Des de ben jove, George Steiner va voler viure i treballar al cor de l’Europa destruïda després de la Segona Guerra Mundial, quan la seva condició de jueu de la diàspora el va convertir en supervivent d’un món progressivament espectral. Steiner sempre va dir que s’havia negat a deixar Europa per no donar-li la raó a Hitler i tractar de preservar la tradició del Llibre en la qual s’havia format i de la qual havia fet la seva pàtria, significativament distinta a l’Estat d’Israel que sovint va jutjar amb suspicàcia, com abans havien fet Walter Benjamin o Hannah Arendt. Lluny, però, d’instal·lar-se en una nostàlgia humanista estèril i esteticista, Steiner va saber obrir els ulls al seu temps, molt conscient que Europa, des del romanticisme, era un lloc inestable i fugisser, rodejat de la interrogació amb què Hölderlin havia cantat a Grècia, substrat metafísic d’un món basat en la paraula, l’art i la transcendència.

Encara que sempre es va penedir de no haver après hebreu, a favor del llatí i del grec, Steiner va considerar Europa com l’istme a on es trobaven les aigües de la Grècia dels tràgics i de la Bíblia hebrea. A la qüestió tràgica li va dedicar un dels seus primers llibres, La mort de la tragèdia (1961), situant-se ja en un estat terminal del qual es nodriria tota la seva meditació, entesa, al mateix temps, com una hermenèutica del desnonament religiós, també aquí en l’estela del romanticisme més pur, d’arrel alemanya.

La seva atenció crítica, per altra banda, al problema de la traducció, entès com a fenomen constitutiu de la modernitat, va ser també una manera d’enllaçar amb la qüestió bíblica i la democratització de la paraula sagrada a través de les diverses versions del Llibre –sobretot l’anglesa i l’alemanya– que el protestantisme va posar en circulació durant el Renaixement i que van constituir la font de la gran literatura moderna, des de Shakespeare i Marlowe fins a Joyce, Faulkner o Thomas Mann.

A banda d’aquestes dues dimensions de la cultura europea –la tragèdia i la traducció–, Steiner va emmirallar la tradició humanística amb la catàstrofe moral del segle XX. La seva pregunta de per què els nazis podien escoltar Schubert al matí i exterminar jueus a la nit no va deixar de repetir-se des dels seus primers llibres fins a les seves darreres conferències, cada vegada amb més perplexitat i impotència. Com podia ser que a Europa, el lloc on l’esperit havia arribat més lluny, s’hagués produït la Shoah? Per què la gran música, es va demanar encara a l’Institut Nexus l’any 2010, no pot aturar-se de sonar i dir no davant l’horror? És sens dubte una qüestió pertinent i que fatídicament defineix la cultura europea de la segona meitat del segle XX, però tal vegada estigui mal formulada o massa fàcilment plantejada.

Va saber obrir els ulls al seu temps, molt conscient que Europa, des del romanticisme, era un lloc inestable i fugisser.

Per què hem de suposar que l’alta cultura està fora de la barbàrie? I aquí no estic pensant només en la frase cèlebre i manipulada de Walter Benjamin segons la qual no hi ha document de cultura que no ho sigui també de barbàrie, sinó en l’estudi que sobre la qüestió va fer Jean François Mattéi, titulat La barbarie intérieur (1999), una investigació sobre la creació del subjecte occidental, des de Plató fins a Descartes. Segons Mattéi, Occident va anar creant un fabulós espai interior en detriment de tota exterioritat, de tot allò aliè al domini del seu imperi, fins arribar a una foscor esgarrifosa, fruit d’una interioritat cega.

 

Barbàrie interior

No estava lluny Mattéi de les conclusions a què va arribar Emanuele Severino, un altre savi que ens ha deixat fa poc, en els seus estudis sobre Parmènides i la perduda ruta del dia. Val a dir que Steiner es va formular preguntes semblants a alguns del seus assajos, encara que sense entrar-hi mai a fons. L’aposta totalitària de Plató i Heidegger ja va ser per a ell un indici d’aquesta barbàrie interior, que una generació abans havia portat Hannah Arendt a rebutjar molt severament la filosofia a favor de la teoria política, és a dir, de la recerca del bé comú. Steiner, en canvi, no es resignava i buscava encara una resposta que salvés les humanitats, amb una fe tan plena d’innocència com de complexitat.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

En un dels seus llibres més programàtics, En el castell de barba blava (1971), Steiner va triar com epígraf una frase de René Char que diu: «A cada enfonsament dels indicis, el poeta respon amb una salva al futur». Hannah Arendt també solia citar Char en les seves reflexions sobre el final de la tradició, recordant que «la nostra herència no està precedida per cap testament». Europa, per Steiner, s’havia convertit ja al seu temps en aquesta terra de ningú universal a on una cultura sense testament es veia obligada malgrat tot a albirar el seu avenir, per estrany i incert que fos. En el castell de barba blava és la resposta de Steiner a les Notes per a una definició de la cultura (1948), l’assaig amb què T. S. Eliot havia tractat de reaccionar al daltabaix de la guerra.

