A final de l’any 2013 es va publicar, a València, un dels cims de les lletres catalanes de les últimes dècades, La imatge, l’obra completa de Josep Palàcios (1938), un escriptor secret i clandestí i artífex de les pàgines més audaces i belles que es poden llegir actualment. També és veritat, però, que seria ingenu creure que no es tracta d’una excentricitat inimitable i que només serà molt a poc a poc que s’apreciarà el seu valor i la seva prodigiosa punteria verbal: és el peatge que s’ha de pagar quan s’aposta pel risc i l’exigència, quan es té la gosadia de no participar en la recerca angoixant del best-seller que hauria de salvar la literatura catalana de l’ostracisme i situar-la en el centre del mercat editorial, tal com exigeixen les obsessions de la poderosa maquinària institucional, tal com espera amb candidesa un públic més aviat desorientat, i tal com desitgen celebrar els mitjans de comunicació. Per damunt de la raresa de l’escriptura d’aus solitàries com Josep Palàcios, normalment es privilegia i es promociona, any rere any, un tipus de novel·la que sol tenir, a pesar de la seva manifesta voluntat de diferenciar-se, un cúmul de coincidències que les agermana com un producte fabricat en sèrie: la seva ambició màxima és tornar a explicar una altra vegada i de la mateixa manera les històries convencionals de sempre, i no és estrany que, estilísticament, siguin il·legibles, i que no es trobi enlloc l’indici del més elemental ordre narratiu. Al darrere de tot plegat hi ha la fal·làcia de pretendre equiparar l’èxit de vendes amb una verdadera intencionalitat creativa, amb l’únic argument que el públic poc habituat a la lectura té sempre la raó.

La literatura catalana actual és un mon ple de formes que es belluguen, que creixen, que s’interrelacionen i que inclús es devoren entre elles sense que ningú posseeixi el respecte de ser considerat un mestre o una autoritat per tothom.

Més enllà de la desesperació de sortir a la recerca de l’èxit prefabricat, no tant per la lícita lògica comercial com per una provinciana necessitat de reconeixement internacional, més enllà de la llum enlluernadora de l’obra de Josep Palàcios, la literatura catalana actual és un mon ple de formes que es belluguen, que creixen, que s’interrelacionen i que inclús es devoren entre elles sense que ningú posseeixi el respecte de ser considerat un mestre o una autoritat per tothom. Hi ha molts lectors que citarien Jaume Cabré (1947) com el model a seguir, n’hi ha forces que potser triarien Biel Mesquida (1947), Miquel de Palol (1953) o Quim Monzó (1952), i fins i tot hi ha qui no vacil·laria i elegiria Julià de Jòdar (1942) o Jordi Coca (1947) com els noms que il·luminen els camins de la narrativa catalana actual. Sigui com sigui, hi ha un acord unànime sobre la influència nul·la que ha exercit la generació dels anys setanta: alguns van desaparèixer prematurament, uns altres van preferir centrar-se en el repartiment de les sinecures institucionals, i no són pocs els que no han reunit uns mèrits suficients per convertir-se en exemples literaris a imitar. Immune als vicis progres que van alimentar l’educació tribal d’aquells joves dels anys setanta, sempre s’ha d’agrair que un franctirador d’elit com Valentí Puig (1949) publiqui novel·les, però La vida és estranya o El bar de l’AVE són uns títols que poden irritar el lector ortodox perquè se centren més en els processos mentals dels seus protagonistes que en les seves vicissituds, com si es descuidés a propòsit la construcció argumental i es preferís sempre l’opció del rumb insòlit, com si no pretengués dirigir-se enlloc i les seves novel·les no tinguessin altra raó de ser que ella mateixa, com si l’únic que importés no fos tant saber què succeirà a la pròxima frase com què passa en la que s’està llegint. No cal dir que Valentí Puig és una au tan solitària com Josep Palàcios i que el seu nom no figura a la llista que es privilegia i es promociona des del poder burocràtic, editorial o periodístic.

És innegable que els escriptors que possibiliten la narrativa catalana actual posseeixen prou vocació literària, que el talent no els falta, i que no desconeixen que, en el plantejament de cada text que escriuen, hi va implícit el seu destí.

