Sembla que no té mai pressa. Quan camina o parla ho fa pausadament, com si tingués tot el temps del món per expressar-se. I no deu ser així perquè a vegades dels seus ulls blau intens s’escapen algunes flamarades d’impaciència que tempera aviat amb un somriure escèptic o irònic. Quan parla, Jaume Plensa (Barcelona, 1955) sembla un d’aquells savis de poble pacients i humils que s’expliquen meravellats del que troben a la natura o a la cultura.

No li fa por parlar d’art, de bellesa, d’espiritualitat… Sap, i ho repeteix una mica cansat ja, que l’art és molt gran, un continent inabastable on tot hi cap i on no hi ha veritats absolutes, ni regles, ni dogmes, i que ell fa el seu camí, el que ell ha de fer, el que necessita fer, però que n’hi ha molts d’altres.

Sembla mentida que s’hagi de justificar, però així és el món de l’art contemporani d’avui, i ell ho coneix bé, ho ha viscut des que amb 16 anys aquell jove de Sants es va posar a estudiar a Llotja i, un cop va acabar, es va convertir en un dels joves artistes més celebrats de la crítica i l’oficialitat de l’època. La primera exposició la va fer el 1980 a l’Espai 10 de la Fundació Miró, centre que el 1996 ja li va dedicar una primera retrospectiva. Aquell, però, va ser un enamorament que va durar el que va durar i que al tombant del passat segle es va anar esvaint.

 

Molts amors

Tanmateix, els seus veritables amors eren uns altres. La poesia –especialment Baudelaire, Blake, Shakespeare, Dante, Valente, Estellés…–, la música –de nen s’amagava dintre del piano vertical que tenien a casa i a vegades encara hi era quan el seu pare el tocava; la vibració i aquell ressò encara els recorda–, l’art – especialment l’escultura però també el gravat, el dibuix, el vídeo, la fotografia, l’escenografia…– i diria que el pensament, en abstracte, la meravella d’imaginar i relacionar coses. Sense oblidar, és clar, els seus tres fills i la seva dona, la Laura Medina, constant i activa companya que vetlla per ell i que li permet recrear el seu món allà on sigui. L’escena, quasi sempre petita i competitiva, de l’art no l’ha preocupat excessivament tot i tenir el punt de vanitat imprescindible que ha de tenir tot artista per atrevir-se a exposar les obres que fa.

Ha viscut a Berlín, a París, a Brussel·les i també ha passat temporades a Anglaterra i als Estats Units, però la base la té a Barcelona, sempre, encara que sigui, com diu, mig d’incògnit. Reconeix, amb tot, que viu en anglès, en un entorn global i globalitzat, anant d’una ciutat a l’altra, volant, viatjant, fent dels vestíbuls dels aeroports la seva sala de pensar.

No sé perquè pensant amb ell m’ha vingut al cap la figura del mestre de Cabestany. Aquest escultor romànic, a qui se li atribueixen una trentena d’obres entre les quals la portalada de Sant Pere de Rodes, va treballar a molts indrets de Navarra a la Toscana i la seva escultura es distingeix de la dels seus contemporanis pels seus caps angulosos d’ulls expressius i una certa desproporció de les figures.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

D’aquest extraordinari artista que va treballar al segle XII no en sabem el nom, però sí que era prou important com per tenir encàrrecs arreu i que la seva originalitat i inspiració amb l’antiguitat la va saber combinar amb les normes temàtiques i estilístiques que regien la seva època, cosa que no ha estat impediment perquè al llarg del segles s’hagin trobat clarament relacions i coincidències entre unes obres originals que els experts no dubten que eren de la seva mà.

 

Racó per pensar

En el cas de Jaume Plensa també se’n podrien trobar moltes de coincidències en el temps i té una manera de treballar que, en alguns aspectes, és antiga, ancestral. Per exemple, treballa en un taller, amb molts ajudants que li permeten donar servei a les peticions d’obres que li arriben d’arreu del món. És un taller molt gran fet per l’addició de diverses naus a un polígon de Sant Feliu de Llobregat on sempre sembla haver-hi una activitat constant.

Fa imaginar com eren els tallers d’artista abans, quan hi havia fins i tot gremis; llocs plens de vida on tothom treballava seguint les instruccions del mestre, que també s’hi embrutava les mans, és clar. Plensa hi té també petits racons personals, un altell per a dibuixar, un altre per a pensar i escriure, una petita taula a l’entrada per a reunions reduïdes…

El «Mestre de Sant Feliu» ha evolucionat i canviat molt al llarg dels anys. El ferro colat amb el que va treballar en els seus inicis –i al qual torna a vegades– el va fer fixar-se amb la llum del metall roent. Ja hi posava paraules a aquelles obres inicials –recordeu el «born» polisèmic sobre les esferes de la peça del Born de Barcelona– , però aquella llum del foc la va transformar amb llums dintre de les obres i, de la llum, va venir la transparència, les peces translúcides que amagaven o suggerien també paraules i pensaments.

I les ombres varen passar a ser espais transitables, i també fotografies i gravats. I quan va començar a col·laborar amb La Fura dels Baus fent l’escenografia i el vestuari d’algunes òperes, el so també va entrar al seu treball amb obres on explorava el batec del cor o el silenci que es pot sentir només després del soroll, per exemple, del so de l’aigua sobre el gong. Tot té una raó, un camí que no és mai recte sinó que està ple de revolts que fan endavant i enrere.

