Una de les definicions possibles de catalanisme pot ser la de paraigua en el qual han conviscut posicions i actituds diferents que han anat interpretant políticament de forma diversa el sentir-se catalans. En aquest sentit, es pot dir que ha tingut un paper de primera rellevància al llarg de tot el segle XX i que durant el franquisme va funcionar com un dels elements vertebradors de la resistència a la dictadura. Aquest aspecte ha estat un objecte d’estudi més que sovintejat en la historiografia catalana.

S’ha analitzat des dels nuclis més petits i gairebé testimonials dels anys 40 fins a la reconstrucció del catalanisme catòlic a partir dels anys 50, que va vehicular –a través dels pocs espais concedits o conquerits a l’empara del patronatge de l’Església– un nou projecte nacional que tot i ésser radicalment antifranquista, trencava de manera clara amb l’experiència de la República.

La consolidació del grup CC, els fets del Palau i l’afirmació del lideratge de Jordi Pujol, foren la condició necessària perquè en la dècada següent s’anés configurant una proposta de relat nacional que s’adreçava a sectors burgesos i de classe mitjana. Reivindicaven oposar-se al franquisme des d’una perspectiva fonamentalment política (per conquerir un sistema democràtic liberal de tipus europeu occidental) i cultural (identificant-ho amb la defensa de la llengua catalana). Alhora, aquest catalanisme burgès pretenia modernitzar el país intervenint en la societat civil i construir una nova classe dirigent.

Tant per al catalanisme d’esquerres com per al de matriu pujolista, la Catalunya postfranquista seria democràtica o no seria.

No fou pas l’únic catalanisme a reformular-se en aquells temps. El catalanisme popular s’acabaria reconstruint tenint com a vectors fonamentals el moviment obrer i el veïnal, i també tota una sèrie d’intel·lectuals lligats al marxisme. Acabaria tenint la seva expressió política en un PSUC que es feia –a mesura que avançaven els anys 60– cada cop més gran i divers. Certament, el catalanisme esquerrà hegemonitzat pels comunistes catalans i, en menor mesura, per un món socialista encara en reformulació, era un projecte amb menys càrrega identitària. Reconeixia, però, que el seu primer àmbit d’acció era i havia de ser Catalunya, i es conjugava com una proposta nacional que trobava la seva manera de completar-se a través d’un projecte d’àmbit espanyol que reconegués la personalitat nacional catalana.

 

Dues grans qüestions

La realitat d’un país que –demogràficament, econòmicament i socialment– canviava a una velocitat insospitada i la necessitat d’incidir-hi políticament, portaria al fet que ambdues reformulacions catalanistes es trobessin davant els mateixos grans debats. Malgrat les grans distàncies polítiques, en sortirien amb una gramàtica mínima de valors compartits respecte a les dues grans qüestions del moment: la incorporació cada cop més substanciosa de població procedent d’altres zones d’Espanya i la construcció del canvi polític.

Així, per camins diferents i amb rerefons diferents, els dos mons identificaren en la qüestió migratòria el tema clau, tot decantant-se per la integració. Bàsicament perquè els dos plantejaments naixien de la relació amb una Catalunya real, que ja no tenia res a veure amb la situació d’abans de la guerra i de la dictadura. No deixa de ser significatiu, en aquest sentit, que una figura com la de Paco Candel fos reivindicada per uns i altres.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

I, per altra banda, el dos potenciaren la identificació entre autogovern i conquestes democràtiques. Ras i curt, tant per al catalanisme popular d’esquerres com per al catalanisme burgès i de capes mitjanes de matriu pujolista, la nova Catalunya postfranquista seria democràtica o no seria.

La cohesió social i la reivindicació de l’autogovern com a forma de transformació democràtica eren els eixos fonamentals a partir dels quals es podria parlar d’un catalanisme antifranquista divers però hegemònic, que informaria de manera evident el conjunt de les forces antifranquistes. Permetria, a més tenir la capacitat de plantejar altres eines polítiques, com l’Assemblea de Catalunya, que va funcionar com una mena de catalitzador en el món polític però també de la societat civil a partir del 1971. Tot això constituïa, per tant, una cultura política compartida.

Els resultats de les eleccions del 1977 varen demostrar l’hegemonia dels consensos construïts en els anys anteriors: un 85 % de les candidatures que obtingueren representació parlamentària subscrivien el programa de l’Assemblea de Catalunya. Aquest element va fer possible una certa unitat d’acció dels diputats catalans a les Corts espanyoles i també la redacció d’un estatut d’autonomia que va comptar amb la participació activa de totes les forces polítiques catalanes.

 

Consens políticament operatiu

Fou aquest mateix consens –si es vol mínim i interpretable de manera diversa, però capaç d’operar políticament, en la mesura en què es considerava un valor quedar-se dins d’aquell perímetre– que va fer que es formessin els anomenats Pactes de Progrés, formats tant pels socialistes i comunistes com pels nacionalistes de Convergència, al gruix dels primers ajuntaments democràtics.

