Malgrat que no és un tema nou, en les darreres dècades la qüestió migratòria ha adquirit una rellevància notable en l’agenda pública de molts països occidentals. No ho ha fet, però, des de la necessitat de respondre als reptes migratoris des de les polítiques públiques. De per si, aquest ja és un primer dèficit preocupant en parlar d’un tema que, per estructural, acompanyarà les realitats de les democràcies liberals europees els anys vinents.

En lloc de parlar de coherència –és a dir, d’objectius, instruments i avaluació– o de respecte als principis reguladors de les nostres democràcies –que entre altres es fonamenten en el respecte al dret internacional públic–, la qüestió migratòria ha entrat al debat públic de la pitjor manera possible, des d’un discurs ple d’apriorismes moltes vegades allunyats de la recerca, i ple d’interpel·lacions epidèrmiques.

Les consideracions maximalistes –estar a favor o en contra, dibuixant escenaris inviables en la majoria dels casos– han reduït el debat al fenomen en si, desvirtuant el que hauria de ser el quid de la qüestió: la gestió de les migracions, de la mobilitat humana, en un context globalitzat en el qual els fluxos migratoris esdevenen responsabilitat compartida entre els països d’origen, trànsit i destí.

Les posicions clarament antimigratòries defensades per diferents líders europeus no només enterboleixen un debat on haurien d’equilibrar-se les necessitats econòmiques i socials de determinades societats amb les de les persones que busquen noves oportunitats, sinó que han acabat construint imaginaris col·lectius en els quals es construeix un «altre» difuminat i irreal, a qui es caracteritza com un enemic a vèncer. Aquesta securitització de les migracions invalida una resposta política i pública a un fenomen on no tenen sentit posicionaments maximalistes com el de la «immigració zero» o la «lliure circulació mundial» sense matís. Però a més a més, aquesta securitització aviva mals que posen en risc el mateix concepte d’estat democràtic i social de dret que ens defineix.

 

Vulneració del dret d’asil

Un primer mal, per una banda, converteix les nostres fronteres en trinxeres. Es perverteix aquella definició de frontera que marca els límits geogràfics d’un estat, però que no necessàriament impedeix la circulació de les persones. Sense entrar en la (fascinant) història dels passaports, només cal recordar que aquests no es van convertir en un requisit per a travessar les fronteres europees fins a la primera guerra mundial, i que fins al 1926 i 1927, no se’n va plantejar pròpiament la regulació internacional. L’existència de les fronteres, per tant, no s’ha d’entendre històricament com una limitació, sinó com un punt de control.

En els darrers anys, però, les fronteres s’han anat constituint en punts de limitació de la circulació: de béns, de capitals, de persones. I mentre el procés de la globalització ha rebaixat les limitacions de mobilitat dels dos primers elements, ha anat endurint les condicions per a la mobilitat humana. Un enduriment que ha arribat a un extrem, el de trinxera, que no pot deixar de ser preocupant: perquè suposa vulnerar drets internacionalment reconeguts per a qualsevol persona: el dret a la vida o a un tracte digne semblen diluir-se en algunes fronteres. Perquè es vulneren drets reconeguts i de compliment obligat com el de l’asil, que empara les persones que busquen protecció internacional fugint de la persecució i la violència dels seus països d’origen. I perquè es dibuixa el mite de la frontera segura, quan les evidències demostren que cap frontera, per més securititzada que esdevingui, no és, avui, impermeable als fluxos migratoris.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

La narrativa que confronta seguretat amb protecció de drets és una fal·làcia, perquè en un estat de dret, no pot haver-hi mai seguretat quan es vulneren els drets de les persones, també en frontera, sigui quin sigui el seu origen nacional. I gestionar el fenomen migratori des de la frontera s’ha mostrat com una mala resposta pública que, ni respon a les expectatives ni garanteix les condicions de respecte als drets que són imprescindibles.

Un segon mal, per altra banda, converteix les persones migrants en un grup del qual desconfiar. Així, sense més, es crea una narrativa que engloba milers d’històries particulars, milers de circumstàncies i una enorme diversitat. La incorporació de les persones migrades en les societats d’acollida –un procés, per cert, inherent a la història de la majoria de països europeus des de temps ben llunyans– és un procés de llarg recorregut, en el qual s’encaixen reptes, conflictes i oportunitats de la manera que sigui més satisfactòria per a tota una societat.

En les societats europees, respectant el marc de drets fonamentals sobre el qual se sustenten, i que és de compliment obligat (per part de la ciutadania i també dels poders públics). I cercant garantir les condicions d’igualtat i la cohesió social. Assumint, però, que la immigració suposa diversitat; i reconeixent també que la diversitat de les nostres societats no només beu de la presència de persones d’altres orígens nacionals.

Gestionar aquesta diversitat és imprescindible en les societats democràtiques, i requereix lluitar contra les desigualtats, i especialment contra l’odi, amb el qual algunes veus volen basar la seva idea d’identitat monolítica. El discurs xenòfob és només una de les cares d’un discurs d’odi que ha trobat en la població estrangera, que encara no pot votar en la majoria de països europeus, un boc expiatori.

Quan el 96% de la població mundial resideix al país en què ha nascut, sembla que caldria parlar de la gestió migratòria amb més cap i menys vísceres. No estem davant la situació de major mobilitat de la història de la humanitat, i això tampoc pot negar que hi hagi contextos on la (des)gestió de les migracions generi desequilibris, desigualtats i preocupacions socials que els poders públics han de ser capaços d’atendre i gestionar. Com gestionin les migracions, les fronteres i la diversitat els diferents poders públics ja diu molt, i encara dirà més en els pròxims anys, del model de societat que volen ser.