Moscou.- “L’home proposa i Déu disposa”. Ho diu el refranyer català, però també el rus, l’anglès, el castellà o fins i tot el llatí, la llengua en la que Tomas de Kempis, un canonge mig holandès i mig alemany de l’orde dels Agustins, va encunyar aquest proverbi allà pel segle XV. “Chelobiek predpolagaet, a bog raspolagaet; man proposes, but God disposes; el hombre propone y Dios dispone; homo proponit sed Deus disponit”.

Independentment de l’idioma que hom esculli, aquesta màxima universal és molt adient per descriure el que ha succeït en aquest hivern i començament de la primavera a Rússia a causa de la pandèmia de coronavirus. Els plans llargament preparats i mantinguts en secret per garantir que Vladímir Vladimírovitx Putin, l’únic referent de poder a Rússia des de fa dos decennis, pugui mantenir intacta la seva influència a la política del país més enllà del 2024, any en què per precepte constitucional hauria de deixar la presidència, s’han hagut d’ajornar sine die. Tot el procés s’ha paralitzat a l’espera que la crisi sanitària remeti i es pugui celebrar una consulta ciutadana sobre una reforma constitucional, feta a corre-cuita i totalment qüestionada pels experts jurídics independents.

Ara mateix, ni tan sols la situació de partida semblava massa favorable pels desitjos del president. Després de l’èxit de les protestes de l’estiu a moltes ciutats del país contra la manipulació electoral a les últimes eleccions regionals, un recent sondeig del centre independent Levada indicava que els russos estaven dividits per la meitat sobre la possibilitat d’una presidència vitalícia de Putin: 47% en contra i 48% a favor, uns números molt poc amables pel Kremlin, que de seguida van ser contestats per boca del seu portaveu, Dmitri Peskov: “Tenim altres xifres”.

Quan d’aquí a uns mesos es pugui reprendre l’activitat política, la Rússia que sorgeixi pot ser molt diferent a l’actual, depenent de com s’hagi gestionat la crisi sanitària. Passi el que passi properament amb les piruetes legals perquè el líder del Kremlin pugui continuar al càrrec del país, una cosa ha quedat ben clara: malgrat el culte a la personalitat del que és objecte -a segons quins mitjans a Rússia és presentat quasi com una semi-deïtat- Vladímir Vladiírovitx pot proposar, però de cap de les maneres és ell qui disposa.

Mentrestant, la ciutadania està ja a una altra pantalla, amb la salut convertida en la principal font de preocupació. Molt abans que les autoritats comencessin a decretar les primeres mesures d’excepció, i amb un degoteig de casos que no cessava d’empitjorar, a poc a poc, sense que ningú digués res, els russos es van anar tancant a casa seva, limitant els moviments i contribuint a l’aspecte fantasmagòric que, de mica en mica, s’anava ensenyorint de la capital russa. Les aglomeracions al metro a hores punta desapareixien; els embussos habituals a primera hora del matí a l’anomenat Pont de Pedra que travessa el riu Moskova i absorbeix gran part del tràfic que arriba al centre des dels barris de l’oest, donaven pas a una circulació constant però fluida, totalment desconeguda a aquesta megalòpolis de més de 10 milions d’habitants.

Els portals de les vivendes començaven a omplir-se d’anuncis demanant voluntaris per cuidar a gent gran i nens, oferint serveis de transport o recomanant a la gent que presentava símptomes de refredat que no surti al carrer. La societat russa i post-soviètica en general, acostumada al fet que les seves autoritats ocultin les veritables dimensions de les grans tragèdies, com va succeir amb l’explosió del reactor nuclear a Txernòbil el 1986, començava a protegir-se sense esperar instruccions o el vistiplau de l’Estat.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

Roman i la seva parella Valeri regenten una perruqueria a Marino, un barri obrer al sud de Moscou. El negoci anava com un tir des de feia un any, i ja feien guardiola per comprar un nou cotxe abans de l’estiu. A mitjans de març, però, van caure malalts tots dos, amb un quadre de tos, catarro i febre. Un cop recuperats, seguint l’exemple de la mare d’un d’ells, van decidir adquirir un llum germicida ultraviolat per garantir la higiene del seu establiment. “Aquí, a Rússia, vivim en un règim totalitari, i ens hem acostumat al fet que no ens expliquen les coses; en el fons sabem el que succeeix, però no volem parlar-ne”, explica Roman.

