Javier Pérez Royo (Sevilla, 1944) hagués canviat segurament la seva carrera acadèmica per ser atleta olímpic. No ha arribat a competir en cap dels Jocs, però sí que ha estat un maratonià constant. Ha disputat les maratons de Sevilla, Barcelona, Madrid, Berlín o Nova York. La seva vida política i acadèmica, arrenglerada a l’esquerra, ha estat sempre una marató contra el PP, partit que va proposar il·legalitzar aplicant-li l’apartat 2 de l’article 22 de la Constitució i la llei de partits a propòsit dels delictes de corrupció (El País, 17-4-2015). També ha corregut al costat del nacionalisme i l’independentisme catalans amb posicions dissidents amb la majoria dels seus col·legues.

Es va doctorar per la Universitat de Sevilla, de la qual va ser professor des del 1966, catedràtic i rector, el primer comunista, del 1988 al 1992. El PCE és l’únic partit en què ha militat i posteriorment ha estat proper al PSOE i a Podem. Ha publicat llibres sobre dret constitucional i la reforma de la Constitució, però, sobretot, ha escrit als diaris, durant molts anys a El País i El Periódico de Catalunya, fins al 2015, i a partir del 2017 a l’Ara i a eldiario.es. Un canvi de capçaleres que coincideix amb la radicalització de les seves posicions en el conflicte català. Radicalització paral·lela al seu acostament a Podem, partit del qual va ser candidat durant només deu dies a les eleccions generals del 20 de desembre del 2015, renunciant-hi «per raons personals».

A propòsit del conflicte basc, Pérez Royo escrivia el 1998 (El País, 29-10): «Ni en termes de Dret Constitucional ni en termes de Dret Internacional es pot afirmar que els ciutadans bascos i catalans estiguin privats de l’exercici del dret a l’autodeterminació. Estan exercint aquest dret tant a les eleccions generals com a les eleccions autonòmiques (…) Que, malgrat això, hi ha partits nacionalistes que volen que el País Basc i Catalunya siguin independents, doncs que ho diguin (…) però que no ens insultin als altres. Els aragonesos, murcians, castellans, andalusos o valencians no els estem negant a bascos i catalans cap dret (…) Catalunya i el País Basc no són “colònies” d’Espanya». El 15 de setembre del 2007, també a El País, era encara més taxatiu: «L’anomenat “dret a decidir” (…) no té cabuda a la Constitució. Ni pot tenir-la. Admetre’l suposaria no una reforma de la Constitució, sinó un canvi de Constitució».

Sempre escriu amb claredat i fermesa, encara que canviï d’opinió. El setembre del 2012, era categòric: «No es pot convocar un referèndum perquè els ciutadans d’una “nacionalitat o regió” decideixin si volen constituir-se en Estat independent (…) El mateix acte de preguntar és anticonstitucional» (El País, 14-9). Però tant sols 10 mesos més tard, amb el procés ja en marxa, aquesta posició començava a variar. Al mateix diari, el 13 de juliol del 2013, assenyalava que «la negació del Govern de la nació a prendre en consideració la possibilitat de negociar la celebració d’un referèndum conduirà a fer que la vida política a Catalunya es converteixi en una mena de referèndum permanent els pròxims anys», i afegia que «ni un sol dels passos que pot donar la majoria parlamentària catalana és objectable en termes constitucionals».

 

Cop d’Estat del Constitucional

Segons Pérez Royo, l’any 2014, la Constitució era per al Govern central «un mur» que no acollia les aspiracions catalanes (El País, 17-10). L’any següent, considerava el referèndum «el mal menor» perquè «no hi ha cap fórmula d’integració de Catalunya a Espanya que no passi perquè es faci el referèndum» (entrevista a Abc, 6-12-2015). El 2017, quatre dies després de l’aprovació al Parlament de les lleis de desconnexió, qualificava el referèndum de «condició sine qua non» perquè, segons ell, entre el 70 % i el 80 % dels catalans el volen i amb aquests percentatges «l’únic discurs possible és el que en aquests moments representa el nacionalisme independentista (eldiario.es, 11-9-2017). 

Aquesta mena d’ultimàtum es contradiu, però, amb el que havia escrit el 19 de setembre del 2014 a El País arran del referèndum a Escòcia, que «ha vacunat [a la UE], per dir-ho així, enfront la possible repetició del fenomen (…) La via del referèndum s’ha cegat», escrivia en referència a Catalunya.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Tota aquesta deriva referendària en la posició de Pérez Royo prové de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l’Estatut, que va titllar al diari Ara (octubre del 2017) de «cop d’Estat del PP per mitjà del TC». La sentència destrossa «el pacte constituent sobre la relació entre el principi d’unitat política de l’Estat i l’exercici del dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que l’integren, que defineix la nostra Constitució territorial» perquè no considera «suficient el control de constitucionalitat de les Corts Generals, per una banda, i sostreu als ciutadans de Catalunya l’última paraula sobre la norma que regula l’exercici de l’autonomia, per una altra» (El Periódico, 2-7-2010).

