Inés Arrimadas (Jerez de la Frontera, 1981) és la protagonista d’un fet insòlit: en cinc anys, i només un després d’entrar en política, del 2012 al 2017, va passar de ser escollida diputada per primera vegada a guanyar les eleccions a Catalunya, el primer cop que una dona ho aconseguia i el primer també que un partit que se situava fora de l’espai catalanista es convertia en la primera força al Parlament.

Després del cel, però, es pot caure a l’infern. I el partit d’Arrimadas, Ciutadans (Cs), ha caigut en menys de dos anys des de la glòria d’estar al capdamunt de totes les enquestes a haver de començar una travessa del desert amb només 10 diputats al Congrés, una etapa que li tocarà encapçalar a Arrimadas.

Tenaç, meticulosa, perfeccionista, treballadora, llesta, carismàtica, ferma, tímida, insegura. Tots aquests adjectius se li han adjudicat, alguns, com els tres últims, admesos per ella mateixa. De petita volia ser arqueòloga, és fan de Joc de trons i seguidora de Led Zeppelin i Extremoduro, el grup que acaba d’anunciar la seva retirada, i parla quatre idiomes, entre ells un bon català que va començar a estudiar a Jerez abans d’instal·lar-se a Barcelona, on els seus pares havien viscut als anys 60 del segle passat, ell treballant com a policia científic i advocat.

Ella explica així el seu aprenentatge del català: «A mi des de molt petiteta m’agradava molt el Barça [portava la foto de Guardiola a la carpeta de l’escola]. Pel que fa a aprendre català, els idiomes sempre m’han agradat molt, i em vaig entestar a aprendre’l amb una companya meva de classe que era filla d’un futbolista català que estava jugant al Jerez Deportivo (…) Ella m’ensenyava paraules en català i em va ensenyar a cantar l’himne del Barça. Sens dubte, les primeres paraules que vaig aprendre en català van ser ‘Tot el camp, és un clam’…» (El Español, 9-9-2017).

Parla quatre idiomes, entre ells un bon català que va començar a estudiar a Jerez abans d’instal·lar-se a Barcelona.

Els seus pares, originaris del poble de Salmoral (Salamanca), van tornar el 1970 a Jerez, on el seu progenitor va exercir com a advocat i durant quatre anys va ser regidor d’Unión de Centro Democrático (UCD). Potser per això, Arrimadas és una admiradora fervent d’Adolfo Suárez. Després d’estudiar a un col·legi religiós de Jerez, als 18 anys va marxar a Sevilla per llicenciar-se en Dret i Administració i Direcció d’Empreses, i a Niça per fer un postgrau de gestió empresarial. Va treballar any i mig a l’empresa MAT del sector petroquímic i sis més a la consultora Daleph, primer a Jerez i després a Barcelona, on es va traslladar el 2008.

Dos anys més tard, una companya de feina la va portar a un acte de Cs al Teatre Romea, on va descobrir «una alternativa de centre progressista, liberal, sense caspes del passat ni gent del partit endollada durant 30 anys. Un partit nou, regenerador, amb gent jove, treballadora i acostumada a treballar. Parlant d’eliminar aforaments, de llistes obertes, coses que ara semblen molt normals, però que la primera vegada que les senties, se’t posaven els ulls com a plats. I a sobre… sense complexos davant del nacionalisme!», explicava a la mateixa entrevista a El Español.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

 

Catalana i andalusa

Albert Rivera la va descobrir el 2011 a unes jornades del partit a Salou on el líder va anar a donar classe d’oratòria. «Cony, aquesta tia té fusta», diu Rivera que va pensar en veure-la parlar i li va encarregar la secretaria de Joventut quan encara no estava afiliada al partit i després li va proposar anar a les llistes de les autonòmiques del 2012. Va perdre llavors un grup d’amics de Barcelona. «Eren molt independentistes. Vaig passar de ser el prototip d’andalús que ve i parla superbé català a convertir-me en el pitjor pel fet d’anar a unes eleccions amb Ciutadans», declarava a El País Semanal (18-3-2018).

Membre ja de l’executiva del partit, va sortir escollida diputada –Cs en va treure nou— i el juny del 2015 es va convertir en portaveu al Parlament abans d’encapçalar el 27 de setembre del mateix any la llista de Cs, que va aconseguir 25 escons.