Les xifres oficials proporcionades des del Govern federal han generat molt escepticisme, tant a sindicats independents de metges com a l’estranger. Aquest dilluns, al país s’havien comptabilitzat més de 47.000 infeccions, i 400 morts, unes xifres que empal·lideixen amb les dels grans estats europeus, com Itàlia, França, Espanya o el Regne Unit. Per posar un exemple, la desenvolupada Suècia, amb 14.000 contagis menys, té una taxa de mortalitat quatre vegades superior a la russa amb 1.540 defuncions. “En el mes de gener, hem detectat un 37% més de casos de pneumònia amb comparació a l’any anterior; àrees dedicades a cirurgia i altres especialitats a hospitals de Moscou, San Petersburg i Vladivostok s’han transformat en unitats de cures intensives”, denuncia Ivan Konovàlov, del sindicat independent Aliança de Metges.

La cadena de comandament en la gestió de la crisi i les mesures d’excepció preses fins ara reflecteix l’esperit dominant a l’elit russa, que més que prioritzar la lluita contra el coronavirus, es concentra en servir-se a si mateixa i en garantir la mateixa supervivència. Putin s’ha dirigit ja unes quantes vegades als ciutadans amb discursos televisats, però en cap d’aquestes intervencions ha fet servir els poders que li concedeix la Constitució per instaurar l’estat d’emergència. S’ha limitat a decretar tot el mes d’abril com a període “no laborable” amb salaris “pagats”, i ha delegat la tasca d’imposar mesures d’excepció en autoritats de rang inferior, com els alcaldes, governadors o presidents dels 85 territoris, regions, repúbliques o ciutats federades que componen la Federació Russa.

“Putin prefereix no arruïnar el seu índex de popularitat amb mesures en l’àmbit federal”, analitzava fa poc Andréi Pertsev, analista del Centre Carnegie. “Això li dóna un gran marge de maniobra si ha d’intervenir o corregir” en el cas que les coses vagin malament, creu Ilyà Klishin, director de KF Consulting, una assessoria especialitzada en temes d’opinió pública.

Serguéi Sobyanin, l’alcalde de Moscou, ciutat epicentre de la pandèmia al país, amb quasi dos tercis dels casos detectats i una Assemblea Municipal amb forta presència de forces opositores davant les quals haurà de rendir comptes en el futur, sembla haver adoptat una actitud molt diferent de la del Govern federal. Ha volgut parlat clar als ciutadans i ha admès públicament realitats impensables entre els seus superiors, com que l’epidèmia ha afectat molta més gent del que diuen les xifres oficials o que la corba de defuncions només començarà a baixar a partir de principis de maig. Fins i tot ha establert un règim d’autoconfinament per Moscou que després es va exportar a les regions.

Malgrat que molts legisladors i observadors russos dubten de la legalitat de les accions de l’alcalde moscovita, aquest ha decidit tirar pel dret, seguir l’exemple de la Xina, i ha instaurat un sistema de salconduits per garantir que els ciutadans respectin la quarantena a la ciutat. La seva verificació per part de la policia ja ha provocat cues i aglomeracions al metro, un efecte col·lateral que contradiu el distanciament social que recomanen els epidemiòlegs per frenar els contagis.

El perill que l’arbitrarietat acabi imposant-se en aquest llimb jurídic on gairebé ningú sembla voler assumir cap responsabilitat és molt elevat. Com a molts moscovites, Vitali no resideix al lloc on està oficialment empadronat, ja que el propietari del pis on viu no el vol inscriure al registre municipal, ja que evadeix els impostos del lloguer i no vol ser detectat per Hisenda. I segons que ha llegit a internet, la policia moscovita ha començat ha demanar la ‘propishka’ (registre) al carrer, amenaçant de multar a tots aquells que caminin lluny de l’adreça indicada al seu document. “A partir d’ara, només donar un passeig al costat de casa ja serà un risc”, denuncia. De les motivacions dels agents no se’n fia gens ni mica. “Aquí la policia et posa multes no per infraccions sinó perquè els seus caps s’omplin les butxaques”, conclou.