L’edat mínima per poder ser nomenat senador al congrés als Estats Units d’Amèrica són 30 anys. El 7 de novembre del 1972, quan Joe Biden guanyava contra tot pronòstic les eleccions al Senat derrotant Caleb Boggs, un republicà que tothom considerava imbatible, en tenia 29. La investidura no seria fins al 5 de gener, i el senador electe Biden, nascut el 20 de novembre de 1942, tindria l’edat requerida per la constitució i podria prendre possessió del càrrec. El que estava clar, ja aquells dies, és que era un home amb pressa.

Joe Biden neix a Scranton, Pennsylvania, en una família humil. El seu pare havia fet diners abans que naixés, però quan Joe era un marrec els havia perdut. Els Biden es van traslladar a Delaware a principis dels anys 50 (ja en aquella època, les ciutats mineres del midwest començaven a fer figa) i van tenir una vida millor al petit estat atlàntic, amb el pare treballant com a venedor de cotxes de segona mà.

Joe Biden no va ser un estudiant gaire destacat, però era un xaval popular, eternament escollit delegat de la classe a l’institut. A la universitat i a la Law School es va distingir per aprovar per la mínima però tenir més amics que ningú. A la facultat de Dret, va patir el seu primer escàndol quan el van enxampar plagiant 15 pàgines d’un article acadèmic en un treball de curs. Després de deslliurar-se d’anar al Vietnam per l’asma que patia, va començar a exercir d’advocat a Delaware.

No li va agradar pas. On els advocats feien calés, representant empreses, s’avorria, i com a penalista (com a defensor d’ofici, primer, i en un bufet després) no feia prou diners. Inquiet, comença a fer una mica de política, i el 1969 surt escollit com a regidor del comptat de New Castle, un càrrec legislatiu a temps parcial de segona en una regió amb la població de la província d’Albacete.

Les eleccions del 1972 varen ser un desastre absolut per al partit demòcrata. El president Nixon va ser reelegit després de derrotar el senador George McGovern per 23 punts de diferència, la pitjor derrota electoral en tot el període de postguerra. La campanya que va portar Biden al Senat era una anomalia, la combinació d’un polític jove, carismàtic, oportunista i brillant, una bona campanya i molta, molta, sort.

Comencem per la sort. El senador al càrrec aquells dies, Caleb Boggs, no es volia tornar a presentar. El partit temia que si es retirava es veurien forçats a unes primàries costoses i sorolloses entre els altres dos republicans electes de l’estat (l’alcalde de Willmington i un congressista), així que el president Nixon en persona el va convèncer que seguís. Els demòcrates, veient que Boggs seguia, van donar la batalla per perduda, concentrant els seus esforços a derrotar el governador republicà, un progressista que havia alienat el seu propi partit. Joe Biden, aquells dies un zero a l’esquerra a la política de l’estat, era l’únic prou boig per provar sort, i el partit el va nomenar, creient que era una missió suïcida.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas
Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.