No hi ha ja cap mena de dubte que el món gira al voltant de la innovació. S’innova a la cuina, a la música, a l’art, al comerç, en les formes d’organització social, en l’estructura familiar; en fi, la llista seria interminable, no hi ha cap àmbit de la nostra societat en què no es parli d’innovació. Dit d’una altra manera, es viu la innovació com un avenç en el sentit positiu de millora associat, a més, a una idea inconscient de qualitat. De manera general, es pot dir que innovació i creativitat formen part de la naturalesa humana, i fan possible la supervivència de l’espècie. En definitiva, estan a la base de l’evolució.

A propòsit de l’eterna discussió sobre les polítiques lingüístiques a Catalunya, sembla que els aires innovadors no han arribat al model lingüístic de l’escola a Catalunya, que continua centrat en la immersió com el marc on resideix l’èxit educatiu en matèria de llengua. Les crítiques a aquest model continuen també travades en la doble línia en català i en castellà. L’objectiu d’aquest article és reflexionar sobre les línies amb què caldria introduir les novetats en aquest camp a partir de processos creatius duts a ter-me per comissions interdisciplinars formades per educadors, didactòlegs, psicòlegs i sociòlegs.

No partim de zero per aquestes reflexions que han estat moltes des de moltes perspectives*. La idea és que hi ha poques persones la vida de les quals transcorri al 100% en català (l’eslògan: «volem viure en català» només fa evident la dificultat d’aconseguir-ho en la pràctica). Però també és difícil viure exclusivament en castellà, doncs és ben cert que l’expansió del català, sobretot a la Barcelona urbana, ha estat espectacular en la democràcia. El més corrent és el mestissatge de llengües, el pas de la una a l’altra al llarg del dia. Els tipus ideals de monolingües en castellà o en català solament són això, tipus ideals que només excepcionalment la realitat exemplifica. Pel que fa a la situació a l’escola, el model que ha subsistit és el de la immersió lingüística.

PLAÇA OBERTA
Altaveu de la pluralitat a opinions diverses.

En aquests moments no sembla que la qüestió estigui resolta sinó que continua aturada entre la immersió lingüística en català i la doble línia en català i en castellà. Per dur a terme un procés d’innovació és imprescindible fer un diagnòstic el més rigorós possible de la situació actual i, tot seguit, configurar un model lingüístic.

La immersió lingüística com a proposta sobre la que reposa l’organització escolar té els seus avantatges i els seus inconvenients, que a més no són idèntics per a tots els col·lectius de la societat. En primer lloc cal distingir entre els avantatges i els inconvenients des del punt de vista instrumental, tant professional com col·loquial, pel que fa a la vida quotidiana en l’educació, i els avantatges i els inconvenients des del punt de vista de la identitat i el reconeixement cultural que comporten totes les llengües. Dos aspectes destaquen sobre aquests sentits. El primer fa referència a les possibilitats que l’ensenyament procura i que poden revertir, per exemple, en les capacitats professionals i en la competició pròpia dins del mercat de treball, així com en la pròpia formació acadèmica precedent a la inserció laboral. El segon aspecte es refereix al reconeixement de la identitat cultural que comporta l’acceptació necessària per la resta, tant dels escolars com també de part del professorat. Aquesta faceta cultural juga un rol important per a una acceptació futura en la societat en què s’insereix l’escolar.

A partir d’ aquestes reflexions les hipòtesis proposades són les següents: a) des del punt de vista instrumental la immersió lingüística afavoreix els monolingües en castellà, en el sentit exposat en el paràgraf anterior, i pot desafavorir els monolingües en català, i b) des del punt de vista de la identitat cultural, la situació s’inverteix, ja que els avantatges anirien per als monolingües en català i els desavantatges per als monolingües en castellà.

Cal tenir en compte, amb tot, tant des d’un punt de vista com de l’altre que avantatges i desavantatges estan esmorteïts a causa de la promiscuïtat lingüística, pel fet que els parlants monolingües, en un i altre sentit, no acostumen a ser el grup més nombrós. És a dir, tots els escolars estan impregnats en un cert grau de l’altra llengua. Les propostes innovadores per aquesta situació haurien de partir de la premissa següent: una situació òptima no és sostenible per a l’escola pública, ni tan sols per a la major part de la concertada. Em refereixo a la proposta d’una doble línia en la mateixa escola, una en català i l’altra en castellà, fins que al final del procés les competències lingüístiques s’equilibraran i facilitaran l’ensenyament en qualsevol de les dues llengües. Només en les escoles elitistes es pot dur a terme aquest model, insostenible econòmicament. Per tant, com en tantes situacions i decisions de la vida, cal apostar per un proposta satisfactòria.

