L’home de l’antropocè

Manuel Arias Maldonado (Màlaga, 1974) és professor de Ciència Política, llicenciat en Dret i doctor en Ciències Polítiques. Va ser becari Fullbright i ha fet recerca a les universitats de Keele, Oxford i Siena. Ha centrat bona part de les seves investigacions en la política mediambiental. També és autor de diversos assaigs, entre els quals hi ha Antropoceno, La política en la era humana (Taurus), (Fe)male Gaze (Cuadernos Anagrama) i La democracia sentimental: política y emociones en el siglo XXI (Página Indómita).

 

És una sensació estranyíssima transcriure aquesta entrevista quan una pandèmia amenaça d’acabar d’una volada amb l’era de l’antropocè. L’ésser humà ha fet tantes coses per destruir el planeta que el sosté, que retornar a les paraules de Manuel Arias Maldonado produeix la sensació d’estar sentint cant gregorià en una discoteca, amb ecos insospitats, inquietants i imprevistos. Unes idees que agafen derivades inesperades, i que va exposar a Barcelona aprofitant el seu pas per l’Escola Europea d’Humanitats del Palau Macaya, de la Caixa.

 

Abans de parlar de l’antropocè, potser hauríem de definir «natura» o «holocè», oi?

És important definir-los per saber de què parlem, evidentment, i perquè tenen una càrrega política important: segons entenguem d’una manera o altra o deixem d’entendre què és la natura avalarem una certa mena de polítiques d’intervenció a la natura o no ho farem, o potser defensarem una idea de naturalesa més pura, o la natura entesa com a oposició a l’ésser humà, com allò on l’ésser humà no hauria d’intervenir.

L’holocè ja està definit com a tal, però en qualsevol cas cal entendre’l com a contrast amb l’antropocè, que és un concepte nou. Quan parlem d’antropocè no parlem d’un concepte clàssic, com la llibertat o la igualtat o la dignitat, que reben un nou significat mercès a circumstàncies socials o l’acció de determinats agents polítics. És un concepte que aporta una genuïna novetat.

Una altra cosa és que aquesta novetat pugui abraçar-se o descartar-se com a irrellevant, però l’antropocè, que va més enllà d’un període geològic i té a veure amb significats polítics i socials, crec que constitueix un terme que, malgrat no acabar d’enganxar la imaginació pública, que potser s’aferra més a conceptes com el canvi climàtic, té molt potencial de futur, tant en el cas de les ciències socials, com de les naturals, com en el terreny de les humanitats.

 

On comença l’antropocè?

Si entenem l’antropocè com la idea que l’ésser humà s’ha convertit en una força geofísica global per l’acumulació del seu impacte sobre el planeta, apareix com a terme de manera informal l’any 2001 perquè Paul Crutzen diu que l’ésser humà ha canviat tant el planeta de manera artificial que no vivim ja a l’holocè, sinó a l’antropocè.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

El terme en poc temps ha agafat molta força, perquè crec que en certa manera l’estàvem esperant; ens calia un terme nou que ens permetés designar la imbricació tan profunda que s’ha produït entre l’activitat social i el funcionament del planeta. El que és una ruptura és que ja no parlem només de l’afectació d’hàbitats o climes regionals. És un impacte agregat des del neolític, però la qüestió és on es pot detectar ja aquesta petja simultàniament arreu, globalment. Sembla que els isòtops que deixen els assajos nuclears dels anys cinquanta són el candidat més versemblant per complir aquesta funció.

 

Però la idea d’antropocè no és pròpia de civilitzacions on hi ha un capitalisme industrial avançat? La podríem aplicar, per exemple, a l’Amazònia?

Sí, és una petja que també afecta als qui no la produeixen.

 

Reformulo la pregunta: és inevitable, l’antropocè?

Crec que sí. Per als qui creuen que l’ésser humà podria haver-se quedat sota un cocoter dormint, l’antropocè seria una desviació i per tant també una alienació respecte a la natura i la mateixa organització econòmica capitalista seria una contingència històrica.

«L’ésser humà és un animal problemàtic i d’ençà que es posa dempeus comença a transformar el seu entorn, i a alterar-lo.»

Jo opino el contrari: crec que l’ésser humà és un animal problemàtic i d’ençà que es posa dempeus comença a transformar el seu entorn, i a alterar-lo. El que passa és que ho fa inicialment a una escala insignificant. Hi ha una hipòtesi, no refutada encara, molt maca, de William Ruddiman, que diu que la revolució agrícola, amb la seva eliminació de superfície boscosa, va incrementar la temperatura de la Terra i això va fabricar l’holocè, va crear una atmosfera benigna per a l’activitat humana.

