Jordi Pujol i Soley (Barcelona, 1930) ha tingut dues vides. La primera fins el 25 de juliol del 2014 i la segona a partir d’aquesta data. Aquell dia va confessar que durant 34 anys havia tingut «diners ubicats a l’estranger» provinents suposadament d’una deixa del seu pare que no es van regularitzar amb Hisenda perquè «no trobava mai el moment adient». Abans d’aquesta data, Pujol va ser omnipotent i omnipresent a Catalunya, sobretot durant els 23 anys que la va presidir (19802003). Després, tot ha estat silenci, alguna declaració aïllada, un únic homenatge dels seus amics que no l’han abandonat, dues aparicions a TV3 que intenten blanquejar la seva imatge, i el refugi en l’ostracisme i la culpa, que s’expressa de vegades en uns articles que no llegeix ningú.

El seu pare, Florenci, havia fet una fortuna especulant amb divises (el seu nom havia aparegut al BOE el 1959 com a evasor fiscal) i després va ser un dels fundadors de la Banca Dorca i de Banca Catalana. De família catalanista, Pujol va estudiar al Col·legi Alemany de Barcelona i després va fer Medicina, que no va exercir mai, encara que va treballar uns anys en uns laboratoris farmacèutics.

A la Universitat de Barcelona va començar a fer política antifranquista a través d’associacions catòliques catalanistes (Grup Torras i Bages, Virtèlia, CC) i va anar forjant una ideologia influïda per la democràcia cristiana vinculada a la revista francesa Esprit i especialment per Emmanuel Mounier.

El seu cristianisme era tan intens que es va rumorejar que es volia fer capellà. Ell ho nega a les seves memòries: «És una vocació que no he tingut mai. Avui, com llavors, jo sóc un creient pecador amb un sentit agut de la indignitat de qui no fa el que hauria de fer com a cristià. I poc o molt estic tocat per la incertesa que ho domina tot» (Memòries, Història d’una convicció, 1930-1980, Proa).

Participant destacat a la campanya contra el director de La Vanguardia Luis de Galinsoga, que havia insultat els catalans, i als Fets del Palau de la Música, el 19 de maig del 1960, on es va llegir –ell no hi era— el manifest Us presentem el general Franco, va ser detingut, torturat i condemnat a set anys de presó. En va complir dos i mig, beneficiat per dos indults, que ell mateix va sol·licitar –ho explica Jordi Amat a la biografia de Josep Benet Com una pàtria—, encara que això es va amagar.

Confinat un any a Girona, va tornar a Barcelona i a l’activitat política, que compaginava amb la seva feina a Banca Catalana, que havia fundat traslladant a Barcelona la petita Banca Dorca d’Olot, adquirida juntament amb altres accionistes el 1959. Amb un creixement vertiginós al principi, des de Banca Catalana es finançaven accions culturals i cíviques catalanistes, una activitat que en va condicionar la gestió, que va acabar en una crisi i l’entitat va ser intervinguda pel Banc d’Espanya el 1982. Dos anys més tard, la Fiscalia General de l’Estat va presentar una querella contra Pujol i 24 directius, acusats d’apropiació indeguda i falsedat, finalment exonerats el novembre del 1986.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

La querella es va presentar tres setmanes després que hagués obtingut la primera majoria absoluta a les eleccions catalanes.

Com ha fet sempre, Pujol va aprofitar la querella per reforçar-se políticament. Es van organitzar manifestacions d’adhesió, els socialistes van ser acusats d’atacar Catalunya i Pujol va sortir al balcó del Palau de la Generalitat, des d’on va exclamar: «El Govern central ha fet una jugada indigna. A partir d’ara, d’ètica i moral en parlarem nosaltres, no ells».

El 2009 continuava pensant el mateix. Ho diu a les memòries, en què també admet: «Banca Catalana m’ha produït una ferida profunda. Hi pensaré fins que em mori. Lamentaré que el país perdés l’oportunitat de disposar d’una gran entitat financera, i a la vegada mantindré el convenciment que amb la campanya que va precipitar la crisi i amb la querella ens van voler destruir, a mi i a un sector de país» (Memòries. Temps de construir, 1980-1993, Proa).

 

El pujolisme

La querella es va presentar tres setmanes després que Pujol hagués obtingut, el 29 d’abril del 1984, la primera majoria absoluta a les eleccions catalanes, que havia guanyat per sorpresa per primera vegada el 1980. Abans, però, Pujol havia estat diputat a Madrid (1977-80), el seu primer mandat parlamentari, tres anys després d’haver fundat a Montserrat Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), que es va convertir en partit el 1976, amb ell com a primer secretari general.