Arrimadas va passar a ser cap de l’oposició. I el 21 de desembre del 2017 va guanyar les eleccions al Parlament, amb 36 diputats, 1,1 milions de vots i victòria de Cs a les 10 ciutats més poblades de Catalunya. Però no va poder governar enfront de la majoria absoluta independentista.

Arrimadas es considera catalana i andalusa, «catalana de decisió, d’elecció». «Jo crec que hi ha set milions i mig de maneres de ser català» (…) i «crec que són igual de catalans els que se senten independentistes com els que no se senten independentistes». (El País, 9-1-2018). En una entrevista a Jot Down (16-10-2015) explicava com intentaria convèncer un independentista perquè deixés de ser-ho. «Li diria que quedar-se a Espanya significa tenir accés a la millor sanitat del món. I a un sistema de pensions que evidentment ha de millorar però que està aquí. Significa quedar-se a la UE, amb els seus drets i llibertats. Drets i llibertats no sols personals, sinó també econòmics (…) Espanya és el principal mercat dels productes catalans. Catalunya ven a l’Aragó més que a tot França. Venem més a Andalusia que a tot els Estats Units. Doncs clar que hi perdríem molt. A més, per descomptat, de la ruptura de vincles amb els nostres familiars i amics que estan a la resta d’Espanya i que la immensa majoria de catalans té».

Llavors era molt crítica amb el Govern central perquè «no ha fet absolutament res, no ha fet de contrapès d’aquest missatge [«els problemes són culpa de Madrid», «seríem molt més rics si no estiguéssim a Espanya»] que llançaven els seus propis socis de govern. Perquè CiU i ERC sempre han sigut socis, respectivament, del PP i del PSOE», deia a la mateixa entrevista. «Que el president d’Espanya [Mariano Rajoy] no sàpiga explicar per què estem millor junts i dins de la UE demostra el que li passa al PP, que és que no ha tingut mai un projecte per a Espanya ni el lideratge polític per defensar-lo», afegia. I compartia fins i tot algunes de les crítiques independentistes –la politització de la justícia, el sistema de finançament, la mala planificació de les infraestructures–, «però no estic d’acord amb ells –aclaria– que la solució sigui la independència. O que el Govern de la Generalitat no hi tingui cap responsabilitat (perquè la té)».

A prop del catalanisme reformista

Aquestes opinions matisades corresponen a un període en què Cs se situava al centre de l’espectre polític, cercant el vot dels ciutadans que no es definien ni de dretes ni d’esquerres, s’apropava al catalanisme reformista i abaixava el to bel·ligerant contra la immersió lingüística, per exemple, per penetrar a la Catalunya interior. A la investidura d’Artur Mas (10-11-2015), Arrimadas va fer una crida als catalanistes que pensen que el full de ruta cap a la independència «és una bogeria» perquè tornin al reformisme; va reconèixer la contribució de CiU a la política espanyola, i va fixar el «respecte a la legalitat democràtica» com a única «línia vermella» per buscar punts de trobada amb aquest sector.

Amb representació per primera vegada a Girona i Lleida, els dirigents de Cs van començar a visitar la Catalunya interior a principis del 2016 mentre a Madrid se signava el «pacte de l’abraçada» amb el PSOE i Arrimadas es reunia amb el nou president de la Generalitat, Carles Puigdemont, amb una cordialitat desconeguda. A la Diada d’aquell any, Arrimadas va admetre que hi va anar «molta gent i molt mobilitzada» i va reclamar una «solució política» al conflicte català. «S’ha de donar una solució tant als que van sortir [al carrer] com a la majoria que no ho va fer», va afirmar al Fòrum Europa (12-9-2016).

El 2016 es reunia amb el nou president de la Generalitat, Carles Puigdemont, amb una cordialitat desconeguda.

El que es va arribar a qualificar de «temptació convergent» d’Arrimadas li va ocasionar crítiques dels sectors més durs de Cs, entre ells del fundador Albert Boadella, mentre ella mantenia que el missatge no havia canviat i només es tractava «d’eixamplar el discurs». «Ciutadans, que és el segon partit de Catalunya, no només ha de parlar de la immersió lingüística i del referèndum, que rebutgem de manera taxativa. És del que volen que es parli els separatistes» (El Mundo, 4-12-2016).