«El gir sobiranista del nacionalisme català no és més que la resposta a aquesta decisió del TC» (…) perquè «la Constitució espanyola ha deixat de ser considerada com a Constitució pròpia per part del nacionalisme català», sosté (El País, 16-4-2011). Anys després, el 30 de setembre del 2018, diria al clausurar unes jornades a Barcelona que «Catalunya no té Constitució, té Codi Penal».

L’anomenat «dret a decidir» no té cabuda a la Constitució. Admetre’l no suposaria una reforma, sinó un canvi de Constitució, deia el 2007.

Pérez Royo ha estat molt crític amb l’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la Constitució, que tenia «com a objectiu la castració del nacionalisme català» (eldiario.es, 20-10-2017). En un altre article al mateix digital (30-10-2017), el qualificava de «miratge», igual que la DUI votada tres dies abans.  El catedràtic accepta, però, que «Catalunya està dividida en dues meitats» i per això «la independència suposaria la desintegració de la societat catalana realment existent».

 

Un «simulacre» de judici 

Però realment on Pérez Royo ha empleat a fons tots els adjectius «desqualificatius» disponibles ha estat en la utilització de la via penal en el procés. Els primers actes judicials, la querella del fiscal general de l’Estat i la interlocutòria de la jutgessa de l’Audiència Nacional Carmen Lamela, eren «infames», deia a l’Ara (2-11-2017) i aventurava que si la interlocutòria es confirmava «difícilment podrem seguir parlant d’Espanya com un Estat de dret». «L’Audiència Nacional d’aquestes últimes setmanes no ha estat l’Audiència Nacional de la democràcia, sinó el Tribunal d’Ordre Públic del règim de Franco», escrivia a eldiario.es (3-11-2017).

El 1995, qualificava a El País (20-12-1995) de «disbarat», un adjectiu que utilitza abastament, unes declaracions de Joseba Egibar i Xabier Arzalluz, que consideraven els presos d’ETA «presos polítics». Dues dècades després, escrivia a eldiario.es (8-11-2017) que els catalans «no són presos polítics, però ho semblen». «No crec que pugui existir el més mínim dubte que Espanya és un país democràtic (…), però la seva actuació en aquests casos no és la d’una democràcia digna de tal nom».

Per a Pérez Royo, «el delicte que està investigant el jutge Pablo Llarena és un delicte imaginari» (Ara, (13-12-2017); la negativa de l’instructor a permetre la investidura de Jordi Sànchez «és un cas de prevaricació de llibre» (El Nacional, 14-3-2018); «el 155 polític no ha estat més que la coartada per al 155 penal» i ha servit per establir «un estat d’excepció per reprimir penalment l’adversari» (eldiario.es, 24-3-2018); i l’«euroordre és un frau de llei» (Tot es mou, TV3, 27-3-2018). A més, entre l’estratègia d’Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, escull la d’aquest últim perquè «ha servit per posar en evidència el Govern i els tribunals espanyols». «És Carles Puigdemont amb la seva conducta “rebel” davant la “Justícia Política” espanyola qui està fent un servei a la democràcia. A Catalunya i a Espanya», escrivia a eldiario.es (7-4-2018).

Durant tota la instrucció del judici, que abans de començar qualificava de «simulacre» (Ara, 11-11-2018), ha anat fent una sèrie de pronòstics molts dels quals no s’han complert malgrat que en una entrevista a El Confidencial (30-6-2019) presumís dels seus encerts des del 2007 sobre Catalunya. Amb motiu de la decisió del tribunal de Schleswig-Holstein, va assegurar que «ni el fiscal general [alemany] pot no concedir l’extradició [per malversació], ni el Tribunal Suprem espanyol pot rebutjar-la» (eldiario.es 12-7-2018). També deia que la fiscalia havia de retirar l’acusació de rebel·lió contra Puigdemont i al dia següent escrivia al mateix diari que l’expresident podia tornar a Espanya quan volgués sense que pogués ser processat pels delictes exclosos pel tribunal alemany. Res d’això no va passar. 

Accepta que Catalunya està dividida i que la independència suposaria la desintegració de la societat realment existent.