Es pot dir que comença llavors, perquè l’activitat humana ja produeix efectes en tot el planeta. L’ésser humà modifica el seu entorn amb una potència que no és igualada per altres espècies.

 

Si l’ésser humà és un animal problemàtic, això vol dir que el seu destí és l’autodestrucció?

Crec que sí. Així ha estat en el passat. De fet en el passat hem construït aquelles ideologies, com per exemple l’humanisme, que han avalat les nostres pràctiques. Tingues en compte que Descartes deia que els animals no sentien, que eren màquines sense ànima i això d’alguna manera legitimava una sèrie de coses.

 

S’està fent aquesta reflexió al ritme necessari?

Es fa al ritme possible. L’animal problemàtic no pot tenir pressa. Passen tota mena de coses horribles cada dia, fins i tot entre éssers humans. Si fóssim tan capaços d’autoil·lustrar-nos o autodomesticar-nos segurament no seríem on som. Alguns autors empren el terme «narcisocè» per dir que exagerem la nostra importància i que la idea que nosaltres li importem al planeta és una fantasia. L’antropocè seria quasi de manera psicoanalítica una compensació darwiniana: som gairebé micos però volem creure que podem transformar profundament el planeta.

D’altra banda, en el planeta som una anècdota tardana i això ens descentra.

 

És per això que la idea del canvi climàtic arrela entre els més joves?

Hi ha una moda, i això té valor. L’ecologisme té cinquanta anys ja, i ha anat construint el seu moment, el canvi climàtic és un problema real, siguin certes o no les projeccions, i darrerament experimentem fenòmens locals extrems, encara que de vegades no hi tinguin res a veure. Això és un recordatori perquè quan intentem vendre canvis radicals als ciutadans, no es deixin ensarronar. Jo sóc més partidari d’un reformisme.

 

El ciutadà individual, hi té algun paper dins l’antropocè o el supera la globalitat?

Hi ha veus crítiques que diuen «qui és l’”antropos” dins l’”antropocè?». Antropos som tots, però si un kenyà consumeix menys recursos que un nord-americà, com és possible que no reconeguem darrere l’«antropos» una diversitat de situacions i responsabilitats? Des del punt de vista del planeta existeix la humanitat, no existeixen responsabilitats individuals. Això pertany a un altre debat, si vols, amb una major matisació de l’anàlisi històrica.

«Des del punt de vista del planeta existeix la humanitat, no les responsabilitats individuals. Això pertany a un altre debat.»

Crec a més que també hi ha un cert potencial polític en la identificació de la humanitat com a subjecte d’acció política. Una humanitat que ha produït, per cert, aquest canvi sense saber-ho. El canvi climàtic no és un efecte intencionat de la civilització. Jo espero que almenys això provoqui una mena de consciència planetària que faci que el ciutadà prengui la responsabilitat de les seves pròpies accions.

Una altra cosa és que gaudim de les oportunitats de modificar la nostra pròpia conducta, que han de venir dels canvis estructurals. No crec que el model sacrificial que sovint es proposa pugui funcionar. No li veig gaire futur, encara que una petita modificació dels nostres hàbits pugui ser positiva. Doncs, millor si tenim cotxe elèctric i mengem menys carn, però per si sol això no és suficient per solucionar el problema.

 

Hi ha solució?

Hi ha qui diu que no, però els ciutadans que neixin en una societat diferent viuran d’una manera diferent, no té per què ser necessàriament un trauma.

 

Estem davant també d’una guerra cultural?

S’hi vol convertir, però no ho hauria de ser. Ho serà en la mesura que es converteixi en un actiu polític i electoral, i que proliferin les veus que persegueixen posar fi al capitalisme o posar en suspens la democràcia liberal amb el pretext de solucionar el problema climàtic. I els qui no vulguin posar fi al capitalisme, o voldrien salvaguardar la democràcia liberal s’hi revoltaran i apareixerà la guerra cultural.

«Hi ha un cert potencial polític en la identificació de la humanitat com a subjecte d’acció política.»

El potencial hi és quan es fa servir electoralment. Idealment, la necessitat de desenvolupar una política climàtica i de generar una política de sostenibilitat hauria de ser reconeguda per tothom, i tothom hauria d’admetre que no existeixen solucions úniques sinó la necessitat d’un debat sobre els possibles camins. I això no passa necessàriament per desmantellar el capitalisme. La descarbonització, per exemple, és un problema tècnic. Què fem amb l’energia nuclear? Si tan urgent és descarbonitzar, potser hi haurem de pensar.

