El matí del 28 d’octubre del 2017 es va decidir que l’aplicació del 155 seria un èxit. La intervenció de la Generalitat seria amb silenciador, discreta, des de la distància i sense oposició. L’endemà que Mariano Rajoy va anunciar l’entrada en vigor dels seus nous poders en virtut de la Constitució, per convertir-se en president català de facto, els líders de la unilateralitat van confirmar la retirada. Clara Ponsatí, consellera d’Ensenyament del govern kamikaze, va assegurar el juny passat que anaven de farol, que no hi havia una estructura per plantar cara. Les hores posteriors a la declaració d’independència, el 27 d’octubre, les hores de la retirada, van ser determinants perquè l’ocupació de la Generalitat per part del Govern central fos una bassa d’oli.

Vicent Partal, director de Vilaweb i amic de Carles Puigdemont, lamentava al llibre Nou homenatge a Catalunya que no s’hagués tirat endavant amb el que el Govern feia més d’un any que prometia i havia planificat: la independència es defensaria al carrer. Els sectors més arrauxats, els mateixos que havien pressionat Puigdemont per donar el pas de la declaració fallida, volien ocupar els aeroports i les estacions de trens, encerclar el Parlament, el Palau de la Generalitat… Volien jugar la carta Kosovo: suplicar a la comunitat internacional el reconeixement de la separació per raons humanitàries. Però Puigdemont es va fer enrere i va fugir a Brussel·les. Al final, diu la versió oficial, no ho van fer perquè no volien els morts que l’exèrcit espanyol hauria provocat.

Els sectors més arrauxats volien ocupar els aeroports i les estacions de trens, encerclar el Parlament, el Palau de la Generalitat… Volien jugar la carta Kosovo. Però Puigdemont es va fer enrere i va fugir a Brussel·les.

Molts vivíem amb ansietat els esdeveniments, convençuts que, efectivament, el xoc de trens no seria només el decret del 155, però també convençuts que la creixent divisió social a Catalunya faria que el carro anés per un pedregar encara pitjor. Quan el dilluns 29 d’octubre ningú va oposar resistència, quan Catalunya observava atònita la retirada de l’Assemblea Nacional Catalana, i de la força popular de la CUP, la Unió Europea va respirar alleugerida. Només Josep Rull va fer el gest de comparèixer al seu despatx al Departament de Territori, per abandonar-lo poques hores més tard. Començaven els vuit mesos de govern de Madrid a Catalunya. La intervenció havia començat de fet un mes abans, al setembre, quan el Ministeri d’Hisenda va decretar el control de les despeses de la Generalitat després que Puigdemont convoqués el referèndum malgrat la prohibició del Tribunal Constitucional.

Barcelona, 31 d’agost de 2017. El conseller d’Interior, Joaquim Forn, amb el major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero i la responsable de comunicació de xarxes socials dels Mossos, Patricia Plaja. © Andreu Dalmau. EFE.

Francesc Máñez m’explicava el febrer passat com li va afectar la intervenció dels comptes de la Generalitat en la seva condició de pare d’acollida. Máñez i la seva dona cuiden nadons i infants durant el procés per ser adoptats. El temps d’adopció interina és d’uns sis mesos de mitjana. És una dedicació voluntària per la qual poden sol·licitar subvencions per cobrir part de les despeses. Mai havien tingut endarreriments en el cobrament dels ajuts, fins l’estiu del 2017. Els tècnics de la Generalitat van comentar a Máñez que el control de despeses per part del ministeri de Montoro podia ser la raó darrere el retard. L’aplaçament de la seva subvenció es va allargar fins al febrer del 2018 i, aquesta vegada sí, van ser informats que l’aplicació del 155 n’era la causa.

