arruïnat i pensant il·lusòriament que la seva mort rescabalaria la situació econòmica que deixava.

 

No cumplir els 50 anys

De la mateixa manera que la indisciplina acadèmica va determinar el curs de la seva actitud intel·lectual, sempre disconforme i insubmisa, la ruïna familiar va fer que la posició de Ferrater en el món laboral fos sempre precària i provisional. Avesat a la comoditat de la burgesia reusenca, Ferrater no va voler mai acostumar-se a la carència i es va negar sempre a establir-se i «a pagar impostos a la vida», com deia Gil de Biedma. Fins i tot el seu rebuig a la vellesa i la seva decisió, premeditada, de no complir els cinquanta anys, perllongant la inestabilitat pròpia de la joventut, van ser una conseqüència de l’arrogància i la desmesura que el caracteritzaven.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Quan Gabriel Ferrater i el seu germà Joan es van traslladar a Barcelona per estudiar a la universitat, a principis de la dècada de 1950, eren tots dos habitants d’un món desaparegut i ja mai més, ni l’un ni l’altre, encara que cadascun de forma molt distinta, es van saber adaptar al seu temps. Vestits amb llargs abrics, els dos tenien, com recordava Barral, un aire característic de viellots. En Gabriel va començar a estudiar matemàtiques, però no va acabar mai la carrera. En Joan, en canvi, es va matricular a filologia clàssica i va arribar a ser un estudiós molt competent i un excel·lent traductor, per exemple dels lírics grecs arcaics al castellà o de Kavafis al català.

Joan Ferraté –l’erra que en Gabriel va afegir al cognom era un caprici tipogràfic seu– va ser d’alguna manera la contra figura del seu germà gran. Introvertit, misantrop, misogin i homosexual torturat i solitari, en Joan prest es va exiliar, primer a Cuba i després al Canadà, a on va ser professor de la universitat d’Alberta, a Edmonton, fins a la seva jubilació, quan va tornar a Barcelona, més aviat estranyat de la cultura catalana, amb uns pocs amics que el cuidaren fins que es va suïcidar a l’any 2003.

El cas és que els germans Ferrater van entrar en contacte, a la universitat de Barcelona, amb una generació de poetes i teòrics que es va formar entorn a la revista Laie i a on destacaven Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral, José Agustín Goytisolo, Josep Maria Castellet o Manuel Sacristán. La història és ben coneguda i ha estat historiada amb diversa fortuna. La qüestió és que aquí comença un procés crític d’homogeneïtzació que ha tractat de convertir un grup d’amics en un moviment estètic. I la veritat és que, tot i que hi ha coincidències puntuals, les diferències que els separen es fan molt evidents si un estudia el detall de les seves trajectòries.

 

Amic de Gil de Biedma

Gabriel Ferrater va començar la seva polifacètica vida intel·lectual sent crític de pintura, un àmbit a on ja va demostrar una perspicàcia i una capacitat de pensar les imatges molt notable i excepcional en la tradició del país. Seria molt interessant poder avaluar ara el que va ser la seva contribució a la llum de tot el que ha succeït en el món de l’art des d’aquella època. La seva aproximació crítica postulava –i en això ja era un semiòtic avant la lettre– la desactivació de les anàlisis psicològiques, valoratives i històriques, tractant de comprendre el fenomen de l’expressió artística com un camp semàntic autònom, però, com tantes altres vegades, Ferrater va abandonar les seves investigacions seduït per una altra matèria. La seva amistat amb Jaime Gil es va afermar a partir de l’any 1956 i va durar més o menys fins al 1966. En aquesta dècada l’un i l’altre van bastir tota la seva breu i contundent obra poètica.

Tot i que avui en dia Gabriel Ferrater és sobretot un poeta, en virtut del mite produït pel seu suïcidi, la veritat és que la seva dedicació a la poesia va ser molt tardana i accidental. Encara que havia escrit poemes, alguns en francès, durant la seva joventut, Ferrater, com hem vist, es va dedicar primer a la teoria i, de fet, romandria fins al final un excel·lent teòric en diversos sabers.

Quan va rompre a escriure poemes, a la primavera del 1958, va ser per diversos motius. En primer lloc, la conversa amb un poeta com Jaime Gil, més jove que ell, va suposar un estímul i quasi diria un afany d’emulació, en veure com el seu amic es disposava a contestar en la seva tradició la manera com s’havia entès la poesia per part, sobretot, dels mestres de la generació del 27.

