Enmig de les derrotes parlamentàries més grans de la història sofertes per un govern britànic, Theresa May compta amb uns aliats importants. Mai com ara des del 1971 una proporció tan alta dels britànics té feina: el 76,1%. I mai com ara des del 1975, una proporció tan baixa és a l’atur: el 3,9%. Com és d’esperar, són xifres que la primera ministra esgrimeix constantment per compensar els anuncis de marxes d’empreses o d’aturades d’inversions, i també per reiterar l’argument fonamental: «el meu compromís és fer que el Brexit sigui un èxit per al país». És una paradoxa que amb aquestes xifres històriques, els sindicats i la patronal britàniques li hagin enviat una carta conjunta en la que li diuen «el nostre país s’enfronta a una emergència nacional» o «no podem exagerar la gravetat d’aquesta crisi per a les empreses i els treballadors».

Oriol Junqueras va fer servir la mateixa tècnica a les entrevistes que va concedir durant el mes d’octubre del 2017 quan era vicepresident i conseller d’Economia de la Generalitat: donar dades macro del present per contrarestar mals auguris futurs. Una de particularment incisiva va ser la d’Antonio García Ferreras quan el Banc de Sabadell acabava d’anunciar que traslladava la seu social a Alacant. Cada cop que el periodista li preguntava per l’impacte econòmic d’una declaració unilateral d’independència, Junqueras repetia que Catalunya estava registrant xifres rècord de PIB i d’exportacions.

A més d’assegurar que «una Catalunya independent tindria el superàvit públic més alt d’occident en termes relatius i absoluts», Junqueras sempre ha negat que la independència pogués tenir cap efecte negatiu. El 2015, Xavier Sardà el va entrevistar:

Sardà: M’imagino que un tema que sí que li preocupa és el que va succeir al Quebec. Llegeixo d’un llibre: el Royal Bank, el primer banc del Canadà, va marxar del Quebec; el Banc de Montreal, el quart banc, va marxar; Sun Life Assurance, la primera companyia d’assegurances del país, va marxar; Molson, l’imperi cerveser, va marxar. Això pot succeir també a Catalunya?

Junqueras: Segur que no. (…) Em preocuparia si pensés que pot succeir. Però com que estic convençut que no passarà sinó que succeirà just el contrari, com m’he de preocupar?

BBVA Research ha estimat que la inestabilitat política a Catalunya ha tingut un impacte de 30.000 llocs de treball creats menys i una reducció de 4 dècimes del PIB per contracció de la inversió. I l’Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal va estimar una reducció de la previsió de creixement de 0,36% per sobre de la mitjana espanyola a 0,18% per sota.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 

De la macro a la micro

En qualsevol cas, Andreu Mas-Colell, quan era conseller d’Economia, va donar una pista intuïtiva del potencial impacte del procés. El 2015, Josep Cuní li va preguntar:

Vostè creu que la situació política pot perjudicar la situació de revitalització econòmica de Catalunya? El fet que vagin sortint notícies que empreses catalanes, que diuen oficialment que per raons fiscals, s’estan traslladant a Madrid, l’intranquil·litza?

Mas-Colell va contestar:

No ho he observat i me n’alegro de no haver-ho observat. Crec que Espanya en el seu conjunt no ha estat afectada negativament i crec que Catalunya tampoc. Però no sóc tan innocent com per pensar que no pogués arribar a ser el cas si això no s’encarrila.

Mas-Colell segurament doni la clau del pas de la macro a la micro. Les xifres macro incorporen per exemple que el 2018 va ser el millor any de la història de la Seat, venent més cotxes a Alemanya que a Espanya i exportant el 80% del total. En canvi, no hi ha dubte que molts empresaris petits i mitjans noten un clar efecte pels fets viscuts a l’octubre del 2017 i pel «no encarrilament».

Un sector amb estadístiques és el turisme. L’Idescat recull que el 2018, mentre les pernoctacions de turistes estrangers van pujar gairebé un 1%, les dels provinents de la resta d’Espanya van baixar un 7%. Les de turistes catalans van baixar un 2%.