Tothom consultat durant la vigència del 155 coincidia que els pagaments regulars de salaris i projectes pressuposats dins l’Administració va ser en general d’una puntualitat suïssa. Els inconvenients es van produir els primers mesos d’intervenció, per a les subvencions i pagaments a tercers. La raó és que la primera tasca del Govern central va ser la supervisió exhaustiva de les factures de la Generalitat, per mirar de trobar qualsevol despesa irregular destinada a la independència unilateral. L’anàlisi dels números va causar sobretot endarreriments en les transferències a entitats fora de la Generalitat, generant situacions absurdes com la congelació de 400.000 euros d’ajuts per a la Fundació Arrels, dedicada a l’atenció a persones sense llar. Aquest bloqueig dels ajuts va ser de poc més de dos mesos, i al gener del 2018 s’havia solucionat pràcticament del tot.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Arrels també va perdre una petita partida de 1.800 euros que rebia del Diplocat per finançar viatges internacionals. El desmantellament del Diplocat va ser una de les poques decisions contundents de la intervenció del Govern central. A l’octubre del 2017 se’l va deixar inoperant, amb els seus càrrecs suspesos, i a l’abril va ser desarticulat. L’executiu d’Artur Mas va constituir el Diplocat el 2012 per executar una «estratègia de diplomàcia pública i contribuir al coneixement i reconeixement exterior del país». La principal funció del Diplocat va ser la propaganda sobre el dret d’autodeterminació de Catalunya i, a partir del 2014, també la cerca intensiva d’aliats que pressionessin el Govern de l’Estat en una negociació per reconèixer el referèndum i la posterior independència. La seva desconnexió era una opció lògica –dins la lògica d’un Estat que vol posar ordre–, més lògica que deixar-lo en funcionament sense cap funció ni objectiu.

El desmantellament del Diplocat va ser una de les poques decisions contundents de la intervenció del Govern central.

Tot i que el 155 mai s’havia aplicat, no hi havia experiència al respecte, l’acomiadament de càrrecs polítics va ser una escabetxina previsible, malgrat tots els estirabots i lamentacions que es van produir: semblava inevitable que els qui van estar al capdavant de les accions per trencar l’Estat fossin rellevats. Intervenir la Generalitat, una advertència recorrent per part de Rajoy des d’un any abans de l’1 d’octubre, era precisament per a això. El col·lectiu ServidorsCAT, un grup de funcionaris que ha actuat com a font oficiosa de l’independentisme per demostrar els greuges de la intervenció, calcula que 259 persones van ser cessades. La exvicepresidenta del Govern Soraya Sáenz de Santamaría també va establir el número de cessaments en 260 empleats públics.

El gruix dels cessaments es va produir durant les primeres setmanes del 155, via Butlletí Oficial de l’Estat. Posteriorment es van produir acomiadaments més arbitraris, cessaments realitzats per qui té la paella pel mànec. El Consell de Ministres va acomiadar Agustí Colomines el 20 d’abril de la direcció de l’escola de funcionaris de la Generalitat, sense justificació oficial. Tenint en compte l’escassa reacció d’indignació que va generar –o menor indignació que en d’altres casos–, potser tampoc calia dir gaire cosa: Colomines, independentista de declaracions gruixudes, intel·lectual de capçalera de l’unilateralisme, no havia deixat d’escriure i fer declaracions polítiques contra l’actuació del Govern del Partit Popular (PP). En aquell Consell de Ministres també es va aprovar el cessament de Marina Borrell, directora general d’Exteriors, per permetre un acte del conseller fugit Lluís Puig a la seu de la Generalitat a Brussel·les. El Govern espanyol havia prohibit expressament tot acte polític en aquesta seu.

Representants del món de la cultura catalana em van comentar, en un parell d’ocasions durant els mesos d’intervenció, que s’autocensuraven crítiques contra el Govern central i contra el PP per evitar represàlies –per la por a veure algun contracte cancel·lat, per exemple. El cas de Patrícia Plaja, qui va ser cap de premsa dels Mossos d’Esquadra, és el més sagnant: Plaja va ser cessada l’abril passat per un tuit crític amb la sentència per agressió sexual contra el grup d’homes anomenat La Manada: «El problema no és el jutge ni un vot particular. Ens equivocarem si ho centrem tot amb això. El que falla és el poder judicial. Una altra vegada». Fonts dels Mossos van informar La Vanguardia que el cos policial no es podia permetre una cap de premsa que «posi en dubte el poder judicial espanyol».

La influència del PP podria haver arribat més lluny, esperonat per una dreta nacional espanyola que volia venjança.

