Europa en la seva concreció com a Unió Europea (UE) té mala premsa, tant en sentit recte –els mitjans de comunicació en parlen poc, si es considera el pes de les decisions de la UE i, quan en parlen, sovint és de manera desfavorable–, com en sentit figurat. La UE té pocs defensors espontanis, sembla com si recordar els beneficis que la UE aporta als ciutadans europeus i també l’estabilitat que exporta a l’ordre internacional fos quelcom vergonyós.

En el món acadèmic domina el silenci envers la UE, per indiferència o per mandra de comprometre’s, llevat és clar dels especialistes en dret comunitari obligats professionalment a ocupar-se’n, o es participa en una mena de concurs a veure qui n’és més crític. A tall de mostra d’aquesta actitud serveix un recull recent d’opinions de destacats acadèmics de diversos països europeus (Las crisis de Europa. Manuel Castells et al. Alianza Editorial, 2018), la major part de les quals traspuen una brillant desmesura crítica. Els pocs intel·lectuals que es fixen en Europa segueixen la mateixa tònica amb notables excepcions com la dels francesos Edgar Morin i George Steiner que juntament amb els alemanys Peter Sloterdijk i Hans Magnus Enzensberger formen un perseverant eix intel·lectual a favor d’Europa. L’actual aridesa del camp intel·lectual espanyol es nota també en l’escassa reflexió sobre Europa.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.