Sembla que no té mai pressa. Quan camina o parla ho fa pausadament, com si tingués tot el temps del món per expressar-se. I no deu ser així perquè a vegades dels seus ulls blau intens s’escapen algunes flamarades d’impaciència que tempera aviat amb un somriure escèptic o irònic. Quan parla, Jaume Plensa (Barcelona, 1955) sembla un d’aquells savis de poble pacients i humils que s’expliquen meravellats del que troben a la natura o a la cultura.

No li fa por parlar d’art, de bellesa, d’espiritualitat... Sap, i ho repeteix una mica cansat ja, que l’art és molt gran, un continent inabastable on tot hi cap i on no hi ha veritats absolutes, ni regles, ni dogmes, i que ell fa el seu camí, el que ell ha de fer, el que necessita fer, però que n’hi ha molts d’altres.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.