 

Això obliga tothom a fer-se preguntes incòmodes…

Sí, i penso que és important que s’institucionalitzin, aquestes preguntes. Podem tenir diferents concepcions de com arribar a la sostenibilitat. Aquest plantejament té un problema, i és que no podem estar debatent eternament sense fer res. I jo faria el debat de la manera més tecnocràtica possible, buscant solucions realistes. Per exemple, no és realista intentar convèncer la Xina que no creixi.

 

Però el concepte del Green New Deal és real? O és una utopia?

No parlo necessàriament d’això, parlo de vincular la política climàtica a una narrativa esperançada, associada a la modernització i al refinament de les relacions socionaturals i que ens semblem més a l’abast al nord d’Europa. El Green New Deal és un pla de l’esquerra americana, amb el seu rendiment electoral, i no deixa de ser una possibilitat, però convertir el canvi climàtic en una panacea per a la creació d’ocupació no sembla probable. Si ho mirem bé, a la darrera gran crisi no en parlàvem de medi ambient. Les preocupacions materials de seguida passen a primer terme quan hi ha una certa carència social. L’agenda social pot canviar. Vendre austeritat i renúncia pot no funcionar.

 

De què més parlem, més enllà del canvi climàtic, quan parlem d’antropocè?

De la pèrdua de biodiversitat, de la capa d’ozó, acidificació dels oceans, pèrdua de les espècies salvatges…

 

Com redefineix l’antropocè les relacions personals i culturals?

Tot això està encara en discussió, però cal formular-se una pregunta que és si l’antropocè altera o no el sentit de la llibertat i l’autonomia personals que hem heretat de la Il·lustració, si el reconeixement que existeixen límits a l’activitat social i que aquesta per tant no es pot plantejar com un desenvolupament il·limitat de les possibilitats humanes, té efectes sobre la nostra percepció de l’autonomia.

«Hem de preguntar-nos si l’antropocè altera o no el sentit de la llibertat i l’autonomia personals que hem heretat de la Il·lustració.»

Perquè si es llegeixen els textos d’autors com John Locke, dels segles XVIII i XIX, s’hi percep una sensació d’abundància, que molts autors vinculen a la primera globalització. L’antropocè ens fa topar amb límits que ens fan replantejar la manera com vivim? En quina mesura? Aquí hi ha aquestes dues concepcions que et deia, el decreixentisme i el reformisme…

 

Parlem de ‘rewilding’, de deixar que la natura torni a prendre terreny?

Això també es pot fer des d’una perspectiva ecomodernista. Perquè si decidim gestionar el planeta, podem optar per deixar conscientment que algunes zones tornin a ser de la natura. L’ecomodernisme el que diu és: «intentem per la via tecnològica separar activitat social i explotació de recursos». No és un canvi d’escala, perquè segueix sent ambiciós, però s’allunya de la idea de frugalitat. És dubtós que puguem optar per una concepció o per una altra de manera terminant. S’estima que d’aquí a poques dècades el 60 % de la humanitat viurà en ciutats…

 

Sí, i una ciutat és l’antítesi del ‘rewilding’… I no sempre es presten a l’enginyeria urbanística.

A Espanya llegia que a l’1 % del territori hi viu no sé si el seixanta o el vuitanta per cent de la gent.

 

I això és compatible amb un model no decreixentista?

Jo crec que no podem anar cap al decreixentisme. L’única via forta cap al decreixentisme és el col·lapse socioecològic. Una societat complexa no dirà de cop i volta «fem-nos menys complexos». Les ciutats alliberen molt d’espai, per començar, i aquest espai es podria regenerar. Edward Wilson diu que la meitat del planeta es podria dedicar a tornar a la natura salvatge.

 

Aquí entra en joc una reflexió sobre la producció del menjar…

I una altra de moral, que és com tractem els animals. Que crec que és urgent, que no ens obliga a ser vegetarians, però que sí que els animals que sacrifiquem per al nostre consum han de viure una mica millor, ni que sigui a costa d’apujar-ne el preu o menjar-ne menys, i és un canvi cultural de molta magnitud, perquè encara és molt present aquesta idea que hem heretat d’Aristòtil i Ciceró que els animals són aquí «per a» nosaltres.