L’arribada del tren a l’estació dels germans Lumière a principis del segle XX va generar un gran impacte en els espectadors que s’acostaren a veure el breu però intens film; uns van quedar sorpresos i altres es van espantar, però ningún no va restar indiferent. Donada l’enginyosa posició del pla que intensificava la idea que el tren s’acostava davant dels nostres ulls, semblava realitat encara que la imatge no tingués so. Els espantats van veure més que els sorpresos, ja que van viure una experiència, una mena d’immersió tan real i prodigiosa, que les seves ments van quedar atrapades en la imatge d’un tren que es dirigia cap a ells.

En aquella època el cinema anava de ciutat en ciutat, com els firaires del circ; eren petites carpes destinades a veure fragments de la realitat amb el propòsit de demostrar que era possible la creació d’imatge en moviment i projectar el fantàstic. Més d’un segle després, tornem a les carpes, als teatres i a espais habilitats per portar el públic a viure una experiència molt similar a la del tren que es dirigeix cap a nosaltres: reviure la vida tràgica de Vincent van Gogh a través de les seves obres, les seves cartes a Theo i altres textos.

Un segle després, el tren torna a arribar a l’estació, aquest cop per mostrar el poder de les imatges convertides en parets/pantalles, en quadres vivents, en obres interactives, o en escenaris per a realitzar selfies. L’exposició o acció visual promoguda pel Van Gogh Museum d’Amsterdam amb el títol Meet Vicent van Gogh per donar a conèixer l’univers del pintor holandès ens permet endinsar-nos en una nova fórmula d’apropar-nos a la seva vida i la seva obra. Una proposta més modesta que la que es va poder veure a Madrid o a París, més completa i millor definida com a experiència interactiva i immersiva. Més enllà de les crítiques que es poden fer a l’exposició, en ser molt limitada, òbvia i, fins a cert punt, banal des del punt de vista artístic i formatiu, és suggeridor veure la manera en què s’utilitza la tecnologia audiovisual com a nova forma d’enfrontar-nos a l’obra d’un artista.

 

Imatge de l’exposició sobre Vincent Van Gogh a Barcelona.

 

Ambaixada cultural

El que s’ha pogut veure a Barcelona durant aquests últims mesos amb l’exposició sobre Vincent van Gogh, en la citada línea, torna a situar l’espectador davant l’arribada d’un nou tren a l’estació; en aquesta ocasió, el tren no provoca por o sorpresa sinó que, des del primer minut del recorregut, que dura aproximadament una hora, l’espectador ja forma part del relat expositiu. L’espectador avança sabent per endavant que el protagonista acabarà sent ell mateix. L’exposició té com a objectiu estimular l’atenció del públic, mitjançant la interacció i el joc, per donar a conèixer l’obra i l’atzarosa i tràgica vida de l’artista. La gran aportació d’aquest format expositiu audiovisual és la seva capacitat de convertir-se en ambaixador de l’obra de van Gogh i motivar l’espectador, si algun dia viatja a Amsterdam, a visitar el seu museu.

Serveix també per aconseguir més recursos per al museu, ja que l’èxit del format permet difondre una obra, l’activitat del museu, però també aconsegueix ingressos a través de la venda d’entrades, begudes i objectes relacionats amb l’univers van Gogh. El dia en què vaig assistir a l’experiència immersiva en l’obra i vida de Vincent van Gogh es generaven grans cues per entrar. El preu de l’entrada per als adults era de 14 euros per una hora d’experiència. La proposta aprofundeix en un fet clau: portar tota una família a viure un espectacle en el qual els més joves es veuran arrossegats pel poder de les pantalles, efectes especials i decorats per interactuar-hi jugant.

El nou format expositiu permet divulgar el patrimoni cultural d’un país evitant els alts costos d’assegurar les obres originals.

L’exposició permet indicar que ha irromput un nou format que situa la difusió de l’art a cavall entre un espectacle gairebé circense, el més difícil encara aplicat a la tecnologia, i una experiència propera al Museu de la Ciència de Barcelona, en aquest cas aplicada a l’art, basada a estimular els sentits: tocar, sentir, veure i compartir. Estem, doncs, davant la possibilitat de divulgar el patrimoni cultural d’un país a través d’un format que no requereix els alts costos d’assegurar les obres originals, ni grans formats expositius i que, a més, és fàcil fer girar en ciutats de qualsevol país del món. Es podria dir que l’exposició de Vicent van Gogh obre la idea d’una ambaixada cultural que pot ajudar a entendre l’obra d’un gran artista, aproximar-la al gran públic, però també mostrar el potencial d’una ciutat o país a través d’aquest tipus d’espectacles expositius.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Mai una cultura no ha tingut tantes ganes de veure-ho tot i mai no ha estat tan incapaç de mirar, com diu Rafael Argullol.

Seran molts els qui vegin aquest tipus d’experiències visuals en carpes ambulants com una banalització d’allò que pretenen mostrar i interpretar; uns altres, fins i tot, ho consideraran una aberració que ha de ser limitada. En tots dos casos, el que s’ha de tenir en compte és que l’espectador del segle XXI, a diferència de l’espectador del segle XX, vol sentir-se dins del tren que arriba a l’estació, i no esperar assegut que arribi. Aquest canvi d’actitud obeeix a una paradoxa que adverteix el filòsof Rafael Argullol, basada en el fet que mai una cultura no ha tingut tantes ganes de veure-ho tot i, no obstant això, mai no ha estat tan incapaç de mirar, de concentrar-se en alguna cosa precisa.

L’entusiasme que suscita aquest format desperta en els espectadors el desig de creuar a l’altra banda del mirall, com Alícia, per a viure dins d’un somni/joc. Aquesta forma d’enfrontar-se a l’art i als seus protagonistes determinarà la manera de veure i consumir moltes manifestacions artístiques. Representa una nova manera d’endinsar-se en l’art, generant en els espectadors la sensació de passejar per la tràgica vida de Vincent van Gogh, pintar amb els seus colors, habitar la seva casa, conèixer com compartia instants amb els seus amics i fer-se selfies amb la família per després poder mostrar-ne a les xarxes l’experiència.

Tot just a l’entrada, uns grans cartells et conviden a participar en tot, assenyalant que està permès fotografiar-ho tot, tocar-ho tot. L’exposició del Van Gogh Museum d’Amsterdam aventura que no trigarem gaire a veure com alguna de les nostres institucions culturals produeix un espectacle com a eina per difondre el seu patrimoni pel món, ja que la iniciativa suposa més ingressos, més difusió, més coneixement a favor del projecte cultural que pretengui desplegar. En els pròxims anys, la necessitat de situar els museus com a competidors globals per captar més visitants a les ciutats obligarà a entendre el seu projecte com a marca oberta a desplegar-se en tota mena de formats, tant físics com digitals. La proposta del Van Gogh Museum sembla enunciar futures produccions sobre l’univers inacabable d’artistes com Dalí, Miró, Picasso o Gaudí.