Caure i aixecar-se; així se’ns mostra la inspiració. Travessar i ser travessat; així es forma el remolí que et fa ascendir al seu estatge. Enredar i estar enredat és la inspiració mateixa. Tensions que defineixen la inspiració divina, les muses, el follet, Eureka! És la bogeria de veure allò que no té res a veure amb la vista. Crear un univers i ser atrapat per ell. La inspiració alimenta sense guanyar pes. Al contrari, es perd tot el pes i es pot volar. És l’om que va inspirar a Lee Alexander McQueen, a brillar amb llum pròpia. Es tracta d’un esdeveniment inexplicable, un impuls per a l’ascens i el descens.

Convé no perdre de vista que en una cultura com la nostra, sotmesa a l’explicable, la força que irradia l’home o dona inspirada és dels pocs fets que segueixen mostrant el misteriós. Potser per això als posseïts per aquesta llum estranya i canviant se’ls intenta canalitzar amb termes com «tenir talent» o «ser creatiu». La nostra cultura s’ha anat allunyant de la inspiració, del follet, de l’incomprensible.

Què va portar Michelangelo a pintar la capella Sixtina? I Joe Strummer a crear l’univers sonor de The Clash? Com es poden pintar una vegada darrere l’altra els nenúfars com va fer Monet o les peces de piano per a quatre mans de Poulenc? Com van arribar a crear-se els poemes de Federico García Lorca o els aforismes de Joseph Joubert? Tots ells sabien escriure, pintar o compondre peces musicals però ningú no sap com van accedir a aquesta comprensió de la realitat que avui continua definint el món.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.