Com un lar dels antics romans. Un déu que cap en una mà. De fusta o d’argila, potser de coure. No cal el marbre presumptuós. Al seu voltant, unes flors, una mica d’encens i una pregària. Els déus domèstics no en saben de pretensions, només de sinceritat. Aquella que es despulla cada nit, quan la roba cau i tots som iguals en la nostra nuesa. Joan Margarit, el poeta que inspeccionava cases en barris cansats, l’arquitecte que construeix refugis amb paraules, està fet del material dels déus domèstics, aquells que restaven a les estances per protegir els murs i els seus habitants.

Els peus clavats al terra, i una mirada un pam més elevada que la resta dels mortals. Només un pam, potser menys, tot just per compartir el bri de claror imprescindible per no caure quan es camina a les palpentes. No podia ser d’una altra manera. L’home que va néixer a prop de la línia de foc de la Batalla de l’Ebre, maig de 1938, estava obligat a cercar la llum. El seu record d’infant ja es va enfrontar amb la mort, quan una meningitis va vèncer la seva germana. «Una mort a la llum d’una espelma encara és més dura», diu el poeta que tenyeix el dolor d’honestedat. Llavors no sabia que la resta de la seva vida es dedicaria a donar empara davant la intempèrie.

Perquè és en el resguard on es fon l’home de lletres i de ciències. Com en aquells aiguats terribles del Vallès del 1962. Van arribar a caure més de 200 litres per metre quadrat. Barris sencers van desaparèixer, gairebé mil morts, cadàvers i vehicles arrossegats per la força de l’aigua. La majoria de les víctimes van ser immigrants andalusos que havien construït les seves cases amb materials precaris. I allà, enmig d’aquella estremidora desolació, arriba un jove Margarit de vint-i-quatre anys acompanyant el seu pare al l’hotel Avenida Palace, excepcional centre d’emergència que acull l’equip d’arquitectes del ministeri. Topa cara a cara amb la fúria de la naturalesa i decideix especialitzar-se en càlcul d’estructures. La resistència dels materials enfront els capricis dels déus grans. I Margarit edifica la seva vida professional amb el mateix rigor que ja cercava en els versos.

Estuc sense ciment, aquí la vida cau
i no hi ha esquerdes nobles. Una ràdio trenca,
a tot volum, silencis de claveguera seca.

L’home fet de la matèria del lar que cap en una mà, el protector de les cases, es passeja per un món de «butà als balcons», un «forat despintat sota el lavabo» o uns «retrats damunt dels mobles» des d’on guaita la mort. I, perquè entra a les cases de tants, erigeix una poesia per ser entesa, per ser sentida per tothom. Fa senzill el que és complex, però sap trobar la profunditat del que sembla petit. «La poesia és una eina de gestió del dolor i la felicitat, sobretot els seus vessants ja domèstics, la tristesa i l’alegria». Versos per a la minsa i grandiosa quotidianitat. El poeta és incapaç de mirar el cel si no és amb un grapat de fang entre les mans. Barreja d’aigua i terra, sempre sincera, d’on Margarit esprem la bellesa, feta de lucidesa i dignitat.

Una vida, una obra, plena de trens que vénen i van. Els trens de la guerra, de la fugida i de la postguerra. Trens de comiats i benvingudes. Un món de poesia que transcorre amb el primer tren de l’alba o amb les andanes dels jocs o amb els llums de les finestres que estripen el vellut blau fosc de la nit. Què és la vida sinó un viatge? L’avi de Margarit empresonat a una txeca, el pare a l’exèrcit republicà, exiliat i pres al penal de Santoña, la mare mirant de treballar de mestra on pogués. I el nen amunt i avall. La infantesa del poeta marcada per una rosari de destins que només eren estacions de trànsit. Fins a una dotzena de llocs en nou anys. Barcelona, Figueres, Girona, el Port de la Selva… més i més andanes fins arribar a les illes Canàries de la seva adolescència. Aquell castellà dolç que ell va adoptar i que el temps va acabar esborrant, però no el seu amor per lletres castellanes. Enamorat de Machado i de tants altres, seria aquesta llengua la que triaria durant anys per vestir la seva poesia.

Però era això, només un vestit. Vint anys va escriure Margarit en castellà, però alguna cosa fallava. I ell, l’arquitecte d’estructures, l’home que creu en la poesia com la més exacta de les lletres, no podia permetre’s que ni un sol vers caigués en la falsedat, que «un mal poema embrutés el món». I així va convertir el català en la llengua primera d’escriptura, cercant en el més profund del seu interior. Perquè Margarit continua viatjant, no ha deixat de fer-ho. Només que a cada estació de la seva vida, del seu pensament, s’endinsa una mica més en ell mateix. Tan endins que arriba al magma del món, allà on es fonen tots els cors.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

«La poesia és una eina de gestió del dolor i la felicitat, sobretot els seus vessants ja domèstics, la tristesa i l’alegria».

Escriu en català i ell mateix es tradueix en castellà. O potser no és traducció. Com ell diu, «són dos poemes, de fet, i un doble goig que dedico als nacionalistes excloents». Perquè el déu que cap en una mà, també sap que les llengües s’han de protegir. I anima a conèixer-les i a respectar-les, perquè mai no se les ha de confondre amb l’ús espuri que en puguin fer les persones que les parlen. I és tanta la fusió amb la llengua, que sap que es morirà amb una percepció «de por i fragilitat» del català que, en el seu cas, impregna la seva vida.

