Els pares s’havien comprat un Seat 600. Com que era de formes arrodonides i de color verd, de seguida el vam batejar com «l’oliva».

Els tres nens, després quatre, ens estrenyíem al petit seient del darrere i érem les anxoves de l’oliva farcida. En aquell cotxet vam cantar molt, també ens vàrem marejar molt. Aquesta és només la petita història d’un 600. Cada família en té una. Cada persona d’aquella generació té els seus propis records de l’utilitari que va canviar la vida dels espanyols de l’època.

El primer es va fabricar el 1957. Tenia 23 cavalls, frens de tambor, dues portes que s’obrien cap endavant, i estava desproveït de cinturons de seguretat. Un minúscul maleter va portar a la popularització de la baca, aquells ferros del sostre que s’omplien de maletes, bicicletes i tot el que s’havia de transportar. El punt feble del cotxe era la refrigeració del motor. La imatge d’un 600 traient fum a la cuneta d’una carretera i el propietari amb la garrafa d’aigua intentant refredar-lo és una postal dels 60 i els 70.

Costava 65.000 pessetes, i com que la gent no el podia pagar al comptat, es van posar de moda las letras per pagar-lo en cómodos plazos. Fins al 1973 se’n van vendre 800.000. Una barbaritat pels anys del desarrollismo franquista on els proletaris semblava que ja aixecaven una mica el cap. El 600 va ser un dels primers símptomes que la Guerra Civil ja quedava lluny i les classes treballadores començaven a prosperar. Així de clar ho veia Vázquez Montalban, «El día que los españoles se subieron a los 600 empezaron a alejarse de su pasado e iniciaron una excursión de fin de semana de la cual aún no han vuelto.»

El 600 va ser un dels símptomes que la Guerra Civil quedava lluny i les classes treballadores començaven a prosperar.

L’aparició d’aquest cotxe va fer canviar els hàbits, les relacions socials i la idea de l’espai i del temps. Els dies de festa, les famílies van apagar la tele en blanc i negre i van anar a veure el mar, molts cops per primera vegada. I anaven al terreny, acabat de comprar, a fer el dinar campestre a l’espera de, més endavant, construir-se el xalet. Els del litoral van veure la neu i els avis del poble van rebre més sovint les visites dels néts.

Es va popularitzar el nom dels domingueros. Pujar al cotxe i sortir de les grises ciutats per anar a l’aire lliure a fer una barbacoa era l’habitual fugida de cap de setmana. Això sí, dissabte al vespre s’havia de tornar de pressa cap a casa, per seure tots junts al sofà, i veure el Kiko Ledgard, Don Cicuta i la carabassa de l’Un, dos, tres… responda otra vez.

Més endavant el Renault 5, més atractiu i modern, va relegar el 600 com a utilitari de moda. Seat va contrarestar amb el 127 i més tard amb el Panda, però d’aquest en saben més els Estopa. El 1973 els treballadors de la Seat de la Zona Franca van acomiadar l’últim 600 que sortia de la factoria amb una pancarta que deia «Naciste príncipe y mueres rey».

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel