Una nova etapa s’acaba d’obrir per a la Unió Europea amb el nomenament el passat mes de juny d’uns nous alts càrrecs de les institucions que aporten novetats substancials en els lideratges polítics. Per primer cop els dos llocs més destacats de la governança europea, que són les presidències de la Comissió i del Banc Central Europeu, corresponen a dues dones, l’alemanya Ursula von der Leyen i la francesa Christine Lagarde.

Els caps de govern i d’Estat que les van nomenar van haver d’adaptar-se a un joc molt complex d’equilibris, a més de buscar les majories imprescindibles per a la seva ratificació, quan calia, al Parlament Europeu. No tots els equilibris necessaris van poder ser respectats. L’Europa central i oriental, específicament l’anomenat Grup de Visegrad (Polònia, Txèquia, Eslovàquia i Hongria), ha quedat marginada i debilitada en la representació institucional, en certa correspondència amb la seva actitud cada cop més reticent en relació a la construcció europea, a voltes inclús obstaculitzadora. El mateix es pot dir del soci fundacional de la UE, Itàlia, que, com a resultat del govern populista d’extrema dreta, ha perdut protagonisme després d’haver acaparat tres llocs destacats (Banc Central, Parlament i Alt Representant), i ara només es veurà representada a la presidència del Parlament i per part d’un eurodiputat com David Sassoli, que pertany al Partit Democràtic, a l’oposició.

La víctima més notable de l’acord dels 28, encara amb el Regne Unit a dins, va ser el sistema informal dels Spitzenkandidaten que es va aplicar per primer cop a les anteriors eleccions europees per tal de convertir en president de la Comissió el candidat nomenat per la llista més votada. El resultat electoral, sense majoria suficient per part dels dos grans partits, els populars i els socialdemòcrates, va ser el que el va posar en crisi, en obrir-se la possibilitat de descartar els dos candidats de les dues minories més grans (PP i PS), l’alemany Manfred Weber i el neerlandès Franz Timmermans, per tal de privilegiar els altres equilibris.

Al final, els quatre càrrecs corresponen a la força del tàndem francoalemany i a la nova correlació de forces que ha convertit els liberals en la tercera pota de les majories, gràcies a la centralitat i a la força d’Emmanuel Macron en el nou joc europeu. I, sobretot, a una qüestió que també preocupava Macron i Merkel, com és l’esforç obligat per aconseguir la paritat, just en el moment en què els populismes d’extrema dreta i els autoritarismes s’enfronten als feminismes arreu, començant pels Estats Units i seguint per països com el Brasil, Rússia o les Filipines.

En el nou món emergent i polaritzat que s’està configurant, Europa hi ha de jugar com a actor internacional de primer pla, però ho farà millor amb veus femenines, sobretot quan són, a més, exemplars en la defensa dels valors europeus, tal com en són testimoni les seves trajectòries i en el cas de la presidenta de la Comissió el seu primer discurs davant el Parlament, profundament europeista, social i obert a la pluralitat.

Arriben aquestes dues dones al cim just en el moment en què la cancellera Merkel s’encamina cap al final de la seva trajectòria com a governant. Bona part dels mèrits del feminisme europeu es deuen a la seva actitud, corroborada ara amb el nomenament d’Annegrette Kramp-Karrenbauer, secretària general de la CDU, com a ministra de Defensa en substitució de von der Leyen.

Aquesta Europa amb dues dones als màxims llocs de comandament és l’Europa de Merkel, amb una europeista federalista a la Comissió i, al Banc Central Europeu una exdirectora del FMI preparada per continuar les polítiques de defensa de l’euro com les que ha portat a terme fins ara Mario Draghi. Merkel és també la cancellera que ha marcat el ritme i el to de polítiques d’acollida als demandants d’asil en el moment en què una part dels socis europeus, encapçalats per Itàlia, dedicaven els seus esforços a dinamitar l’espai Schengen sobre lliure circulació i els convenis de Dublin sobre asil.

L’Europa de Merkel és també l’Europa de l’austeritat, del dèficit en polítiques fiscals i socials i del fre a un pressupost consistent per a la zona euro, que pugui avançar-se a futures crisis. Aquests són ara els deures que s’hauran de plantejar els nous equips que entren en funcions aquesta tardor. Ho exigeix la cohesió interna europea i ho demanen com a resposta als síndromes populistes que veuen en Brusel·les el problema en lloc de la solució.

Els altres dos càrrecs nomenats, el president del Consell i l’alt representant, el liberal belga Charles Michel i el socialista català Josep Borrell, tindran també un paper molt destacat en aquests nous envits. Cada cop és més necessària la figura de l’organitzador i de l’àrbitre entre els 28, un primer ministre bon coneixedor de les relacions institucionals entre governs i personals entre governants, sobretot en un moment de polarització i fragmentació com l’actual. El «ministre d’exteriors» europeu, d’altra banda, és un càrrec crucial si Europa pretén sortir de la irrellevància actual i tornar a l’escenari internacional amb la força que requereixen el moment destructiu del trumpisme i l’emergència imparable de la Xina de Xi Jinping.