Un altre motiu de controvèrsia va ser la possibilitat, considerada per Arrimadas, de col·locar independents a les llistes al Parlament i negociar amb altres partits per «liderar una alternativa de Govern», entre ells Lliures, impulsat llavors pel seu marit, Xavier Cima, exdiputat de CiU, i per Antoni Fernández Teixidó i Roger Montañola. Aquesta aproximació al catalanisme transversal va ser combatuda pel sector socialdemòcrata de Cs, agrupat entorn de Jordi Cañas, que va perdre el congrés del partit a principis de febrer del 2017 davant la via liberal encapçalada per Albert Rivera. Encara uns mesos després, a la campanya per a les eleccions del desembre del 2017, Arrimadas insistia al Cercle d’Economia en la necessitat de construir un Govern «transversal» amb independents.

 

Gir a la dreta

Tanmateix, tot es va capgirar amb la moció de censura que va guanyar Pedro Sánchez el juny del 2018. Rivera i Arrimadas van endurir el seu discurs, girant a la dreta, començant a retirar llaços grocs (a Alella, el 29 d’agost del 2018) i a disparar a tort i a dret. Arrimadas acusava Sánchez i Pablo Casado d’acceptar «el marc mental dels separatistes». «Casado està descol·locat amb Catalunya» i Sánchez «mira a un altre costat mentre violen els drets de milions de ciutadans», va declarar a El País (2-9-2018). «Catalunya està trencada, hi ha un conflicte social molt evident. Els que ho neguen o no viuen a Catalunya o no volen veure mitja Catalunya», afegia, i demanava ja l’aplicació de nou de l’article 155 de la Constitució.

El 16 de febrer del 2019, Arrimadas i altres dirigents de Cs van visitar Amer, el poble natal de Puigdemont, on la líder va proclamar que «l’últim poble de Girona és tan espanyol com la plaça de Colón» de Madrid. Una setmana més tard, la comitiva es va traslladar a Waterloo, on, davant de la residència de Puigdemont, Arrimadas va carregar contra l’expresident: «La república no existeix i no permetrem que es parli en nom de tots els catalans per part d’un senyor que està fugat de la justícia. Si aquest senyor tingués un mínim de dignitat estaria donant la cara davant dels tribunals per totes les malifetes que ha fet i sobretot per trencar la convivència a Catalunya».

La radicalització d’Arrimadas es va notar també al Parlament amb el seu verb àcid, quan qualificava Quim Torra de «racista i supremacista», i amb l’exhibició de multitud de cartells des de l’escó. En el seu adéu a la Cambra catalana, el 8 de maig del 2019, per presentar-se a les eleccions generals, li va dir a Torra que portava «una bena groga posada als ulls». Al Congrés, uns aparatosos gestos fets contra Sánchez en la sessió d’investidura del juliol se li van girar en contra i va ser titllada d’«arrogant» i «munta ciris». També a la marxa de l’Orgull a Madrid es van produir incidents entre Cs i un grup de manifestants. Partidària de la gestació subrogada i ferma contra el masclisme, irrita les feministes amb la reivindicació del «feminisme liberal».

La seva radicalització es va notar també al Parlament quan, amb el seu verb àcid, qualificava Quim Torra de «racista i supremacista».

Arrimadas, que havia manifestat a El País el gener del 2018, que no es plantejava «per res el salt a la política nacional», va anunciar que deixava el Parlament només 14 mesos després de guanyar les autonòmiques. A Madrid, on ja era portaveu del partit des de gener del 2017, ha estat una tralla constant contra Sánchez, a qui li ha dit «Doctor No» i ha acusat de governar amb els «colpistes» i d’estar fora del «constitucionalisme».

El responsable del veto de Cs al PSOE, és el mateix Sánchez per la seva actuació política, segons Arrimadas, que no ha fet gaire autocrítica –encara nega el gir a la dreta– pel pèssim resultat de Cs el 10 de novembre del 2019, quan van perdre 47 escons i es van quedar només amb 10. Si abans de la catàstrofe, Rivera va oferir una abstenció condicionada, després de la seva retirada de la política, Arrimadas va proposar a Sánchez, per impedir la «infàmia» de pactar amb ERC, la «via 221», la xifra que sumen els diputats del PSOE, el PP i Cs, que és com vendre un producte que no és teu sense consultar-ho amb el propietari. Dos dels propietaris, el PSOE i el PP, de seguida li van dir que no.