A Íñigo Errejón (Madrid, 1983), la vocació política li ve des del bressol, on la seva mare l’adormia cantant-li Grándola, vila morena i cançons revolucionàries de la guerra civil espanyola. Els seus pares, militants contra el franquisme a l’esquerra radical, el van portar amb menys de tres anys a manifestacions contra l’entrada d’Espanya a l’OTAN. El pare, José Antonio Errejón Villacieros, va ser detingut i torturat per Billy el Niño l’any 1973.

Format a l’escola pública, practicant de l’escoltisme, Errejón va acabar la carrera de Ciències Polítiques el 2006 a la Universitat Complutense de Madrid (UCM) i es va doctorar el 2012 amb una tesi sobre el Govern d’Evo Morales a Bolívia, que va preparar amb estades a Califòrnia (2007-2008), Bolonya (2010) i l’Equador (2011). Va militar a les Joventuts Anarquistes i és un gran admirador de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, a qui va reivindicar en un article a El País (14-9-2018). «L’anarcosindicalisme a Espanya va ser (...) una força nacionalitzant dels sectors més desfavorits: tendent a la seva constitució en poble, en majoria moral». I veu en Seguí idees que després va popularitzar i desenvolupar Antonio Gramsci, «temes centrals d’una visió de la política que posa l’accent a la capacitat moral, cultural i intel·lectual». Es tracta de «l’àrdua tasca organitzativa i cultural de convertir els oprimits en el cor del país refundat».

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.