 


Llibres que es citen a l’article


 

No hi ha ningú que sigui un punt de referència tan indiscutible com Salvador Espriu o Mercè Rodoreda. I l’avantatge d’aquest estat anòmal de la qüestió és que, per primera vegada, no s’ha d’anar a remolc de cap escola, de cap moviment, de cap tendència, i és d’agrair que no hi hagi l’obligació de seguir o oposar-se al pas que es marca perquè no es marca cap pas: no s’ha de fer taula rasa amb el passat i la tradició perquè sembla que s’haguessin esvaït. L’altra anomalia, que no se sap encara si ha sigut avantatjosa, és que la generació posterior a la del setanta, els escriptors nascuts durant els anys seixanta, hagi tingut d’assumir una sobtada majoria d’edat literària i s’hagi vist ficada en l’atzucac d’haver de capitanejar el rumb del futur. Enginyosos, dinàmics, eclèctics, solars i vitals, o onírics i psicòtics, fabricants de discursos imbricats, especuladors i el·líptics, partidaris de les històries no lineals, o dels laberints de la imaginació, amb exhibicions memorables d’estil, convertint en possibles les relacions impossibles entre objectes i situacions dissímils, o jugant de la manera que més els plau amb els plantejaments, els nusos i els desenllaços de les trames, Imma Monsó, Sergi Pàmies, Vicenç Pagès, Màrius Serra, Manuel Baixauli, Antoni Pladevall, Sebastià Perelló, o Núria Perpinyà, per exemple, són ja els propietaris d’una obra sòlida i indiscutible. Potser hi ha qui enyori la comoditat del camí únic i recognoscible pàgina rere pàgina, però en són molt més els lectors que celebren que, a la fi, cada escriptor escrigui de la manera que li dóna la gana, sense la por a desaparèixer del mapa literari si no s’és fidel a la consigna predominant. Els experiments conviuen amb el conservadorisme narratiu, de la mateixa manera que hi ha qui qüestiona els gèneres literaris mentre d’altres els segueixen al peu de la lletra. Hi ha qui es manté fidel als postulats del realisme, i també els que en posen en dubte la validesa d’una part, els que només se senten còmodes volant, i els que no fan ni una cosa ni l’altra. I hi ha qui escriu de forma inintel·ligible i els que escriuen amb la intenció que tot sigui net i clar: s’escriu amb frases curtes o amb frases llargues, a favor de la bellesa o a favor de la lletjor, sòbriament o amb excés, i la gràcia és que no passi res d’estrany si es posen en dubte les condicions de la realitat o si s’accepta que tot va bé de la manera que va.

En els pròxims anys, la felicitat del lector està assegurada, gràcies a la intrepidesa d’uns autors joves molt segurs del seu talent, i gràcies, sobretot, a la rotunditat d’una obra a penes començada. La nòmina és llarga i diversa.

Davant de la multiplicitat d’opcions creatives que obre aquesta generació, no és d’estranyar que la següent, formada pels escriptors nascuts al llarg de la dècada dels setanta i dels vuitanta, no hagi menystingut l’herència i hagi sabut enriquir i eixamplar la base sobre la qual ha crescut. Són uns escriptors que han tingut la sort d’afinar l’oïda verbal i l’audàcia d’alliberar-se de l’armadura que des dels estaments de l’IEC s’havia volgut imposar sobre la llengua. Han tingut la sort de forjar-se un caràcter ambiciós i descarat, saludablement lliure de manies i complexos, cultes en el sentit de la cultura de la vida i la cultura de la cultura, i, sense caure en la denúncia de res, els seus llibres ofereixen un ventall temàtic que no està renyit amb el que passa al carrer: l’èxit de Marta Rojals, per exemple, prové de l’encert de reunir a les seves novel·les les preocupacions i els costums d’una generació que ja no tindrà mai més una feina fixa, i el mèrit literari és que tampoc es poden qualificar de costumistes. No són gens menyspreables dos altres factors de la sort i que han sabut aprofitar amb una enorme competència vital: el paper dels nous lectors, que ja no són uns militants de res, excepte de la bona literatura, i l’auge d’una sèrie d’editorials independents que s’aprofiten de les noves tecnologies i que, com que els costos ja no són tan alts, es poden permetre el luxe d’editar llibres que potser els grans grups editorials refusarien. Al cap i a la fi, el que en el fons es planteja és la continuació de l’elegant batalla didàctica començada per Jaume Vallcorba i Quaderns Crema molts anys enrere contra les manipulacions del sistema cultural català, contra la falta d’exigència literària, contra la tendència a la provincialització i contra l’absència d’una major connexió amb la realitat de la resta del món. Els escriptors joves, els nous editors, el públic d’avui, tots plegats, a la manera de Jaume Vallcorba, són uns partidaris a ultrança de la literatura ambiciosa i de qualitat que tots els lectors constants estimen, demanen i que, irremeiablement, també es mereixen.

