Escriptor i Premi Planeta

Javier Cercas va néixer a Ibahernando, Càceres, l’any 1962 i, just quan havia complert els quatre anys, la família va decidir emigrar a Catalunya, la terra on es parlava «una altra llengua» com ho va explicar el pare Cercas al nen que dormitava darrere del 2CV. Girona és la ciutat on l’escriptor ha estudiat, ha treballat, ha ensenyat literatura espanyola a la universitat i on va donar forma a la seva professió d’escriptor. Les seves primeres novel·les El móvil, El inquilino i El vientre de la ballena varen ser com un preludi de Soldados de Salamina, l’obra que el va donar a conèixer al gran públic. Després han vingut La velocidad de la luz, Anatomia de un instante, Las leyes de la frontera, El impostor, El monarca de las sombras i la darrera, Terra Alta, guanyadora del Premi Planeta 2019. Ha obtingut nombrosos premis nacionals i internacionals i la seva obra ha estat traduïda a més de trenta llengües.

 

Vam concertar la cita per a aquesta entrevista a l’hotel Majestic, no pas per recordar el pacte polític Pujol-Aznar que fa una colla d’anys es va gestar en aquest establiment hoteler del Passeig de Gràcia de Barcelona, sinó perquè el bar del piano ofereix l’ambient adequat per parlar tranquil·lament de la seva novel·la Terra Alta i d’altres qüestions que no li són alienes sobre el país i les seves circumstàncies. Javier Cercas acudeix molt puntual a la cita amb política&prosa. Són dies agitats, immers com està en la tasca de promoció del nou llibre, però aquest matí d’hivern es mostra relaxat i ben disposat a parlar de la novel·la premiada, del país, del present i del futur.

 

Terra Alta és un thriller d’un alt nivell literari que, tot i que pot tenir certes connotacions amb anteriors obres seves com poden ser Soldados de Salamina o Las leyes de la frontera, la veritat és que ens trobem amb una autèntica novetat. És un canvi de registre volgut?

Completament volgut. Després de publicar El monarca de las sombras em vaig adonar que amb aquella obra havia acabat un cicle, era el límit d’un territori que havia obert amb Soldados de Salamina, sentia la necessitat de canviar i, la millor manera de fer-ho era començar una cosa nova que fos ben diferent. Ara bé, el canvi havia de ser profund tant en l’estructura com en el plantejament de la història així com en la mateixa narrativa ja que si no ho feia corria el perill de repetir-me i, per tant, limitar-me, i això és el pitjor que li pot passar a un escriptor.

 

En aquest sentit, Anatomia de un instante o El impostor estan dins del que en podríem anomenar el seu estil més conegut, és a dir, llibres que no son ficció però que es llegeixen com a novel·les. Terra Alta trenca aquest esquema.

Efectivament i de manera plenament conscient i treballada. Tinc la impressió d’haver obert un nou territori amb aquesta novel·la. Ja veurem on em portarà aquest nou camí que he iniciat. El temps ho dirà.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

 

A Anatomia de un instante i a Soldados de Salamina hi ha el que anomena «punts cecs», preguntes que queden a l’aire, sense respostes evidents. A Terra Alta, almenys aparentment, sí que n’hi ha de respostes. Quins són els seus punts cecs? Tal vegada els dubtes de Melchor, les seves ànsies de venjança?

Els d’aquesta novel·la potser no són tan evidents, però sí que n’hi ha de punts cecs. Per exemple, la pregunta central sobre la justícia que planeja arreu de les pàgines del llibre no té una resposta clara. Podem permetre prendre’ns la justícia per la nostra mà? És legítim? La pregunta més profunda és, per tant, sobre la legitimitat de la justícia. Armengol sent que és legítim el que ha fet, però ho és en realitat? En aquest llibre també hi ha coses que no es resolen. Cervantes va ser capdavanter en això: el Quixot era boig o no? Cada lector hi ha de dir la seva.

 

Atesa la seva posició inequívoca respecte de l’anomenat procés a Catalunya, potser algun lector buscarà en aquesta novel·la les claus del seu pensament polític. Referències que no trobarà més enllà d’un esment tangencial.