Es qüestionava com podia ser que a Europa, el lloc on l’esperit havia arribat més lluny, s’hagués produït la ‘shoah’.

És ben coneguda la filiació ideològica d’Eliot, que al 1927 s’havia definit com «monàrquic, anglocatòlic i conservador», per donar publicitat, tot s’ha de dir, al seu recent bateig dins la High Church d’Anglaterra. A les seves Notes, Eliot defensava el cristianisme com a cultura d’articulació europea, inferint amb això que la religió cristiana era la forma d’espiritualitat més propera i eficaç. Poc abans, als seus Quatre quartets (1943), Eliot, de totes maneres, havia dut a terme una recerca del punt de confluència entre l’espiritualitat occidental i l’oriental, postulant una experiència religiosa ecumènica, ben arrelada en la tradició de cadascú però alhora oberta a l’alteritat. Al seu llibre, però, Steiner va rebutjar la concepció etnocèntrica d’Eliot, salvant només la importància que el poeta havia concedit al fet religiós en tant que tret indispensable per a tota cultura.

El títol del llibre de Steiner feia referència a El castell de barba blava, l’òpera de Béla Bartók, en concret a l’escena, acompanyada pels moviments ascendents i descendents de l’orquestra, en què Judith demana que s’obri la darrera porta que dóna a la nit, metàfora, per a Steiner, del moment que vivia en aquella època –el 1971– la teoria de la cultura. La civilització de la paraula, del lógos –la que precisament encarnava el vell Eliot– donava mostres d’esgotament i de perillosa inoperància.

 

Unes quantes perplexitats

Tot un univers de referències estava emmudint, deixant sense efecte diverses formes de representació humana que durant mil·lennis havien aspirat des d’Europa a la universalitat. La raó científica s’havia imposat com a única via d’interpretació de la naturalesa, propiciant que les literae humaniores agonitzessin com a experiència de coneixement cada vegada més residual i anecdòtica, ja sense exigència. La revolució cibernètica i robòtica ens situava davant de reptes ontològics insospitats. Els estralls causats per la industrialització obligaven a una nova relació amb l’ecologia. La cultura popular i de masses es definia per una extrema simplificació de problemes i conceptes. Són, totes, qüestions que des de llavors no han deixat de tenir més gravetat i rellevància, fins al punt que el diagnòstic segueix sent vàlid per al segle XXI, quan s’han confirmat gairebé totes les sospites exposades en aquell assaig.

Sempre es va penedir de no haver après hebreu, a favor del llatí i del grec, i va considerar Europa com l’istme on es trobaven les aigües de la Grècia dels tràgics i de la Bíblia hebrea.

Steiner concloïa que, a diferència del que havia intentat Eliot al seu moment, la nostra postcultura ja no podia aspirar a ser definida. A tot estirar es podien intentar expressar unes quantes perplexitats. Des de llavors ençà, el món s’ha transformat a una velocitat febril. Hem obert la darrera porta del tot i un vent ple d’univers, per dir-ho amb Rilke, ens rosega la cara. Europa ja fa temps que ha deixat de ser un indret lligat a un origen mediterrani per esdevenir una tradició fragmentada i d’abast mundial. El mateix judaisme de Steiner va conèixer, com tants altres corrents espirituals europeus, una nova vida als Estats Units, a on va contribuir, per exemple, a revifar la novel·la, gràcies a l’obra de Bernard Malamud, Saul Bellow, Cynthia Ozick o Philip Roth.

 

Renovació des de la perifèria

Bona part de la renovació literària produïda en aquestes darreres dècades ha vingut d’escriptors perifèrics com ara V. S. Naipaul, J. M. Coetzee o Orhan Pamuk. Des de Hölderlin, els poetes habiten una resta, però també donen allò que ningú més pot oferir. La lliçó de Steiner va consistir a recordar tot el que hem perdut, però també el que perviu, tot lloant el miracle que encara existeixi una civilització europea, després dels milions de morts ocasionats per les guerres.

Steiner ens va deixar amb la pregunta de si la humanitat encara mantindria la pulsió de transcendència lligada a la consciència d’amor i mort que havia animat durant milions d’anys la seva quest espiritual i filosòfica, el darrer refugi de la qual identificava amb la música, un art que, al seu parer, tenia una relació amb la veritat molt més pura que la paraula.

No es resignava i buscava encara una resposta que salvés les humanitats, amb una fe tan plena d’innocència com de complexitat.

No hi ha dubte que vivim un canvi d’era, caracteritzat per la transformació radical de tot el que havíem donat per suposat fins ara, però, malgrat l’hegemonia de la ciència i de la tecnologia, no tenim per què renunciar a la resposta del pensament més radical, al nostre dret a saludar un inici. Occident és la terra del crepuscle, però la poesia, com recordava René Char, és l’art de la salvació. Les humanitats han deixat de tenir la missió d’educar la societat, també perquè van fracassar en el seu intent de fer-ho, però una vegada alliberades d’aquesta responsabilitat onerosa, segueixen tenint el poder, davant la veritat categòrica i factual, d’explorar l’enigma.