Dels cinc membres de la família –els pares, dos fills, Gabriel i Joan, i una filla, Amàlia–, quatre es van suïcidar, començant pel pare.

Per altra banda, abans de posar-se a escriure, Ferrater va estar-se tot un estiu llegint Shakespeare i aquesta experiència li va fer veure que en poesia es podia dir tot. En aquest sentit, Ferrater és un cas molt excepcional d’influència –mai no esbrinada– shakespeariana. El darrer motiu es de caire biogràfic i té a veure amb l’enamorament frustrat que va patir amb Isabel Rocha, una cosina de Carlos Barral a qui estan dedicats els seus primers poemes d’amor, com per exemple «El mutilat».

La confabulació crítica amb Gil de Biedma és certa i alhora inexacta. Per una part, tant l’un com l’altre van constatar les deficiències estilístiques i conceptuals de la poesia catalana i castellana dins la modernitat. Jaime Gil s’havia iniciat a l’art de fer versos tot llegint obsessivament el Cántico de Jorge Guillén. Ferrater, per la seva part, havia fet el mateix amb l’obra de Carles Riba. Tots dos, però, van entendre que aquella forma de fer poesia ja no els servia i es van disposar a revisar els pressupostos estètics en què s’havien format.

Bàsicament, l’estratègia consistia a depurar la llengua dels excessos virtuosístics i desconfiar, com deia Ferrater, de les «masses de líquid verbal que el Renaixement va posar en ondulació», tot tornant a certs exemples de la poesia medieval, més eficaç i precisa a l’hora de parlar d’experiències humanes concretes i compartides per tothom.

 

L’hora europea

Al mateix temps, els dos amics van impugnar la forma en què a Espanya s’entenia la modernitat literària, entesa més aviat com un consolat in partibus infidelium del simbolisme francès, anant més enllà de la genealogia que va de Baudelaire a Paul Valéry, passant per Rimbaud i Verlaine, i assenyalant el romanticisme com a veritable origen de la poesia moderna. Tot això suposava, d’alguna manera, incardinar les seves respectives tradicions en l’hora europea, d’una forma més ambiciosa i responsable de com s’havia fet fins aquell moment.

Els resultats de l’operació, de totes maneres, van ser distints en el cas de l’un i de l’altre. Per la seva part, Gil de Biedma es va cenyir al programa teòric i va acabar assolint una veu poètica, sobretot a Moralidades (1966), ja molt allunyada del simbolisme, una veu no només conversacional sinó transparent i perfectament intel·ligible que, a la vegada, afirmava un món polític, social i amorós.

Encara que en el seu darrer llibre, Poemas póstumos (1968), aquesta afirmació d’un món íntim i públic desapareix, trencant el mirall que el reflectia, Jaime Gil no amaga mai els supòsits dels seus poemes, deixant sempre molt clar què passa dins el seu espai dramàtic, cosa que, en contra del que pot semblar, no és més fàcil que el contrari.

 

Poesia de cenacle

El cas de Ferrater és molt distint. Per una part, el primer dels seus tres llibres, Da nuces pueris (1960), s’obre amb un poema llarg, «In Memoriam», que sembla una declaració de principis, tant per l’estil com per la voluntat de fer memòria i explicar una història alhora pública i autobiogràfica, però després molts poemes es tanquen i semblen parlar només a aquells que coneixen les claus hermètiques del que s’està dient, en l’estil de la poesia de cenacle. Ferrater construeix els seus poemes amb un to íntim, de veu baixa i dolguda –sobretot en les peces amoroses–, però que sovint prescindeix voluntàriament del sentit comú que anima la poètica de Gil de Biedma per afavorir un sentit privat, perceptiblement intens però mai no del tot explícit. De fet, la seva forma de construir el poema s’assembla molt al buidat de l’anècdota propi de la poesia simbolista que en teoria Ferrater rebutjava.

Va estar-se tot un estiu llegint Shakespeare i aquesta experiència li va fer veure que en poesia es podia dir tot.