Però la major part de l’impacte micro no serà mai conegut perquè ningú no té interès a publicitar-lo. És evident però, que a l’octubre del 2017 van tornar a circular les mateixes llistes de proveïdors alternatius que van repartir-se quan Josep Lluís Carod Rovira va trobar oportú dir que no donaria suport a la candidatura olímpica de Madrid com a resposta al no reconeixement internacional de les seleccions catalanes de patinatge. Tots coneixem algú que coneix algun professional català que ha percebut que ja no el valoren igual o algun comercial català a qui se li ha dit que no calia que tornés. També algú que ha presenciat com es demanava específicament que un determinat producte fos d’un proveïdor d’una altra part d’Espanya.

L’independentisme ha inclòs al seu argumentari la garantia que un boicot, d’existir, seria limitat en el temps. Germà Bel, membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional, ha triat l’exemple més extrem per argumentar-ho. En un acte públic el 2017 va dir:

Ara els explicaré per què es poden oblidar dels boicots. Impossible que passi. Quan els dic impossible és que és impossible. Vostès es recorden de quin ha estat el cas de secessió més violent en la història recent d’Europa? (…) Si entren a una base de dades de l’Institut Tecnològic de Massachusetts, que és la principal universitat tecnològica del món, vull dir que els parlo de realitats i no d’opinions, veuran any a any, fins al 2014/15 (…) El primer exportador a tots els països de l’Europa central és Alemanya; però és que el segon exportador a Sèrbia, empatat l’any passat en la tercera posició, és Bòsnia Hercegovina. Recorden vostès allò? Se’n recorden? El segon exportador a Sèrbia, el segon, és Bòsnia Hercegovina. Això és el que valen tots els intents de fer por. Això és com les pensions.

Però igual que el càlcul del superàvit pressupostari més alt del món, no és cert. La base de dades del MIT mostra que, tan el 2014 com el 2015, Alemanya, Itàlia, Rússia, Hongria, Polònia, Eslovènia, Croàcia i Romania van exportar més a Sèrbia que Bòsnia Hercegovina. I que tots dos anys, les exportacions de Romania (el vuitè), van ser un 29% superiors a les de Bòsnia Hercegovina (el novè).

 

Quebec

L’experiència del Quebec pot resultar més informativa sobre els efectes del no encarrilament. El passat octubre va haver-hi eleccions. El guanyador per majoria absoluta va ser François Legault, fundador de la Coalition Avenir Québec el 2011, i exmembre de la històrica formació independentista Parti Québécois (fundada el 1968). Legault ha renunciat a l’independentisme però ha declarat «no m’agrada el terme federalista i prefereixo dir que sóc un nacionalista; Quebec primer». El primer tema del debat electoral previ va ser introduït així per la moderadora: «Cada any perdem molts dels graduats universitaris anglòfons que marxen cap a d’altres províncies». Tots els candidats a primer ministre ho van admetre però cap no va esmentar el nacionalisme francòfon majoritari com a possible causa.

La major part de l’impacte empresarial i social no serà mai conegut perquè ningú no té interès a publicitar-lo.

Jean-François Lisée, sent líder del Parti Québécois, va explicar a TV3 el 2017 «que el Canadà ha fracassat a l’hora de trobar una solució a la qüestió del Quebec», que rebutja la Llei de la Claredat i que el Quebec no ha aprovat la Constitució sinó que li ha estat imposada.

James Blanchard, ambaixador dels Estats Units al Canadà durant el segon referèndum (que com el primer va ser unilateral i no vinculant per al Govern federal), ha escrit:

No hi ha dubte que el Quebec, i en un menor grau tot el Canadà, han estat perjudicats econòmicament per l’amenaça de la separació. Empreses n’han marxat; s’han parat inversions; el dòlar canadenc s’ha debilitat; hi ha hagut una enorme fugida de diners i talent de Montreal a Toronto perquè molts anglòfons i immigrants s’han sentit amenaçats per la militància ètnica dels nacionalistes francòfons.

