George Soros (Budapest, Hongria, 1930) va entrar en l’imaginari col·lectiu de la societat global com a icona d’un capitalisme sense límits. Soros encara és per a molts l’home que el 16 de setembre del 1992 va enfonsar el Banc d’Anglaterra invertint als mercats contra la lliura esterlina, efemèride recordada com «el Dimecres Negre». Però la fama de capitalista sense escrúpols també ha estat magnificada pels seus enemics polítics, escrivia Matt Welch l’octubre passat al setmanari The Atlantic: «Com a jueu d’origen hongarès i de nacionalitat nord-americana, i com a persona que va guanyar milers de milions apostant contra divises nacionals, Soros era un objectiu fàcil als 90 per a líders corruptes, de Bratislava a Kuala Lumpur». Vintiset anys després, Soros s’ha convertit en un símbol del món que vol ensorrar la nova dreta populista, de Donald Trump a Santiago Abascal.

El que ha fet diferent Soros d’altres taurons dels mercats financers és la seva implicació hiperactiva en la defensa de la democràcia liberal, tasca que ha dut a terme a través de la Fundació Open Society i de la Universitat CentreEuropea (CEU). «Amb un pressupost anual superior als 1.000 milions de dòlars, les fundacions Open Society són el més gran donant privat que treballa per als drets humans, la justícia i la democràcia arreu del món», diu la fundació a la seva web. Open Society assegura que Soros hi ha invertit des de la seva creació, el 1993, prop de 32.000 milions de dòlars.

L’estiu del 2017, després de tancar el país a la migració durant la crisi dels refugiats, l’executiu hongarès va omplir durant sis setmanes les ciutats del país amb un cartell en què hi apareixia el rostre somrient de Soros acompanyat d’una frase: «No deixarem que Soros rigui l’últim». Víktor Orbán, primer ministre hongarès i referent de la nova dreta nacionalista i populista europea, va justificar la iniciativa amb aquestes paraules: «Darrere l’escenari sempre hi ha qui mou els fils, una persona determinada a fer diners i que es creu superior a la resta. Malauradament, aquesta persona és hongaresa, el seu nom és George Soros. Ell té un pla, vol que un milió de migrants s’instal·lin a Europa cada any. I si ho ha d’aconseguir per la força, ho farà, encara que sigui contra la voluntat dels europeus». La CEU traslladarà el gruix dels seus estudis a Viena a partir d’aquest any, empesos per una nova llei del govern d’Orbán dissenyada per tancar la universitat.

Igual que Orbán, Trump deia l’octubre del 2018 que no descartava que Soros estigués finançant una onada d’immigrants il·legals procedents de l’Amèrica Central. El president dels Estats Units també va assegurar aquell mes d’octubre que les protestes contra el jutge Brett Kavanaugh, el seu candidat com a membre de la Cort Suprema, estaven esponsoritzades per Soros. «Trump invoca l’estereotip antisemita de Soros probablement per la mateixa raó que ho fa Orbán. Soros encaixa en el paper», escrivia el 2018 Richard Cohen a The Washington Post.

«Soros representa el que partits i líders com Orbán detesten i ataquen permanentment: és cosmopolita, membre de l’establishment econòmic i defensor de la democràcia liberal. La condició de jueu permet afegir l’antisemitisme al còctel», diu Eva Anduiza, professora de Ciència Política de la UAB: «No se m’ocorren gaire persones que exemplifiquin millor l’”enemic” dels populismes de la dreta radical».

Il.lustració de Luis Grañena

 

El precedent de Rothschild

Ivan Kalmar, investigador sobre antisemitisme i islamofòbia de la Universitat de Toronto, va publicar l’any passat un treball sobre el que ell anomena «el mite Soros». Per a Kalmar, un cas similar al «mite Soros» és la demonització dels Rothschild, la saga de banquers, a principis del segle XX: «Els atacs a Soros recorden Els Protocols dels Savis de Sió, l’infame muntatge rus [de la policia tsarista, publicat el 1903] que acusava la família Rothschild de finançar el comunisme i el capitalisme com a líders d’una Conspiració Jueva Mundial». Lars Rensmann, professor de Política i Societat Europea de la Universitat de Groningen (Holanda), també hi troba un clar paral·lelisme amb Rohtschild: «L’extrema dreta, i més que l’extrema dreta els populismes, carreguen contra la globalització com a font dels nostres mals. Amb els Rothschild va ser així i ara ho és amb Soros. Ell és ideal per a aquest rol. Carregues les culpes en un ric, amanintho amb teories de la conspiració i amb antisemitisime».