De molt jove, entre el 1938 i el 1941, Ferrater va viure amb la seva família a Bordeus, a on va seguir llegint els clàssics però a on també es va iniciar en el surrealisme. Això i la seva devoció per l’obra de J. V. Foix –a qui va dedicar lliçons extraordinàries– tal vegada fan palesa una influència no del tot conscient i que explicaria la tendència a l’obscuritat de bona part de la seva poesia.

Per altra banda, l’optimisme polític de Jaime Gil a Moralidades no va ser mai compartit per Ferrater, que a «El secret», com ell mateix va deixar dit, replica la il·lusió de redempció col·lectiva que Gil de Biedma havia expressat en un poema com «Canción para ese día» amb una crítica molt crua de la ingenuïtat que porta els homes a creure que poden agermanar-se i fundar alguna cosa pública: «I més que mai, quan vindrà que els turmenti / l’esquinç del vespre pur (quan trepitjaven / caretes, i la pell al descobert / els deia tot el fàstic de com eren / abans: tal com hauran tornat a ser) / i s’agermanin tots dins l’odi mutu, / callarem. Que no sàpiga ningú / que no vam dir ni sentir res. Que puguin / odiar-nos també, fraternalment». Vet aquí un altre dels trets de l’obra i de la personalitat de Gabriel Ferrater, que sempre va rebutjar tota imposició ideològica i, d’una forma molt explícita, el nacionalisme de qualsevol mena. Per a Ferrater, la pàtria està en el llenguatge –més que en l’idioma– i en les dones.

 

A redós de les dones

El personatge poètic de Gabriel Ferrater és una intel·ligència entotsolada, molt conscient que parla de coses que gairebé ningú no entén, que fins i tot se’n riu dels altres, que no participa de res semblant a la poesia social i que només troba conhort a redós de les dones. En aquest sentit, Ferrater és un cas excepcional dins la tradició hispànica. A Ferrater, les dones, a més d’agradar-li, li interessaven. Els únics moments de veritable il·luminació i afirmació, de tendresa i confiança, sorgeixen als poemes dirigits a les seves amants o enamorades, gairebé sempre més joves que ell i a les quals estima amb tota entrega però alhora sense esperança.

Construeix els seus poemes amb un to íntim, de veu baixa i dolguda, sobretot en les peces amoroses.

Malgrat això, la seva celebració del món femení agafa a vegades la intensitat d’un culte que recorda la filogínia de Robert Graves, una de tantes influències mai no destriades en l’obra de Ferrater. A «Teseu», el poema amb què va decidir tancar Les dones i els dies (1968), les dones es constitueixen en veritable paradís dantesc.

L’ús de la llengua és un altre dels trets més notables de la poesia de Ferrater, que utilitza un català sense complexos,

dúctil, viu i lliure d’arcaismes i de sobreactuacions presumptament protectores. El «Poema inacabat» és en aquest sentit un model inexplorat, pel que fa al seu vers ple de parla, a la forma en què Ferrater hi combina narració, digressió i especulació crítica, tot imitant el Don Juan de Byron però també recordant la influència seminal de Shakespeare. A més d’inacabat, aquest poema llarg –un dels pocs experiments en el gènere que podem tenir en compte– és al mateix temps una obra que no arriba a començar, deixant sense explicar la història que el motiva i posant de manifest, un altre cop, la simptomàtica renúncia de Ferrater a articular-se amb la seva societat i el seu país. La relació de Gabriel Ferrater amb la història s’expressa sempre en termes de fàstic.

Per a ell, la pàtria està en el llenguatge –més que en l’idioma– i en les dones. A més d’agradar-li, li interessaven.

Als darrers anys de la seva vida, ja convertit, físicament, en el personatge del seu mite –blue jeans, ulleres fosques i cabell blanc i molt curt a l’estil de Lee Marvin–, Ferrater es va dedicar compulsivament a la lingüística –una febre de l’època–, sobretot després de la decepció que li va causar la lectura de la gramàtica catalana d’Antoni M. Badia i Margarit. Com tantes altres vegades, Ferrater, amb molt poc temps, va aconseguir dominar els diversos corrents de la disciplina, traduint i estudiant els principals teòrics. És una llàstima que no arribés a concloure una gramàtica generativa del català, que hagués estat sens dubte una de les seves grans obres. Però el signe de l’inacabat va ser la xifra que va triar per explicar la seva inadaptació i és al mateix temps el principal estímul que encara batega al seu llegat.