Com voten els ciutadans del municipi de Girona? Respondre aquesta pregunta no és una tasca senzilla, doncs les respostes poden ser molt variades en funció del tipus de convocatòria electoral (local, autonòmica, estatal o europea), de si ens concentrem estrictament en els votants de la ciutat de Girona o si ho ampliem al conjunt de la demarcació o, fins i tot, filant més prim, de si ens fixem també en les dues eleccions anteriors al 1983, on Girona i Salt encara conformaven una única unitat electoral.

En aquest text ens limitarem a analitzar l’evolució i la dinàmica del vot a la ciutat de Girona a les eleccions municipals. Les xifres queden recollides en la taula 1, on mostrem els resultats de les convocatòries electorals locals celebrades des de l’any 1979 fins a l’any 2019. Han estat 11 eleccions distribuïdes en el decurs de 40 anys.

Cal destacar, d’entrada, que les primeres eleccions municipals a Girona va ser molt renyides, tant en percentatge de vots com en nombre absolut de regidors. Amb una participació del 62 % es va imposar el PSC amb el 33,2 % dels vots i 9 regidors; però seguit a curta distància per CiU (26,2 % i 7 regidors), UCD (21,7 % i 5 regidors) i el PSUC (17,1 % i 4 regidors). Aquests resultats mostraven un electorat dividit entre els dos grans blocs ideològics d’esquerra i dreta. D’una banda, els 13 regidors que sumaven el PSC i el PSUC i, d’altra banda, els 12 de CiU i UCD.

Si en aquell moment inicial Salt i Girona no haguessin votat juntes, el PSC no hauria guanyat les eleccions.

Aquest fet és cabdal i sovint s’oblida que la posterior hegemonia electoral del PSC de Joaquim Nadal no va arrancar amb una victòria electoral clara i contundent. De fet, si en aquell moment inicial Salt i Girona no haguessin votat juntes, el PSC no hauria guanyat les eleccions i la coalició d’esquerres no hauria sumat per accedir al govern municipal. La història, en qualsevol cas, va donar l’alcaldia al candidat del PSC, Joaquim Nadal, qui, amb el suport del PSUC, va poder governar el consistori amb majoria absoluta. Es va obrir en aquell moment un període de dues dècades de governs socialistes (1983-2003) on, sota el lideratge d’un alcalde políticament potent i personalment carismàtic, es va desplegar una autèntica transformació de la ciutat.

 

Canvi profund de la ciutat

El projecte socialista va aconseguir seduir la ciutat i convertir-se en hegemònic, en part també per la doble crisi del PSUC i d’UCD (que es queden pràcticament sense representació al consistori durant aquests anys) i per les dificultats de CiU de trobar tant un candidat com un projecte alternatiu a les propostes socialistes.

En aquest període la ciutat experimenta un canvi profund i, més enllà de la segregació de Salt, els ciutadans de Girona es fan seva una alcaldia que perceben com emprenedora i transformadora. El PSC es manté per sobre dels 10 regidors i amb capacitat de generar majories estables d’esquerres fins les eleccions del 2007. Els darrers anys, però, coincidint amb la incorporació de Joaquim Nadal al Govern de la Generalitat i l’arribada a l’alcaldia d’Anna Pagans, es comencen a detectar els primers símptomes d’esgotament d’un projecte i d’uns resultats electorals que ja acumulen un llarg recorregut. En aquest nou context, a les eleccions de 2011 es produeix la primera victòria de CiU i, consegüentment, el relleu a l’alcaldia de Girona.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Amb l’èpica nacional de Madrenas, surten tensions amb ERC, l’aposta de Guanyem Girona i certa recuperació del PSC.

Amb una majoria ajustada de 10 regidors, Carles Puigdemont va accedir a l’alcaldia de la ciutat de Girona. El nou alcalde va situar les àrees de cultura i comunicació sota el seu control personal, iniciant un període on el projecte de la ciutat va posar l’èmfasi en aspectes culturals i simbòlics. La ciutat evolucionava en la projecció de la seva imatge externa, alhora que es posaven de manifest alguns dèficits pel que fa a polítiques públiques substantives. Algunes veus dels principals actors socials i econòmics locals començaven a destacar les tensions que experimentava una ciutat aparentment exitosa, com Girona, en aspectes com la gentrificació del centre, la segregació dels barris perifèrics o la concentració de l’activitat econòmica en el sector turístic.

En qualsevol cas, Carles Puigdemont va revalidar el seu mandat a les eleccions de 2014, on pràcticament va repetir els resultats de l’anterior convocatòria. Tanmateix, el 10 de gener de 2016, poc més d’un any després de les eleccions, va ser nomenat President de la Generalitat de Catalunya i va deixar l’alcaldia en mans d’Albert Ballesta, qui figurava com a número 19 a la seva llista electoral. El nou alcalde, després de tres mesos de peripècies, va renunciar i l’alcaldia va ser assumida per Marta Madrenas, qui revalidaria la seva candidatura a les següents eleccions de 2019 amb un regidor menys.