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Xavier Casals, historiador i investigador de l’extrema dreta de la Universitat Ramon Llull, destaca que el moment actual i la informació a través de les xarxes socials són adients per al triomf del conspiracionisme: «Hi ha un retorn del conspiracionisme com a gènere. La globalització genera incerteses, són fenòmens complexos, són forces acèfales. El conspiracionisme assenyala, simplifica, i la gent ho compra perquè, a més a més, l’era digital és adient per simplificar. Hi ha un clar retorn de la criptorealitat». Casals subratlla la cada cop més estreta connexió que existeix entre els partits nacionalpopulistes d’Europa. «Aprenen uns dels altres a gran velocitat», afegeix Rensmann. El paradigma d’aquesta entesa és la fundació The Movement, capitanejada per Steve Bannon, l’antic ideòleg de Trump. Bannon ha explicitat que The Movement pretén ser la nèmesi d’Open Society i la casa dels partits populistes de dretes de França, Itàlia, Polònia, Hongria, Regne Unit i ara d’Espanya amb Vox.

La seu europea d’Open Society és a Barcelona i la dirigeix Jordi Vaquer. Vaquer no dubta que l’agressivitat contra Soros i Open Society ha anat en augment: «La transformació de l’espai digital ofereix possibilitats multiplicades, amb la proliferació de la desinformació i la distorsió del debat públic. També hi ha evidència de col·laboració, per exemple entre l’entorn de Benjamin Netanyahu i el règim d’Orbán; o entre l’esfera de la dreta radical a l’Europa Occidental i actors afins al Kremlin».

El factor rus, com va passar amb Rothschild, és cabdal en la demonització de Soros. La vida de Soros és important per entendre la seva obstinació política. El pare de Soros, Tivadar Soros, era un prestigiós advocat i esperantista. Va canviar el cognom de la família, de Schwartz a Soros, per evitar que fossin identificats com a jueus. Quan l’Alemanya nazi va ocupar Hongria, el 1944, Tivadar Soros va disseminar la família amb identitats falses per evitar que fossin deportats. El pare pagava a un oficial del govern hongarès perquè prengués George com a fill adoptat. Tenia 14 anys i malgrat això, Donald Trump junior, fill del president dels Estats Units, va obrir la caixa dels trons l’any passat compartint a les xarxes socials la falsedat segons la qual Soros va ser un col·laboracionista que va ajudar oficials hongaresos a requisar patrimoni de jueus i a deportarlos. El 2017, el congressista republicà Paul Gosar va assegurar que darrere la marxa neonazi de Charlottesville hi havia el geni de Soros intentant dividir els republicans.

Un reportatge de The New York Times del novembre passat establia el moment inicial de les grans campanyes contra Soros en les eleccions presidencials dels Estats Units del 2004: «A mesura que Soros prenia part per propostes liberals, el món conservador anticomunista dels republicans s’aparta d’ell». Rensmann opina que Soros «sempre havia estat objectiu de les fantasies de llunàtics», però arran de la radicalització republicana, «les conspiracions es tornen més mainstream».

L’altre moment determinant de la vida de Soros es produeix quan la Unió Soviètica passa a controlar l’Est d’Europa. Amb 17 anys va emigrar a Anglaterra. Va estudiar a la London School of Economics, on va quedar marcat per Karl Popper, filòsof que va influir en el liberalisme polític del segle XX. Soros va tornar a emigrar per darrera vegada a mitjan de la dècada dels 50, a Nova York, on va iniciar la seva trajectòria en el món de les finances. A partir dels 80 inicia la seva particular croada per fer caure el Teló d’Acer, com explicava The New York Times: «Soros va donar suport a grups i persones que volien tombar el comunisme, com Solidaritat i Carta 77 a Polònia i Txecoslovàquia. Els líders de tots dos grups dirigirien els seus països en l’era postcomunista. A Hongria, Soros va distribuir fotocopiadores com a mitjà per combatre la censura del govern, i va finançar dissidents perquè estudiessin a Occident. Entre els beneficiats hi havia Orbán».

