A Íñigo Errejón (Madrid, 1983), la vocació política li ve des del bressol, on la seva mare l’adormia cantant-li Grándola, vila morena i cançons revolucionàries de la guerra civil espanyola. Els seus pares, militants contra el franquisme a l’esquerra radical, el van portar amb menys de tres anys a manifestacions contra l’entrada d’Espanya a l’OTAN. El pare, José Antonio Errejón Villacieros, va ser detingut i torturat per Billy el Niño l’any 1973.

Format a l’escola pública, practicant de l’escoltisme, Errejón va acabar la carrera de Ciències Polítiques el 2006 a la Universitat Complutense de Madrid (UCM) i es va doctorar el 2012 amb una tesi sobre el Govern d’Evo Morales a Bolívia, que va preparar amb estades a Califòrnia (2007-2008), Bolonya (2010) i l’Equador (2011). Va militar a les Joventuts Anarquistes i és un gran admirador de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, a qui va reivindicar en un article a El País (14-9-2018). «L’anarcosindicalisme a Espanya va ser (…) una força nacionalitzant dels sectors més desfavorits: tendent a la seva constitució en poble, en majoria moral». I veu en Seguí idees que després va popularitzar i desenvolupar Antonio Gramsci, «temes centrals d’una visió de la política que posa l’accent a la capacitat moral, cultural i intel·lectual». Es tracta de «l’àrdua tasca organitzativa i cultural de convertir els oprimits en el cor del país refundat».

Errejón té com a referent el filòsof argentí Ernesto Laclau, de qui va fer la necrològica quan va morir el 2014. «Laclau ens ha deixat una obra que representa potser el més important dels desenvolupaments teòrics del concepte d’hegemonia d’Antonio Gramsci», escriu Errejón a Público (14-4-2014). Recorda que Laclau deia que el peronisme li va fer entendre Gramsci i afegeix que «les preguntes sobre com funciona la capacitat de crear consens i legitimitat i, en particular, sota quines condicions els de baix són capaços de donar-li la volta a la seva subordinació i conformar un bloc històric que dirigeixi i organitzi la comunitat política, són nuclears en el pensament d’Ernesto Laclau».

Es va oposar al pacte de Podem amb Esquerra Unida el 2016 amb l’argument que «hi ha sumes que resten», i potser tenia raó.

«L’hegemonia és la capacitat d’un grup de presentar el seu projecte particular com encarnant l’interès general (…) No es tracta només de lideratge ni de mera aliança de forces, sinó de la construcció d’un sentit nou que és més que la suma de les parts i que produeix un ordre moral, cultural i simbòlic», sosté. Errejón combrega amb el populisme de Laclau que, segons ell, «s’ha d’entendre no com un contingut ideològic, sinó com una forma d’articular identitats populars», com una manera de reconfigurar el demos, de crear un «nou poble».

Forjat en mobilitzacions a la universitat, contra la globalització i el no a la guerra de l’Iraq, el gener del 2014 Errejón, amb Pablo Iglesias i altres politòlegs de la UCM, va fundar Podem. En una entrevista a la revista Teknokultura (21-2-2015) ho explicava així: «El fonamental és com han canviat els termes de la discussió política a Espanya; les elits ja no tenen el monopoli de posar els noms a les coses. Ja no fabriquen ells, en solitari, les explicacions». Tot això venia del 15-M, un canvi cultural que va començar a trencar la «captura de la política per la gestió i la tècnica, una institucionalització extrema que ha privat de sex appeal i d’atractiu la política». «En el nostre cas», precisa Errejón, «diem que esquerra i dreta ja no és més la frontera que defineix l’important per als ciutadans, les posicions que els ciutadans prenen; és més important ciutadania-casta, per exemple».

 

Projecte nacional-popular

Errejón no ha volgut mai identificar-se només amb l’esquerra, sinó amb un projecte nacional-popular. «Objectivament, la diferència entre un projecte només per a l’esquerra i un altre de nacional i popular és que en el meu hi caben també els que no em van votar, però als quals els vull canviar la vida», deia en una entrevista a CTXT (14-12-2018), en què també afirmava: «Reconstruir el nostre poble es fa amb els que pensen com jo i amb els que no pensen com jo. Hi ha d’haver un equilibri entre els principis i el pragmatisme. Si només tens pragmatisme, pots acabar fent voltes en cercle; si només tens principis, et pots convertir en un xerraire, en un fanàtic». El principi de no voler arrenglerar-se a l’esquerra el va portar a oposar-se al pacte de Podem amb Esquerra Unida (IU) el 2016 amb l’argument que «hi ha sumes que resten», i potser tenia raó perquè l’acord amb IU no va servir a les eleccions de juny d’aquell any per fer el sorpasso al PSOE i l’aliança va perdre un milió de vots.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

A més de Laclau, Errejón té altres referents intel·lectuals, com l’exvicepresident de Bolívia Álvaro García Linera, amb qui ha escrit el llibre Qué horizonte. Hegemonía, Estado y revolución democrática (Lengua de Trapo, 2020), Manuel Azaña i l’expresident de l’Uruguai José Mujica, de qui sempre cita el que li va dir una vegada: «El problema del progressisme està en el “mentrestant”, sempre està en el mentrestant. No està en allò a què tu vols arribar, que això sempre és bonic. Està en ¿tu pots garantir que en el camí d’arribar a això que desitges, cada pas li fa la vida millor a la gent més dèbil, més humil? Si ho pots garantir, estàs transformant el teu país. Si no ho pots garantir, ets un predicador», explicava en una entrevista a Marie Claire (20-6-2018). Amb altres paraules, ho deia també en una entrevista a El País (19-5-2019): «El revolucionari no són les proclames, ni assaltar els cels, sinó que l’endemà hi hagi ordre, es recullin les escombraries, funcioni el llum».