El control dels Mossos va ser, juntament amb els serveis de proselitisme internacional del Diplocat, on l’executiu central hi va ficar més cullerada. Des de la perspectiva de la supervivència de l’Estat, collar de prop la policia catalana era fonamental per dues raons: primer, perquè és un cos armat d’un govern regional que es rebel·la contra l’ordre vigent i, segon, perquè el poder judicial ha perdut confiança en els Mossos com a policia judicial arran de la seva actuació passiva durant l’1 d’octubre.

La influència del PP podria haver arribat més lluny, esperonat per una dreta nacional espanyola que volia venjança. Durant mesos era un rumor freqüent a les redaccions dels diaris que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) seria intervinguda. Eren nombroses i insistents les veus exigint el cap del director de TV3 des del PP, des de Ciutadans i des dels mitjans de Madrid, però Rajoy no va voler anar tan lluny, probablement perquè hauria escalfat l’ambient innecessàriament en una «ocupació» de la Generalitat que mai va tenir la intenció d’anar més enllà de la formació del Govern sorgit de l’avançament electoral del 21 de desembre.

El Govern central va llençar el globus sonda, aprofitant la casuística judicial, d’una possible reforma de la inscripció en el sistema escolar. Tocar l’escola, també TV3, és tocar el moll de l’os de la construcció nacional catalana. L’executiu del PP va plantejar una reforma en la immersió lingüística: oferir els pares la possibilitat d’escollir la llengua vehicular dels seus fills, català o castellà, en la inscripció escolar del curs 2018-2019. El Govern va fer marxa enrere al·legant que els seus serveis jurídics havien conclòs que aquesta decisió no corresponia a les competències del 155. També el PSOE va advertir en aquest sentit: «L’aplicació del 155 ha de mantindre’s exclusivament en la prestació de serveis i en el funcionament ordinari de l’Administració. No val aprofitar aquesta circumstància per elaborar polítiques», va dir José Luis Ábalos, secretari d’Organització dels socialistes.

Amb l’aplicació de l’article 155 tot era inèdit, no hi havia referents per a la seva interpretació, i el PP va optar per la interpretació tranquil·la. Els edificis de les conselleries de la Generalitat eren plens de cartells contra el 155 o en suport dels consellers cessats; cada setmana hi havia petites protestes de funcionaris a les portes de les seus dels departaments; davant d’això, la Delegació del Govern no va actuar, no es va exigir que es despengessin els llaços grocs o els cartells de les finestres dels taulons d’anuncis, de les recepcions. La intervenció va ser a distància: els comprovants de despeses eren firmats per cada cap d’àrea i s’enviaven per correu electrònic a Madrid. Aquesta paperassa electrònica, comprovants firmats per funcionaris assumint que aquells diners no es gastaven en res il·legal, va ser el gruix del 155.

La intervenció va crear un important malestar entre el funcionariat: a uns perquè el seu somni d’independència s’havia esvaït i veien l’enemic vigilant al replà; a la resta, perquè no posicionar-se els generava incomoditat.

La intervenció va crear un important malestar entre el funcionariat: a uns perquè el seu somni d’independència s’havia esvaït i veien l’enemic vigilant al replà; a la resta, perquè no posicionar-se els generava incomoditat. Recordo com em descrivia les seves sensacions una treballadora del Departament d’Interior, una persona que no és independentista però que tampoc hi té res en contra: ella no duu el llaç, tampoc expressava cap condol ni alegria. Això la podia fer sentir «culpable» respecte els grups reivindicatius que brandaven la bandera groga en nom de la «llibertat» i de la «democràcia»; però aquesta mateixa persona també em deia, amb un punt d’enuig, que el Govern sabia que això passaria, que havien estat advertits que la declaració unilateral conduiria l’Administració cap a això. Sobretot ella patia perquè sabia que la situació tensaria cada cop més les relacions socials, a la feina i al carrer.

L’altre èxit del 155 és que poca gent volia que s’estengués en el temps: ni Rajoy, ni el PSOE, ni la societat civil catalana, independentista o no, ho desitjaven. Només la dreta reaccionària dins del PP i Ciutadans haurien fet del 155 la norma. Albert Rivera va proclamar el 9 de maig al Congrés un trencament simbòlic amb l’executiu popular perquè no aplicava amb mà dura el 155. Un mes més tard, el 155 ja era un capítol més de la història del procés, i amb ell, el Govern del PP.