I hi ha raons de pes per sospitar que no es cau en cap error o falsa eufòria si es vaticina que, en els pròxims anys, la felicitat del lector està assegurada, gràcies a la intrepidesa d’uns autors joves molt segurs del seu talent, i gràcies, sobretot, a la rotunditat d’una obra a penes començada. La nòmina és llarga i diversa, i a vegades pot costar orientar-s’hi, però no es corre cap risc de defraudar el gust del lector si es cita, per exemple, l’infern físic que Joan Jordi Miralles (1977) narra a Una dona meravellosa, o l’eficaç remei contra la tristesa moral que és Mars del Carib, de Sergi Pons Codina (1979), o les filigranes traçades per Yannick Garcia (1979) a La nostra vida vertical per fixar el trivial de l’insòlit, o la distància usada per Maria Guasch (1983) a Olor de clor sota la roba per descriure què passa quan no passa res i ni se sap què s’espera o què es pretén que passi. I és segur que el gust del lector en sortirà plenament satisfet si s’endinsa en l’antropologia narrativa d’Adrià Pujol (1974), o en l’autoficció que practica Llucia Ramis (1977), o en els contes supremament literaris –i que alhora xifren l’essencial enigma humà en el joc de caixes xineses o nines russes de la literatura- de Jordi Massó Rahola (1967), o en l’atmosfera saturada i insalubre que crea Mònica Batet (1976) per impedir que el lector practiqui cap exercici de vampirisme amb uns personatges que sembla que hagin cicatritzat deficientment el mal d’haver nascut. I alguna cosa faltaria en el banquet del lector si no tastés, evidentment, la mescla de grotesc i pensament literari que Raül Garrigasait (1979) practica a Els estranys, l’alegria de l’estil solemne de Joan Todó (1977) –a Lladres, per exemple-, l’eficaç fredor sentimental de Tina Vallès (1976) a La memòria de l’arbre, el vertigen formal i moral que travessa Gegants de gel, de Joan Benesiu (1971), el cosmopolitisme rural d’Irene Solà (1988) a Els dics, o la revisió inèdita del passat recent que Gemma Ruiz (1975) ofereix a Argelagues.

El que es planteja és la continuació de l’elegant batalla didàctica començada per Jaume Vallcorba i Quaderns Crema contra les manipulacions del sistema cultural català, contra la falta d’exigència literària, contra la tendència a la provincialització i contra l’absència d’una major connexió amb la realitat de la resta del món.

“Se necesita toda la vida de un hombre, un ingenio sobresaliente, un estudio infatigable, observación continua, sensibilidad, juicio exquisito, y todavía no hay seguridad de llegar a la perfección”, diu el poeta fracassat que protagonitza La comedia nueva de Moratín. Es innegable que els escriptors que possibiliten la narrativa catalana actual posseeixen prou vocació literària, que el talent no els falta, i que no desconeixen que, en el plantejament de cada text que escriuen, hi va implícit el seu destí. La gran incògnita, però, és saber què passarà quan descobreixin que escriure és molt dur i que no serveix de res, quants desertaran quan constatin que la literatura no serveix per res i que només els donarà alguna cosa si s’hi acosten sense demanar-li res a canvi.