Tampoc no es va complir la previsió de novembre del 2018, quan va aventurar que el judici estava decidit abans de començar. «Una vegada confirmada la qualificació [de rebel·lió] pel ministeri fiscal, la sort està tirada. El judici és un pur tràmit» (eldiario.es, 3-11). Ni molt menys la va encertar quatre dies més tard quan va dubtar a Catalunya Ràdio que el judici pogués començar sense la presència de Puigdemont. Aquest és un dels motius que tot sigui «d’una anticonstitucionalitat brutal», va dir a infolibre (7-12-2018).
Els altres són, segons ell, la inexistència del delicte de rebel·lió, que «s’ha vulnerat el dret al jutge ordinari predeterminat per la llei», la desaparició de la segona instància al jutjar el Suprem, i la presidència de Manuel Marchena, «la imparcialitat del qual està compromesa». «Això acabarà al Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) i la meva impressió és que hi haurà una condemna a Espanya», assegurava a Nació Digital (9-2-2019). També creia que hi hauria «condemna per delicte de rebel·lió», quan, segons ell, el que s’havia d’haver jutjat era un delicte de desobediència (eldiario.es, 9-3-2019).



El Rei, «un desastre»

Pérez Royo ha mostrat així mateix una discrepància radical en la qüestió de la immunitat dels diputats presos: «Estan detinguts il·legalment» des del dia de les eleccions, el 28 d’abril (eldiario.es, 9-5-2019), i el Suprem havia d’haver suspès el judici; la decisió d’impedir que Junqueras sigui eurodiputat és «una vulneració manifesta de la Constitució i de la llei electoral» (eldiario.es, 14-6-2019), i «Carles Puigdemont i Toni Comín tenen immunitat parlamentària des de la seva proclamació com a diputats electes» (eldiario.es, 16-6-2019). A El Confidencial (30-6-2019), subscrivia la versió independentista que nega que els «exiliats» estiguin fugats: «Puigdemont i Comín estan fora d’Espanya exercint drets fonamentals» perquè «quan ells se’n van no hi cap ordre de detenció».
També s’ha arrenglerat amb els independentistes en les crítiques al Rei pel seu discurs del 3 d’octubre del 2017, que va considerar «un desastre sense pal·liatius». Segons Pérez Royo, «en el discurs del Rei hi va haver manca de respecte a la Constitució» (…), «es va identificar amb la posició del PP i de Ciutadans» i «el seu llenguatge, també el corporal, va ser d’una agressivitat extraordinària, amb expressions no contundents, sinó feridores» (eldiario.es, 4-10-2017). Cinc dies més tard, en el mateix diari, demanava un referèndum sobre la Monarquia i recordava que en abdicar Juan Carlos (juny del 2014) ja va escriure un article en què qualificava l’operació de «frau de Constitució», text que va enviar a El País i no va ser publicat. I al gener del 2018, va titllar la presència del Rei al Fòrum de Davos de «vergonya nacional» (eldiario.es, 25-1-2018).

Entre l’estratègia de Junqueras i la de Puigdemont, escull la d’aquest últim perquè posa en evidència el Govern i els tribunals espanyols.

En tot aquest procés només ha discrepat dels independentistes en el veto, sobretot d’ERC, al fet que Miquel Iceta presidís el Senat, «una negació pura i dura del pluralisme polític» (eldiario.es, 15-5-2019). I en una entrevista a Vilaweb (6-6-2019), admetia que «la sentència ha de tenir en compte que el cas acabarà al TEDH i això potser els porta a dictar una sentència que s’acosti més a les pretensions de l’advocacia que no pas de la fiscalia», que és el que va succeir. En la seva reacció a la sentència va considerar que «la rebel·lió ha estat la coartada que ha permès (…) esquivar el jutge ordinari predeterminat per la llei (…), justificar en la gravetat del delicte l’adopció de les més oneroses mesures cautelars (…), introduir de contraban el delicte de sedició» i «acabar convertint de rebot una protesta multitudinària en un delicte no de desobediència, sinó de sedició» (eldiario.es, 14-10-2019). «Això ha estat una persecució política disfressada de procés judicial (…). Després, també ha volgut [la sentència] ser mig salomònica a la seva manera rebutjant rebel·lió». Però «que hagin rebutjat el delicte de rebel·lió és importantíssim», va declarar el dia següent a Nació Digital (15-10-2019).

¿Hi ha alguna sortida al conflicte? Pérez Royo creu que «els catalans no tenen força suficient per independitzar-se, però sí tenen força per fer impossible el funcionament democràtic de l’Estat espanyol» (El Confidencial, 30-6-2019). Es declara federalista i defensa el pacte federal, que s’hauria d’aconseguir amb una reforma de la Constitució precedida d’un referèndum a Catalunya, «que aclareixi la incògnita sobre la postura dels ciutadans catalans», va declarar a La Vanguardia (26-9-2017).