El llibre Dividing the house, publicat el 1995, fa el recompte que Sardà li va citar a Junqueras i afegeix:

Moltes empreses han traslladat la major part o la totalitat de les seus a Toronto encara que algunes mantinguin adreça legal a Montreal. Algunes anunciant-ho a bombo y platillo i altres d’amagat.

Statistics Canada (l’Idescat canadenc) ha publicat l’evolució de la renda familiar disponible per càpita de les deu províncies. Del 1970 al 2011, el Quebec va passar de la cinquena a la novena posició.

 

Societat dividida

Es pot opinar que a Catalunya no es repetirà l’experiència quebequesa, però la dinàmica en què estem és la mateixa. Els professors Alvin Rabushka i Kenneth Shepsle, al llibre Politics in Plural Societies de 1972, descriuen amb exemples com Bèlgica i Irlanda del Nord, que un cop la identitat s’introdueix a la política el sistema de partits es divideix i cada meitat entra en una dinàmica de progressiva radicalització permanent en el temps. És a dir, precisament el que està passant a Catalunya. Conclouen dient que no coneixen cap societat que hagi trobat la manera de fer marxa enrere. Vaig visitar Shepsle fa uns dies i em va dir que continuava sense conèixer-ne cap. Sense un esforç conscient d’aquest fet no hi ha cap raó per pensar que Catalunya no passi a ser un cas més.

Quan la identitat s’introdueix a la política el sistema de partits es divideix i cada meitat entra en una radicalització progressiva.

No cal fer un estudi per saber que el clima present d’animositat permanent dificulta l’activitat econòmica en múltiples aspectes: les vendes d’empreses catalanes, la contractació de personal qualificat de la resta d’Espanya, la mobilitat espontània de persones de la resta d’Espanya a Catalunya, la marxa causada pel mateix procés de ciutadans catalans no independentistes fora de Catalunya i fins i tot la marxa de ciutadans catalans independentistes a l’estranger davant de l’atzucac. Tot són factors que, com la marxa dels recents graduats universitaris canadencs, a la llarga tenen efectes molt significatius.

Un periodista de Bloomberg va fer a May la pregunta: «no és hora de dir el que vostè pensa i explicar que la campanya pro Brexit va oferir coses irrealitzables?». Però la va esquivar. Clarament, ajustar la fantasia a la realitat ho deixa pendent per a un successor. A Catalunya tampoc no és gens probable que els líders independentistes actuals reconeguin que la situació de maltracte fiscal o el benefici econòmic de la independència que han explicat són certs. I sense fer-ho, com li passa a May, es fa més difícil trobar una sortida. (S’ha de dir que Josep Antoni Duran Lleida reconeix bona part de les postveritats al llibre El risc de la veritat que acaba de publicar.)

En especial no reconeixeran que una Catalunya independent quedaria fora de la UE. Un cop més, l’experiència del Quebec és il·lustrativa. Blanchard descriu la reacció del líder del Parti Québécois i primer ministre quebequès, quan en privat li deia que els Estats Units deixarien un Quebec independent fora de NAFTA:

Parizeau em va citar tractats internacionals i lleis sobre els drets de successió per argumentar la seva falsa creença. Tenia resposta per a tot. Va dir-me: «serem a NAFTA digui el que digui la llei». Vaig trobar la seva confiança tan reveladora com alarmant.

Parizeau li deia a l’ambaixador dels EUA com havia de ser la seva decisió! Curiosament, Jordi Pujol és la veu amb més credibilitat per a l’independentisme que ha reconegut la sortida de la UE. L’endemà de la diada del 2012 va dir:

Tot i que vinguis d’un estat que sí que sigui membre, la secessió no et situa dins de la Unió Europea. Et quedes fora. Quedes fora, això està clar, no? Això és així i potser de vegades alguns que diuen allò de «nou estat lliure d’Europa» no ho tenen en compte.

Però tot just l’endemà, Junqueras el va contradir a TV3:

No quedaria fora, no, clar que no, és clar que no.

El «no encarrilament», en paraules de Mas-Colell, o «l’empantanament», en les de Joan Coscubiela, és el gran risc.