¿És aquesta por el que el va empènyer a proposar «canviar profundament la relació» amb Espanya?

23 de setembre del 2010. L’alcalde socialista Jordi Hereu convida Margarit a fer el pregó de la Mercè. I allà, en la solemnitat d’un Saló de Cent vestit de festa, el poeta, que alguns anomenen social encara que a ell no li interessen les etiquetes, va xipollejar en aigües nacionals. «Ens pesa més que mai veure amb quina força perviuen encara les dues Espanyes de les quals parlava Antonio Machado. N’hi ha una de molt poderosa, que és reticent a avançar: aquella Espanya de las unidades de destino, de la irrenunciable unidad de la patria, avui garantida ni més ni menys que per l’exèrcit, com diu la Constitució». Margarit parlava i més d’un dirigent socialista contemplava l’al·legat sobiranista entre indignat i sobtat. «Avui, l’únic que ens pot unir a tots –vinguem de la llengua que vinguem– és una Catalunya en català». El pregó va donar més munició contra l’alcalde. Ja no quedaven pregoners d’idees afins al socialistes?

Però, recordem, Margarit està fet de la matèria dels déus petits. I la mateixa honestedat que ell imposa a la seva poesia traspua a la vida pública. I cinc anys més tard afirmarà que «la separació és impossible, que no se la creuen ni els que en parlen». I també anuncia que votarà l’1-O perquè es vol «treure de sobre el PP, els militars, els socialistes amb Felipe González al capdavant… Jo me’n vull anar d’Espanya, tot i que no dels meus amics. L’única cosa bona que em va donar el franquisme és el castellà. La resta és miserable». Però un mes després deixa anar un lúgubre pensament: «No he vist mai cap independència sense morts» i assenyala que el moviment independentista potser té un punt d’ingenuïtat, fruit «d’una societat culturalment tintinesca», infantilitzada.

Al la fi, Margarit no és de ningú. S’ha mesurat amb massa rigor, s’ha edificat amb prou esforç com per regalar el seu parer a la convinença de ningú. Observa i expressa. I és en la loquacitat, en la veu, on la seva ombra es fa més gran i vol competir amb l’exhibicionisme dels déus grans. Quan omple un escenari amb un recital poètic i sent el «silenci en què escolten». O en una entrevista, quan sembla que conegui les preguntes abans que les hi facin, potser perquè ell prèviament ja se les ha respost totes. Si cal, corregeix al periodista. I ho fa amb una superioritat que ell no imposta, però que inapel·lablement destil·la. «Va de vell que ho sap tot», diu un amic que se l’estima, «i té un punt de Narcís», aquell jove que mira absort el seu reflex en les aigües. I sí, és vell. I potser «juga a la gerontocràcia, com Carlos Barral o Gil de Biedma abans d’hora», com continua dient l’amic, però el poeta ja sap que només des de la perspectiva dels anys pot comprendre el passat.

Margarit és un vell que ara pot mirar el record de la seva àvia. Aquella dona ignorant de lletres que, quan els pares eren lluny per la feina, li oferia l’amor més profund i li ensenyava el que ell defineix com «la força dels qui tenen la sort de néixer bones persones». Un record que després reviurà amb Joana. «L’àvia a la infància i, més de vint anys després, la Joana, una de les filles que tindrem la Mariona i jo, afectada d’una minusvalidesa mental. El misteri. Totes dues seran la meva principal referència íntima de salvació personal». Joana va néixer afectada de la síndrome de Rubistein-Taybe, una deficiència física i psíquica que l’obligava a utilitzar crosses i cadira de rodes.

Lluny de la intel·ligència, de la bellesa;
ara només importa la bondat,
la resta són qüestions d’un món inhòspit
del qual en és difícil ocultar-nos
en rars trajectes de felicitat.

La bondat de Joana. I el dolor immens per la seva pèrdua. El poeta sap, més que mai, que no és un déu gran. Ni la matèria del lar petit li ha permès protegir el que tant estimava.

I de sobte la casa és massa gran.
La mare i jo hem buidat els teus armaris
i hem resseguit per taules i prestatges,
de retrat en retrat, els teus somriures.

Joana i la seva mort travessen l’obra de Margarit, de la mateixa manera que el record de la Guerra Civil és recurrent. Les pèrdues. El dolor. També un compromís amb la dignitat, la que ell ha pogut absorbir d’altres poetes, la que s’esforça a compartir. Perquè, a la fi, cada poeta és la baula d’una cadena. Ell sap que no hi ha res que comenci ni acabi en ell. I la seva nostàlgia no són pous sinó rius d’aigua que corre. Emoció i paraula.

«Podré parlar d’això, un dia, en un poema?», es preguntava a ‘Sardenya 548’, un del seus primers poemes publicats al 1975. I la resposta són milers de versos entossudits a despullar la paraula de tota afectació, carregar-la de sinceritat i, a la fi, convertir-la en un refugi. No sempre complaent, no sempre càlid, fins i tot cruel. Com ho eren aquelles Cases de Misericòrdia del franquisme on s’acollia la gent més necessitada, especialment els orfes. I sí, eren dures, però «més dura era la intempèrie».

A la fi, els petits lars dels romans només eren figures d’argila, de fusta o de coure que cabien en una mà, però servien per conjurar la por. Quan cauen els mites només queden els materials que són capaços de resistir la memòria. I les paraules. Aquelles que també caben en una mà. Aquelles que ens protegeixen. Com un poema de Joan Margarit.