 

Dones a mig fer

En la seva obra de maduresa treballa per sèries o per temes que va repetint amb poques variants, cosa que fa que molts dels seus treballs siguin clarament identificables. Això li ho han criticat, com li han criticat tantes coses, però sol ser bastant comú en molts artistes. En la majoria, diria. Són especialment populars els seus caps de noia; de dones a mig fer perquè, diu, expressen la potencialitat d’un futur, que imagina femení, i a les quals representa sempre amb els ulls tancats per simbolitzar la mirada interior, la crida al silenci i la introspecció.

El cap, diu Plensa, és la nostra part més salvatge.

Quan veu un rostre –el cap, diu, és la nostra part més salvatge– demana de fer-li fotografies i un escàner complet del cap. Deixa passar un temps i després el converteix en una gran escultura, amb el nom de la model, tot i que ja no és ben bé un retrat sinó una representació.

També són molt coneguts els seus homes sedents, molts d’ells autoretrats, que a vegades estan fets de lletres que es desfan sobre el terra, i d’altres són blocs transparents compactes que tenen imprès en relleu paraules o estan plens de llum a cops de colors canviants. Figures, rostres, lletres, poemes, caixes de llum, raigs de llums, fonts d’aigua o de vi, batecs, sons… El món de Plensa té un corpus clarament identificable, un alfabet de signes i materials que ell va repetint i enllaçant provocant, però, petits salts, evolucions, canvis bruscos que li permtten explorar nous espais.

Aquesta temporada se n’ha parlat molt de Plensa perquè ha estat el seu «any espanyol». Ha tingut exposició al Museu d’Art Contemporani de Barcelona, amb cues com no s’havien vist feia temps tot i l’espai escadusser que li van deixar; al Palacio de Cristal de Madrid, ciutat on encara fins el desembre hi ha Júlia, un gran cap de noia a la plaça Colón; al Museu de Montserrat, on fins el novembre hi mostra obra gràfica i hi ha instal·lat un dels seus grans caps de malla; i ara té també una exposició a l’aire lliure amb set grans caps de noia a la Ciutat de les Arts de València.

Des d’aquella mítica exposició de la Miró del 1996 que no tenia una gran exposició a Barcelona i ja feia anys que hi havia el run run que li tocava. Se sabia d’ell, és clar, perquè anava exposant a Edicions T –la galeria del fill de Tàpies que quan va tancar el va deixar un temps sense sala a Barcelona– i darrerament a la galeria Senda.

 

Silenci informatiu a casa

Els seus galeristes, però, com els seus èxits, han estat quasi bé tots internacionals. I per això de l’escultor català més global no se n’ha deixat d’informar mai. Potser no al detall –és impossible seguir la quantitat de projectes que té per tot– però si quan es tractava d’obres importants, com la Crown Fountain (2004) a Chicago, sens dubte l’obra que va marcar el punt d’inflexió en la seva trajetòria, Breathing (2005) a Londres, exponent de les seves obres amb llum, o Dream (2009) a Liverpool, el seu cap de noia més monumental.

El Macba sembla tenir una certa al·lèrgia als artistes catalans reconeguts i populars, com Plensa.

Ha rebut tot tipus de premis i reconeixements oficials –l’exposició de Madrid era obligada per haver guanyat el Velázquez– i no es pot dir que li hagi anat pas malament pel que fa a encàrrecs, feina i popularitat. Però tot i així, el cert és que una part del món de l’art oficial no s’ha estat de criticar-lo, en públic o en privat, per considerar que estava fora del temps per parlar en termes de «bellesa» o «espiritualitat» i, també, per repetir-se o fer una obra massa «comercial».

A Barcelona la reacció d’alguns davant la seva exposició al Macba va ser virulenta i va fregar el ridícul quan es considerava que aquell «temple» de la contemporaneïtat no hauria d’haver acollit una obra tan «poc» contemporània com la de Plensa. Cosas veredes… La resposta del públic va ser clara. Cues de gent que molts cops no havia trepitjat fins llavors el museu.

El Macba sembla tenir una certa al·lèrgia als artistes catalans reconeguts i populars. Ni tant sols als conceptuals de pedra picada els permeten fer una retrospectiva com cal, que abraci tota la seva trajectòria mostrant els canvis, les evolucions, els errors, els encerts, el camí que els ha fet ser qui són.

Està bé que hi hagi rigor i molta serietat en la tria, però en general es prefereix centrar-se en els moments inicials, quasi sempre els més experimentals i «purs» evitant, si és possible, les obres de maduresa. En el cas de Plensa, a més, la seva «retrospectiva» es va presentar només a la planta zero, amb majoria d’obres dels anys 80 i 90 a les quals en bona part se’ls va treure el seu sentit en posar-les acumulades en una mateixa sala sense l’espai que requerien.

És llàstima, perquè Plensa necessita espai, silenci, i algunes d’aquelles obres perdien part del seu misteri en aquell context tant atapeït, cosa que agreujava, paradoxalment, les aglomeracions de tant públic àvid de veure-ho tot en detall. Però benvingut sigui l’interès de la gent si és per descobrir un artista que ens vol regalar bellesa i amb aquest gest ens fa qüestionar el que li demanem a l’art i, potser, a la vida.