 

Reivindicació del patriotisme

Per la mateixa raó, Errejón defensa les institucions. «Has de tenir respecte a les formes i a les institucions. Per què? Perquè qui més necessita les institucions és la gent humil. És un luxe aristocràtic menysprear-les. Estan fetes per protegir el més dèbil enfront de la llei del més fort», manifestava a la mateixa entrevista. A Espanya «exigir que les normes siguin iguals per a tothom fa que et titllin d’antisistema, perquè al nostre país el modus operandi d’arribar al poder polític i al poder econòmic no ha sigut innovar o generar ocupació, ha sigut la conxorxa entre una estructura quasi mafiosa, oligàrquica, molt petita, i uns partits polítics que es retroalimentaven mútuament posant-se per damunt del funcionament de les institucions i de l’Estat de dret» (Marie Claire, 20-6-2018).

A més de Laclau, els seus referents intel·lectuals són Manuel Azaña, el bolivià García Linera, i l’expresident de l’Uruguai José Mujica.

Per a Errejón, Vox és la «infanteria» del «bloc reaccionari», «una avançada que tempteja el terreny i veu fins on es pot avançar sobre els consensos d’època, empenyent el llindar del que és tolerable. Insufla moral de combat entre els sectors conservadors i, seduint part dels seus votants, obliga el PP i Ciutadans a escorar-se a posicions cada cop més reaccionàries», escrivia a El País (9-1-2019), un mes després de l’èxit de Vox a les eleccions andaluses.

La reivindicació del patriotisme és una altra de les idees força d’Errejón. «Nosaltres hem de ser molt més clars i exhibir un patriotisme espanyol desacomplexat. Cometríem una enorme malaptesa històrica si regalem l’orgull de pertinença al país als qui tenen una idea molt estreta d’Espanya en què sobren els progressistes, els que parlen una altra llengua, els que vénen de fora, els que tenen un altre cognom, les feministes…», deia a CTXT (14-12-2018). «Una força política patriòtica i popular ha d’oferir dues coses: pertinença i protecció social. Fer xocar l’agenda social amb l’agenda nacional és un desastre», afegia.

 

Un acord per a Catalunya

Errejón, que parla català, defensa una Catalunya dins d’Espanya, «però a un país que té la diversitat cultural i nacional que té Espanya, que sempre ha tingut diferents pertinences nacionals, la unió es construeix a partir del reconeixement d’aquestes diferències i això implica l’acord. Amb Catalunya fa falta un nou acord, però un acord que reconegui que els catalans tenen dret a decidir el seu encaix a Espanya», declarava a El País (16-7-2017) abans dels fets de la tardor del 2017. Un any més tard, advocava per «recuperar el diàleg entre territoris a Espanya per aconseguir una convivència estable i duradora que no s’aconsegueix a cop de sentències ni molt menys amb porres» (Marie Claire, 20-6-2018). L’endemà de fer-se pública la sentència del procés, va opinar al programa El Hormiguero d’Antena 3 (15-10-2019): «No hi estic d’acord, però la respecto. Els jutges han fet la seva feina, els que no la van fer abans van ser els polítics».

En una entrevista al Huffington Post (8-2-2020), Errejón elogiava la taula de diàleg: «És ja evident per a amplis sectors de la població, no només catalana, que els dirigents independentistes presos han d’estar al carrer com més aviat millor (…) S’ha d’avançar en el sentit de pal·liar el sofriment, d’apropar la possibilitat que es pugui parlar. No hi haurà solucions a curt termini, s’han separat emocionalment molt les societats catalana i espanyola, qualsevol pacte trigarà, però no val un altre camí que no sigui algun tipus d’acord que després hagi de referendar la societat catalana».

En el terreny intern, Errejón ha viscut el trencament amb Podem. Cada cop més distanciat de Pablo Iglesias, les tesis polítiques i organitzatives d’aquest es van imposar a les d’Errejón a l’assemblea de febrer del 2017 coneguda com a Vistalegre II. Va deixar de ser portaveu parlamentari de Podem al Congrés per passar a ser candidat a presidir la Comunitat de Madrid. Dos anys després, es va consumar la ruptura quan Errejón va anunciar el 17 de gener del 2019 que es presentaria a les autonòmiques però amb una altra llista, Més Madrid, aliat amb l’alcaldessa Manuela Carmena. Va dimitir de diputat (ho havia estat des del gener del 2016) i va justificar la seva iniciativa així: «He fet el que el partit que vaig fundar em va ensenyar. Quan les coses no van bé, és més important la gent que els partits, i ens hem d’obrir» (El País, 28-1-2019).

La divisió de l’esquerra, però, va facilitar que la Comunitat de Madrid fos governada per la dreta amb un pacte amb l’extrema dreta. Errejón es va presentar a les eleccions del 10 de novembre, amb Més País, però va obtenir només tres diputats. Ara Més País està congelat a l’espera d’organitzar un partit de model federal i descentralitzat.

Errejón dóna suport al Govern de coalició PSOE-Unides Podem, però lamenta que no s’hagués aconseguit formar-lo el 2016. «Estem en una situació paradoxal (…) L’esquerra és al poder, però la dreta està a l’ofensiva culturalment, planteja bona part dels temes sobre els quals discutim i els termes en què els discutim», alertava a Cuarto Poder (7-2-2020), i reclamava que el Govern no se centri a enfrontar-se a les dretes, «sinó a avançar en reconstruir un acord social just i verd a Espanya».