Efectivament, volgudament no hi ha referències al procés ni tampoc tracta de la crisi catalana. Aquest no és evidentment el tema de la novel·la però és indubtable que n’ha estat el carburant que l’ha bastit. És a dir, segurament sense el que va succeir en aquest país la tardor del 2017 jo no l’hauria escrit. Aquells fets, l’evidència que s’estaven utilitzant les eines de la democràcia per carregar-se-la em va afectar i, com a tanta altra gent, em va fer canviar la percepció de moltes coses.

«L’evidència que la tardor del 2017 s’utilitzaven eines de la democràcia per carregar-se-la em va fer canviar la percepció de moltes coses».

No em podia creure que una de les societats més privilegiades del món com la catalana es pogués partir per la meitat i això em va afectar profundament. Ara bé, com a novel·lista m’he de posar en la pell dels personatges de les meves novel·les però com a ciutadà que opina i reflexiona no puc ser equidistant, m’he de mullar.

 

Actualment no viu a Girona, la ciutat on va arribar aquell llunyà 1966 quan tot just tenia 4 anys. Són molts anys de records i de vivències…

I d’agraïment profund. Vaig tenir, per exemple, el gran privilegi de formar part de la comunitat educativa de la Universitat de Girona on vaig impartir classes de literatura espanyola i on encara avui en dia estic molt vinculat com a professor en excedència. Al 2000 vaig tenir també l’honor i el privilegi de pronunciar el pregó de les Fires, un encàrrec que em va fer l’aleshores alcalde de la ciutat, Joaquim Nadal. Ara no hi visc però he de dir que jo no he marxat mai de Girona ja que hi tinc família i segueixo anant-hi gairebé cada setmana. És una relació d’afecte amb la ciutat i la seva gent que perdura i perdurarà.

 

Però ja no hi trobarà aquell clima d’abans, allò que se’n deia «l’estil gironí de fer política», és a dir, el pacte, l’acord, la bona entesa entre diferents…

Perquè a tot el país, i Girona no n’és cap excepció, s’han trencat normes bàsiques de convivència i el més greu de tot plegat és que aquest trencament s’ha fet en nom de la democràcia! He observat que als barris benestants de Girona hi ha estelades i cartells independentistes als balcons però no n’hi ha als barris on viuen els ciutadans més humils, gent treballadora, molts d’ells procedents de la immigració.

El francès Thomas Piketty ho ha explicat prou bé al seu llibre Capital e ideología sobre les desigualtats on constata que històricament sempre són els rics els que es volen separar dels pobres, una evidència que trobem per exemple a les regions del nord d’Itàlia. Aquí ens trobem davant un moviment antidemocràtic i reaccionari al qual donen suport les classes més riques amb l’objectiu de separar-se de la part del territori espanyol que consideren més pobre i, per tant, que els podria perjudicar en el seu desenvolupament futur. I el més trist és que l’esquerra s’ho mira amb una certa llunyania, sense acabar de participar activament en la seva desactivació.

 

Podem trobar un rerefons d’aquest debat sobre les desigualtats socials en el personatge del mosso d’esquadra Melchor?

Melchor es fa policia perquè llegeix Els miserables de Victor Hugo. Un llibre que el marca i li canvia la vida. A la novel·la hi ha referències a la justícia, la llei, la venjança i, naturalment, la influència de les lectures en la personalitat i accions del meu personatge. La llei és, en aquest sentit, l’única defensa que tenen els miserables respecte dels poderosos. No ho dubti ni un moment, si no hi ha llei, guanyen sempre els rics!

 

Vostè també col·labora en un mitjà de comunicació amb articles ben diversos, també sobre aspectes de l’actualitat política. Milan Kundera deia que un autor pot arribar a ser més conegut per les seves opinions polítiques que per les seves novel·les. Atesa la radicalització que afavoreix la divisió, tem que això li pugui passar a vostè?

Tot aquest ambient que l’està propiciant és quelcom catastròfic. Soc conscient que hi ha aquest perill però la veritat és que no sé no fer el que faig. Certament, el perill que esmenta Kundera existeix però veig el que passa al meu voltant i no puc, ni vull, callar. Naturalment, espero que la febrada passi aviat i puguem retornar a una certa normalitat, però mentre vegi coses que no m’agraden sobre les quals no només tinc la possibilitat, sinó també el deure d’opinar, ho continuaré fent.