Es dóna la paradoxa que els qui més defensen la immersió lingüística en llengua catalana són, majoritàriament, els monolingües en català, argumentant les boneses de la immersió en una llengua que no és la de l’ àmbit familiar. Amb tot, per a als monolingües en català no hi ha immersió lingüística, ja que la llengua de l’escola coincideix amb la familiar. Per tant, els monolingües en català no es beneficien d’allò que consideren un dels èxits de l’escola catalana. Tampoc no es beneficien de les boneses del bilingüisme en les edats primeres, tal com aconsellen els neurocientífics. Els monolingües en castellà, sens dubte, són els qui reben els beneficis del programa d’immersió lingüística, així com les bondats del bilingüisme des del punt de vista cognitiu. Tenen desavantatge en el sentit que la llengua de l’àmbit familiar no es veu reconeguda socialment a l’escola, tot i que aquest reconeixement pot venir per altres canals de socialització. En conclusió, els gran perjudicats del model d’immersió lingüística, tal com està establert actualment, són els monolingües en català.

Respecte a la llengua vehicular podem considerar com a tal la llengua en què es dirigeix la direcció als pares i també en la que els pares o qualsevol altre agent es dirigeixen a l’escola. Una possibilitat fóra que poguessin comunicar-se en qualsevol de les llengües (en català o castellà), ja que es dóna per fet que tots comprenen les dues llengües.

Idees innovadores i creatives per al model lingüístic

No és el lloc per realitzar una proposta de l’organització de l’ensenyament de les llengües a l’escola, una funció d’especialistes amb una perspectiva multidisciplinar. Em limito a donar unes pinzellades per a un model lingüístic innovador.

  1. Ensenyament preescolar. El català seria la llengua principal de comunicació de la mestra amb els escolars. La presència del castellà és important des del principi i per tant caldria dedicar mitja hora al dia a diverses activitats en castellà com ara explicar contes, jocs, conversa, etc. El temps dedicat al castellà pot variar en funció de la llengua familiar i de les diverses circumstàncies que fan que el pes d’una llengua o altra variï.
  2. Ensenyament primari. Aquesta etapa és crucial i per això s’ha de pensar seriosament el pes d’una o altra llengua i les variacions que s’hauran d’introduir en funció de les diverses variables enunciades abans. La llengua d’ensenyament continua sent en català però el castellà ha de tenir més presència de la que té actualment. En aquest punt s’han de fer innovacions importants. Des dels 6 anys cada dia hi ha d’haver alguna activitat en castellà. Com que és en aquesta etapa que s’aprèn a llegir i a escriure, cal programar de quina manera s’introdueix l’aprenentatge en les dues llengües al llarg d’aquesta etapa.
  3. Ensenyament secundari. El model lingüístic en aquesta etapa no ha de canviar molt respecte a l’anterior en l’aprenentatge de les llengües, malgrat tot, pel fet que en els darrers anys s’imparteixen assignatures de continguts, és important que al llarg d’aquesta etapa tots els escolars s’hagin familiaritzat amb els continguts (matemàtiques, física i química, biologia, ciències socials, i sobretot, literatura i gramàtica etc.) en ambdues llengües. Això significa que al llarg dels 4 cursos de la ESO, per exemple, en 2 cursos s’ imparteixin les matemàtiques en català i 2 en castellà, i així en totes les altres assignatures. L’objectiu és que el mestissatge lingüístic arribi a un equilibri i una competència en les dues llengües, independentment de l’entorn familiar i social del que provinguin els escolars.
  4. Batxillerat. Al llarg dels 2 cursos del batxillerat, en què els continguts constitueixen el nucli de l’ensenyament, les assignatures cal impartir-les en les dues llengües. Una proposta possible per a mantenir l’equilibri fóra que almenys el 25% de les assignatures s’impartissin en la llengua menys comuna entre els escolars. Per exemple, si en l’escola predominen els monolingües en català, seria aconsellable més assignatures en castellà i si predominen los monolingües en castellà, més assignatures en català.

Conclusió: el model lingüístic a l’escola no pot seguir exclòs dels processos innovadors que impregnen tots els àmbits de la nostra societat.

 


(*) Victòria Camps i Anna Estany. Promiscuidad lingüística en Cataluña a Claves de razón pràctica, 2007 i Identidad y realidad, publicat el 28 de juliol 2008 a El País.

Anna Estany. El eterno retorno, publicat el 16 d’octubre de 2014 al blog de Federalistes d’Esquerres.