 

Taula 1. Resultats electorals locals a la ciutat de Girona

Participació PSC CiU/JxC ERC PSUC/ICV/CC PP UCD/Cs CUP/Guanyem
1979 62.0 % 33.2 % (9) 26.2 % (7) 17.1 % (4) 21.7 % (5)
1983 69.6 % 51.7 % (15) 22.5 % (6) 4.9 % (0) 5.7 % (1) 11.8 % (3) 1.8 % (0)
1987 67.0 % 48.4 % (14) 29.3 % (9) 4.7 % (0) 4.8 % (0) 6.6 % (2) 4.1 % (0)
1991 58.0 % 47.5 % (13) 30.8 % (9) 5.6 % (1) 4.1 % (0) 6.9 % (2) 1.3 % (0)
1995 63.8 % 49.7 % (14) 20.4 % (5) 10.4 % (2) 6.2 % (1) 12.0 % (3)

1999

58.0 %

47.8 % (14)

23.7 % (6)

9.2 % (2)

5.3 % (0)

9.3 % (2)

2003

61.3 %

38.5 % (11)

20.0 % (5)

17.7 % (4)

10.2 % (2)

10.5 % (3)

1.0 % (0)

2007

51.3 %

34.8 % (10)

21.9 % (6)

12.8 % (4)

10.8 % (3)

8.9 % (2)

2.8 % (0)

2011

51.7 %

23.3 % (7)

31.5 % (10)

5 % (0)

7.0 % (2)

11.6 % (3)

9.2 % (3)

2014

56.0 %

14.5 % (4)

32.5 % (10)

15.4 % (4)

4.2 % (0)

6.0 % (1)

7.5 % (2)

14.9 % (4)

2019

65.1 %

18.7 % (6)

30.9 % (9)

14.5 % (4)

3.4 % (0)

3.2 % (0)

6.6 % (2)

19.1 % (6)

Font: elaboració dels autors

 

Polarització creixent

Aquests darrers anys han estat molt convulsos pel que fa a la política catalana i, almenys en el cas de Girona, s’ha vist com el debat sobre la política nacional s’imposava a la local. La nova alcaldessa ha convertit la ciutat de Girona en un referent per a l’independentisme català i ha aconseguit persistir en el govern municipal al voltant d’aquesta aposta més que no pas a partir d’un projecte de ciutat.

Val a dir, en tot cas, que en aquest nou entorn polític català també hem estat testimonis d’un esclat del sistema de partits polítics tradicional. Girona no n’ha quedat al marge i, de fet, a les darreres eleccions locals del 2019 apareix un mapa electoral molt fragmentat i on resulta impossible governar de manera estable sense establir aliances que no són senzilles de fer.

Actualment JxC governa la ciutat amb una minoria de 9 regidors sobre un total de 27. Davant l’èpica nacional de Marta Madrenas, apareixen les tensions amb ERC, l’aposta sobiranista i d’esquerres de Guanyem Girona i la resistència, fins i tot certa recuperació, del PSC. Un mapa electoralment bloquejat per les actuals dificultats d’arribar a acords, però amb un futur molt incert que haurem d’observar atentament com evoluciona durant els propers anys.

En el marc d’aquesta creixent incertesa, finalment, és important no oblidar la desigual distribució del vot sobre el territori. Fixant-nos només en les darreres eleccions del 2019, s’observa com Marta Madrenas (JxC) guanya en 11 barris, mentre que Sílvia Paneque (PSC) ho fa en 6. Els barris on s’imposa el partit nacionalista, hereu d’un vot ideològicament de centredreta, són els barris centrals de la ciutat (amb l’excepció del Barri Vell, on s’imposa Guanyem Girona); mentre que els socialistes obtenen la primera posició en pràcticament tota la perifèria de la ciutat (Font de la Pólvora, Vila-Roja, Tailà, Can Gibert del Pla, Pont Major i Sant Ponç).

Girona, en aquest sentit, s’està convertint en una ciutat creixentment polaritzada, tant en termes socioeconòmics com electorals. Estaríem retornant a la divisió que ja havíem observat en les primeres eleccions del 1979 i que, circumstancialment, van decantar-se cap un llarg període d’hegemonia socialista. Avui, en un nou context molt condicionat pel procés català, sembla haver-se imposat l’opció nacionalista, però l’equilibri entre les clàssiques opcions ideològiques persisteix i es manifesta amb claredat quan posem el zoom sobre el territori.

En definitiva, semblaria que ni la important transformació de la ciutat que va propiciar el PSC de Joaquim Nadal ni la Girona aparador que va fomentar Carles Puigdemont han modificat el desequilibri d’una ciutat que, sota una imatge d’èxit, amaga profundes fractures socials, econòmiques i, per tant, també polítiques. I encara més quan, com avui, a les clàssiques tensions s’hi afegeixen les d’integrar una ampla onada migratòria extracomunitària, la «uberització» de l’economia i la proximitat d’una nova bombolla immobiliària arran del trasllat de la Clínica Girona a l’extrem sud de la ciutat.