 

Jordi Solé Tura opinava que una consulta sobre l’autodeterminació de Catalunya ni resoldria cap problema ni seria garantia d’una solució pacífica i democràtica. Ell es va anticipar afirmant que un procés com el que ara estem vivint conduiria a una divisió profunda, basada en el sentit de pertinença. Està d’acord amb aquestes afirmacions?

Completament, però hi afegiria que aquesta divisió és actualment per les dues qüestions, és a dir, per classes socials i per identitats. Però compte amb el truc de l’ús de les paraules! És enganyós el terme d’un referèndum d’autodeterminació, perquè en realitat els catalans ens hem autodeterminat des de fa més de 40 anys, ho fem cada vegada que anem a votar ja sigui en unes eleccions generals, autonòmiques o locals. El que alguns reclamen és un referèndum de secessió que és una cosa molt diferent!

«La llei és l’única defensa que tenen els miserables respecte dels poderosos. Si no hi ha llei, guanyen sempre els rics!».

Dit això, hem de tenir tots plegats ben present que un referèndum no és reversible, els seus efectes són per sempre! Mirem si no, el que ha passat a la Gran Bretanya amb el seu Brexit. Varen celebrar un referèndum per sortir de la Unió Europea, va guanyar el sí per un marge ben estret de vots però els efectes actuals i de futur afectaran el cent per cent de la població britànica. I no hi haurà manera de tornar enrere.

 

Aleshores, quina creu que podria ser una solució per desentortolligar l’embolic català?

És complicat, molt complicat, però tal vegada seria factible pactar una llei de claredat a la canadenca establint uns percentatges de participació però també d’aprovació de la consulta i de terminis. Si per exemple, un vuitanta per cent dels catalans són favorables a una determinada opció, sembla lògic que s’haurà de buscar una solució al problema plantejat. De tota manera, una llei d’aquestes característiques fora bo que l’aprovés el Parlament Europeu per a tots els estats membres ateses les evidents implicacions territorials que podria comportar en el seu conjunt.

 

Vist el panorama social i polític en què estem immersos des d’aquella tardor del 2017 de què parlàvem fa una estona, creu que, malgrat tot, hi ha futur?

És clar que tenim futur! El primer que cal, però, és que es reconegui que hi ha un esquinçament del país i que tenim una societat dividida. És molt trist veure com massa sovint es titlla de «feixistes» a militants d’esquerra, fins i tot a socialistes o comunistes que patiren repressió en temps del franquisme, simplement perquè no combreguen amb les rodes de molí del seu particular procés.

Winston Churchill va dir en una ocasió, en to d’advertiment als dignes membres de la Cambra dels Comuns: «Els propers feixistes es faran dir antifeixistes» i això és el que veiem que està passant. Per tant, caldrà molta paciència i voluntat per tornar a recosir allò que s’ha descosit, però insisteixo que primer cal el reconeixement i les disculpes per haver fet les coses malament i, seguidament, ja es podrà treballar en possibles solucions i acords, sempre que tot plegat es faci amb sinceritat i humilitat i no es torni a enganyar el poble amb una repetida cantarella de mentides.

«Melchor es fa policia perquè llegeix ‘Els miserables’ de Victor Hugo, un llibre que el marca i li canvia la vida».

Javier Cercas no sap deixar de fer allò que està fent. Són les novel·les i són també les seves opinions, unes reflexions a través de les quals va aportant nous elements per enriquir amb la paraula escrita aquest complicat panorama que tenim al davant. El llibre guanyador del Premi Planeta 2019 ens endinsa en el cas del cruel assassinat dels Adell, els propietaris de la principal empresa de la comarca i ho fa destil·lant alguns pensaments que giren al voltant de qüestions com el valor de la llei, la possibilitat de la justícia i la legitimitat de la venjança.

Hi ha punts cecs, preguntes sense respostes o respostes que no són evidents que d’alguna manera ens recorden anteriors obres seves però Terra Alta té la virtut d’obrir, com ell mateix explica, uns nous camins en aquest difícil, compromès però alhora gratificant recorregut del fet d’escriure. Quan sortim al passeig de Gràcia, els núvols que amenaçaven pluja han desaparegut completament i, en el seu lloc, un sol tímid d’hivern sembla voler-nos alegrar el dia.