Jean Daniel va morir el dimecres 19 de febrer, a l’edat de 99 anys. Havia nascut el 21 de juliol de 1920, a Blida, «la petita flor del Sahel», a una cinquantena de quilòmetres d’Alger, al si d’una família jueva… El seu pare era president del Consistori israelià de la ciutat.

Jean Daniel s’havia expressat sovint sobre la seva judeïtat: «Vull que se’m deixi viure el meu judaisme com jo el sento. Sóc primer mediterrani, després francès, a continuació jueu. La meva component jueva se situa darrere del meu desig d’universalitat». Aquestes paraules l’identificaven plenament.

Essent estudiant, s’apassiona per l’obra d’André Gide. El seu Retorn de l’URSS (Retour de l’URSS) i la lucidesa precoç sobre l’infern estalinista eviten a Jean Daniel de caure en la fascinació comunista. Es va inscriure a la llicenciatura de Filosofia quan l’anomenat decret Crémieux que, l’any 1870, donava la ciutadania francesa als jueus d’Algèria, va ser abolit pel règim de Pétain.

Amatent a la crida del general De Gaulle, es va integrar, a partir de 1942, en un grup de resistents que va participar en l’alliberament d’Alger pels americans. A continuació s’allista a la Segona Divisió Blindada de Leclerc, a l’Àfrica del Nord. Va conèixer el seu bateig del foc l’any 1944 a Normandia.

La postguerra obre un període de compromís intel·lectual, periodístic i polític que no es tancarà mai més: dóna suport a la política de descolonització (Indoxina, Tunísia, Marroc…) de Pierre Mendès-France, home d’Estat i figura moral de l’esquerra francesa per sempre més. Jean Daniel dirà de Mendès-France: «Ha ennoblit la política, no pas per la grandeur sinó per la virtut»; també l’aventura de la revista l’Exprés; Albert Camus, és clar, un amor a primera vista i el seu heroi, encara que la seva amistat es vegi enterbolida per la qüestió algeriana.

Jean Daniel és partidari de la independència d’Algèria, la seva terra natal tanmateix, i de la negociació amb l’FLN. Va ser processat dues vegades per atemptat contra la seguretat de l’Estat i va ser amenaçat de mort pels partidaris d’una Algèria francesa. En una carta a Camus, escriu: «Vós, a qui en tot respecto i admiro, sou l’única persona que em condueix a interrogar-me sobre la justificació d’allò que penso». Camus, lúcid i aclaparat, perquè no volia que els francesos d’Algèria quedessin abandonats, li va respondre: «Allò que importa és que estigueu, com jo mateix, esquinçat per aquesta qüestió». «Si vaig errat, a dins del meu cor, no tinc raó de tenir raó. Em posa malat sentir-me en desequilibri amb mi mateix», va escriure més tard Jean Daniel.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

 

Entrevistes a Kennedy i Castro

Amb els seus primers fets d’armes que són les entrevistes creuades amb Kennedy i Castro, consagra la seva vida al periodisme. De fet, abandona la literatura, una existència d’escriptor, un fet que quedarà per sempre com una ferida personal.

Esdevé, a partir del 1964, el redactor en cap de Le Nouvel Observateur, amb l’ambició de «reconciliar l’esquerra amb si mateixa i donar-li les autèntiques armes de l’acció». És el començament d’una extraordinària aventura periodística i per a Jean Daniel l’ocasió d’exercir un autèntic mestratge sobre l’esquerra francesa i europea.

Crític amb l’acció d’un De Gaulle que envellia, observador benèvol del Maig del 68, indefallible advocat del diàleg i de la pau entre israelians i palestins, antiestalinista en publicar l’Arxipèlag Gulag de Soljenitsin, socialdemòcrata declarat, amic de Rocard i de Delors, fascinat i compromès amb Mitterrand l’any 1981, suport de Mario Soares i de Felipe González… Jean Daniel és a tots els combats de l’esquerra.

Le Nouvel Observateur és més que mai durant aquests anys el setmanari de referència d’una esquerra compromesa amb les qüestions del feminisme i la reivindicació homosexual. Pròxim de l’anomenada deuxième gauche (segona esquerra) es mostra receptiu amb les tesis de la CFDT, el sindicat reformista. Més tard, jugarà un paper essencial en el naixement i les mobilitzacions de SOS Racisme, posant en la portada de la revista la famosa mà i l’eslògan «Touche pas à mon pote» («No toquis el meu amic»).

«Si vaig errat, a dins del meu cor, no tinc raó de tenir raó», va escriure a Camus.

Jean Daniel va ser un irreemplaçable sentinella del món i, fins i tot, quelcom més. «S’ha comportat en el camp del periodisme com un home d’Estat» ha escrit Hubert Védrine, exministre francès d’Afers Exteriors.

Vaig tenir la sort de conèixer-lo als anys 2000. Val a dir que observava sempre amb curiositat les ambicions polítiques de les noves generacions. Era evidentment per a mi, i des de fa anys, una referència. Veí de la residència del primer ministre, venia de vegades a visitar-me per evocar la situació política, les fractures de la societat francesa revelades pels atemptats del 2015, la crisi de l’esquerra francesa, les ambicions del jove Emmanuel Macron… Tot li interessava malgrat l’edat i el cansament.

Quan assenyalaven el fet que la màquina republicana d’integració ja no funcionava –«hem perdut els grans mecanismes integradors que eren l’exèrcit, l’escola, l’Església, els sindicats i el partit comunista»–, ens agafàvem a la idea que la pertinença a la Nació, el fet d’ésser francès o d’esdevenir-ho, mereixien un esforç de cadascú de nosaltres.

 

Va morir a l’esquerra

I afegia: «Hi ha constantment una tensió entre la voluntat d’universalitat, que corre el risc de portar-nos a la dissolució de la Nació en el món, i l’exigència de particularitat, que exposa aquesta mateixa Nació al replegament complaent i estèril sobre si mateixa»… Això està més que mai d’actualitat en aquests temps turmentats. I l’esquerra? Jean Daniel havia resumit així el seu pensament: «Comparteixo la posició de Camus que deia: malgrat ella i malgrat jo, moriré a l’esquerra». Com molts de nosaltres…

Jean Daniel va morir a l’esquerra. I goso esperar que una certa esquerra no s’ha mort amb ell. Una esquerra intel·lectual, oberta al món, antitotalitària… De vegades insuportable en l’expressió de la seva superioritat moral –la gauche divine–, però tanmateix irreemplaçable. Jean Daniel era un filòsof jutjant la història. El trobarem a faltar i ens caldrà rellegir-lo regularment.

Em quedarà de Jean Daniel la seva dolçor, la seva elegància, la seva cultura… La llum de la Mediterrània –tan ben descrita per Albert Camus o Emmanuel Roblès, els seus amics– il·luminava el seu rostre, la seva personalitat, el seu pensament.