Vladimir Putin vol recuperar la grandesa russa, i en els seus plans això passa per debilitar la UE. Soros ha estat a la línia del front proeuropeïsta, en batalles com el Brexit però sobretot contra Putin, amb un especial esforç a Ucraïna. Kalmar assegura que la virulència russa contra Soros fa un salt qualitatiu amb la crisi dels refugiats: «Mentre els atacs a Soros havien estat implícitament antisemites, l’octubre del 2015 s’introdueix un aspecte islamofòbic. Els orígens d’aquesta acusació són a Rússia. Sputnik va assegurar que Soros finançava la invasió musulmana». A Sputnik i Russia Today, mitjans controlats pel govern rus, s’hi han pogut llegir des del 2016 titulars com aquests: «Desitja Europa lliurarse dels grillets de Soros?»; «Està Soros controlant les institucions europees claus?»; «Soros vol la continuïtat de l’imperi americà, segons un expert internacional»; «George Soros, a favor d’una guerra racial als Estats Units»; «Per què George Soros està obsessionat amb desestabilitzar Rússia?»; «Trotski del segle XXI: Per què cada vegada més països consideren Soros un enemic?». Rensmann confirma que la postveritat russa nodreix la propaganda de l’extrema dreta europea: «Hi ha una aliança molt forta, ideològica i econòmica, entre Putin i líders com Le Pen a França, Salvini a Itàlia o fins i tot Alternative für Deutschland (AfD). Tots ells volen desestabilitzar la democràcia liberal a Europa».

 

El cas espanyol

El discurs anti Soros també ha quallat a Espanya. Sputnik feia d’altaveu de Vox el juny del 2018: «El partit de dreta conservadora Vox acusa el magnat nordamericà George Soros d’estar darrere de la política d’immigració i asil del Govern d’Espanya, després que diversos mitjans informessin d’una suposada reunió a Madrid entre el conegut filàntrop i Pedro Sánchez». Casals destaca que al llibre La España Viva. Conversaciones con doce dirigentes de Vox, Soros hi apareix esmentat en dues entrevistes.

Des de les files del PP també s’ha disparat contra Soros, com és el cas de Yolanda Couceiro, una ultradretana fitxada el 2018 pels populars de Biscaia, o del senador Pedro Agramunt. Aquest va ser sancionat el maig passat amb 10 anys d’inhabilitació pel Consell d’Europa per intervenir a favor d’interessos del govern d’Azerbaidjan a canvi de suborns. Agramunt va dimitir el 2017 com a president de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa per haver participat en una visita secreta a Damasc, patrocinada pel govern rus, per entrevistarse amb Bashar al Assad. Agramunt va respondre amb un informe segons el qual darrere de la seva marginació a Brussel·les hi havia Soros. «Pedro Agramunt destapa pagaments de George Soros a l’independentisme català i contra ell», titulava El Mundo.

La primera acusació contra Soros com a financer de l’independentisme es va produir el 2016, quan es van filtrar a internet documents piratejats a Open Society. Entre aquests documents constava una subvenció del gener del 2014 d’Open Society al Diplocat –l’oficina diplomàtica de la Generalitat–, per a unes jornades sobre euroescepticisme i xenofòbia. Això va ser suficient perquè digitals com Ok Diario donessin per fet el seu paper de padrí de l’independentisme: «L’especulador Soros va donar en només un any 300.000 euros als grups més radicals del separatisme català». Aquests «grups radicals», segons explicava la notícia, són el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i el centre d’estudis internacionals CIDOB.

Un altre informe que va ser àmpliament reproduït l’any passat per mitjans de la dreta nacionalista espanyola va ser un treball de «dos analistes privats d’intel·ligència», Juan A. Castro i Aurora Ferrer, que pretenia demostrar les aliances de Soros amb el president de Mediapro, Jaume Roures, amb La Sexta, amb El Diario.es i fins i tot amb el diari El País per promoure una revolució a Catalunya tot desviant l’atenció cap a una falsa ingerència russa. Casals no té clar quin és el rèdit electoral que pot obtenir la dreta radical d’un personatge que a Espanya és poc conegut, tot i que considera que el mite Soros «demostraria que s’estan creant espais i idees comunes per a l’extrema dreta europea». Vaquer corrobora que el discurs de la dreta radical espanyola mostra «posicions a vegades traduïdes paraula per paraula de missatges que hem sentit abans a Itàlia o a Hongria»