Com un lar dels antics romans. Un déu que cap en una mà. De fusta o d’argila, potser de coure. No cal el marbre presumptuós. Al seu voltant, unes flors, una mica d’encens i una pregària. Els déus domèstics no en saben de pretensions, només de sinceritat. Aquella que es despulla cada nit, quan la roba cau i tots som iguals en la nostra nuesa. Joan Margarit, el poeta que inspeccionava cases en barris cansats, l’arquitecte que construeix refugis amb paraules, està fet del material dels déus domèstics, aquells que restaven a les estances per protegir els murs i els seus habitants.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.