Per altra banda, aquest mateix esperit s’acabaria projectant també en les qüestions més importants de la primera legislatura autonòmica, com ho demostra bona part de les normes que varen permetre consolidar i posar en marxa l’autogovern, també en temes sensibles des d’un punt de vista identitari, com per exemple la normalització lingüística.

¿Això vol dir que els projectes nacionals o les maneres de conceptualitzar què havia de ser el país i què significaria ser catalans foren els mateixos per al conjunt de les grans forces polítiques? La resposta hauria de ser més aviat negativa. Ni la concepció del territori i del paper de les ciutats, ni la concepció de les relacions entre les institucions i la societat civil, ni –evidentment– el sentit i la intensitat del compromís amb el conjunt del projecte espanyol (per citar tres exemples) varen ser els mateixos. L’aposta comarcalista i recelosa amb el fenomen urbà del pujolisme xoca amb el país de ciutats imaginat per les esquerres. Així com l’aposta per la concertació de les polítiques socials més importants és radicalment diferent de concebre un sistema forjat en la centralitat dels serveis públics. O, encara més, és ben diferent imaginar una intervenció en la política espanyola que sempre manté com a horitzó la política catalana que –veient-ho des de Catalunya– plantejar un projecte per a repensar Espanya. I totes aquestes són dimensions crucials a l’hora de substanciar políticament què havia de ser el país en la nova conjuntura i en què es traduiria políticament l’especificitat catalana.

Tanmateix, fins i tot plantejant projectes ben diversos, no només hi havia punts de contacte significatius –la defensa de l’autogovern i de la cultura, la cohesió social–, sinó també i sobretot la consciència que fora d’aquests consensos bàsics existien visions del país diferents sense que això signifiqués ni trauma ni una desautorització de les diferents maneres d’interpretar la catalanitat per part de cadascú, més enllà de la lògica i inevitable dialèctica política. Aquesta probablement va ser la clau de la permanència durant dècades d’un catalanisme majoritari i hegemònic en la mesura que era de mínims, lax, elàstic i jugat en termes polítics.

 

La via ‘queer’

El per què i des de quan aquell consens de mínims es va començar a trencar són de les qüestions més debatudes en els últims temps, i una anàlisi de fons excedeix l’espai d’aquest article. ¿Va començar realment tot amb la Sentència del Tribunal Constitucional del 2010, ja que va fer saltar la possibilitat que els diferents projectes poguessin continuar trobant punts de contacte entorn d’una pràctica política garantida pel marc autonòmic, que si no esborrava les diferències les conjugava en el terreny del pragmatisme?

Molts es pregunten si després dels fets d’octubre del 2017 hi ha futur per a un vector polític anomenat «catalanisme».

¿O va ser abans, quan el trauma de la pèrdua del poder per part del catalanisme conservador el 2003 forçaria una renovació d’aquell espai a partir d’una classe dirigent menys capacitada per llegir la pluralitat del país, que quan recuperaria el govern uns anys més tard no dubtaria a utilitzar la palanca identitària davant el desconcert enfront la crisi econòmica i la resposta dels moviments socials?

Segurament aquestes dues hipòtesis no són excloents i hi ha molts més factors –endògens i exògens (sense anar més lluny els vents populistes que habiten el món ja fa més d’una dècada)– que contribuirien a explicar aquest fenomen. El que sembla cert és que a mesura que l’impuls independentista ha anat agafant més els trets d’un replegament identitari clàssic, extremant el seu caràcter de nacionalisme «fort» (i guanyant la batalla interna a un «independentisme no nacionalista» fantasmagòric), l’operativitat del catalanisme s’ha ressentit. De fet, molts es pregunten si després dels fets d’octubre del 2017 serà ni tan sols possible un futur per a un vector polític anomenat «catalanisme».

Tanmateix, la paradoxa és que aquella manera tan elàstica de conjugar la identitat secularitzant-la, disputant-la, reformulant-la de forma contínua, sembla ser una eina més carregada de futur que de passat. El plantejament instintivament queer –símil referit a la filosofia que posa en dubte la divisió binària clàssica en la construcció del gènere, reivindicant el caràcter d’espectre o de ventall inherent a les identitats– que el catalanisme havia apuntat sembla una resposta ben plausible en un món on les identitats nacionals (si és que encara podem definir-les d’aquesta manera, com al segle XIX o al segle XX) són ja plurals, interconnectades, canviants, sempre negociables i mereixedores de respecte i voluntat de preservació, però cada cop més inoperants (i al capdavall, nocives) a l’hora d’articular drets, si no és al preu d’excloure cada cop més sectors de la ciutadania.