El 1984 es va consolidar el seu domini a la política catalana, amb tres majories absolutes i tres de simples, fins que se’n va apartar el 2003, sense haver perdut cap elecció i sis victòries en total. A la seva trajectòria, coherent en el fons, però contradictòria en la superfície, hi podem trobar des del títol d’Español del Año (1984) del diari Abc fins al seu suport més recent a la independència de Catalunya.

Durant els 23 anys de mandat va forjar el pujolisme, un nacionalisme bolcat en la «construcció de Catalunya», l’obsessió de Pujol des que als 11 anys va pujar al Tagamanent. Ho explica en el pròleg del seu llibre Construir Catalunya (Pòrtic, 1979) i ho reprodueix a l’article Ahir vaig pujar al Tagamanent (20-8-2016) al web de l’Associació Serviol, on recorda una anècdota de 1940 o 1941: «De quan un meu oncle havia sortit feia poc de la presó i em va dur amb un seu company al Tagamanent. I m’explicaven, tot pujant, que a dalt hi havia un parell de masies, i una església i una era. Però quan i vàrem arribar ho trobàrem tot destruït: destruïda l’església, plenes de guixades les parets; abandonades les masies; esbatanades les finestres i les portes, amb els porticons arrencats i les ventalles esbotzades; esberlada l’era; enfonsat el sostre de les corts; i un aire de trist abandonament dominant-ho tot. A aquells dos homes que m’acompanyaven aquell espectacle els aclaparà, i els recordo drets, al llindar de l’església, traslladant a tot Catalunya la impressió de derrota, de desànim i de destrucció que el Tagamanent els produïa i que per altra banda ells devien dur dintre seu. “Que en passaran d’anys abans no haurem pogut reconstruir tot això”. Abans no haurem pogut reconstruir el país». I afegeix que el seu programa com a home, el programa de la seva vida, és aquest: construir Catalunya.

En d’altres paraules, «fer país», i després, com va dir en una conferència el gener del 1975, «fer política», motiu pel qual un any i mig més tard va abandonar els seus càrrecs a Banca Catalana per dedicar-se a CDC. «Només sóc un nacionalista, i la meva ideologia, per dir-ho d’alguna manera, té poc fonament polític, es resumeix simplement en el concepte vague popular de “fer país”», va escriure poc abans de retirar-se de la política a Testimonios para la Historia. La transición política española (6-6-2003).

 

Nacionalisme essencialista

El pujolisme, doncs, era un nacionalisme essencialista amb preocupació social representat pel moviment CiU, un projecte catalanista transversal en què hi cabien des d’antics franquistes a democratacristians, liberals i socialdemòcrates; amb voluntat d’intervenir a la política espanyola, sense mai entrar, però, en el Govern central; practicant la política del peix al cove; oposat al poder creixent de Barcelona i la seva àrea metropolitana, i amb un fort sentiment europeista.

Polític personalista, pragmàtic, hàbil, astut, carismàtic, políglota (parla sis idiomes) amb forts llaços familiars (amb la seva dona, Marta Ferrusola, i els seus set fills), manefla i a vegades mal educat, ha estat sempre molt capficat pels mitjans de comunicació (en va ser propietari de dos, Destino i El Correo Catalán, i un dels seus orgulls és la creació de TV3). Una altra de les seves preocupacions ha estat el «problema de la immigració», que l’arribada d’immigrants no diluís la identitat de Catalunya. Sempre ha demanat que els immigrants aprenguessin català. El 21 de febrer del 2003 va qualificar el fenomen de «problema molt seriós» per a Catalunya perquè és «un país petit i dèbil que ja ha fet un procés d’integració i ara n’ha de fer un altre». «Un equatorià posat a Madrid es dissol, s’integra ràpidament. No és el mateix un equatorià a Madrid que a Barcelona, l’Hospitalet o Olot», va afegir.

El 14 de desembre del 2006 va demanar que els immigrants fessin un examen de llengua i d’història del país abans d’obtenir la nacionalitat espanyola. A la campanya de les eleccions autonòmiques del 2012, Ciutadans va desenterrar les opinions despectives de Pujol al seu llibre La immigració, problema i esperança de Catalunya (Nova Terra, 1976) sobre l’home andalús, a qui titllava de «no coherent, anàrquic, destruït, poc fet, que viu en un estat d’ignorància i de misèria cultural, mental i espiritual, desarrelat» i que «si per la força del nombre arribés a dominar sense haver superat la seva pròpia perplexitat, destruiria Catalunya». El 1977, Pujol ja havia escrit dos articles de disculpa i havia demanat perdó en un viatge a Sevilla i el 1997 va tornar a demanar disculpes en un viatge a Cadis.

Ha estat un polític pragmàtic, hàbil, astut, carismàtic, políglota (parla sis idiomes), manefla i a vegades mal educat.

Pujol sempre ha dit que «és català qui viu i treballa a Catalunya, i vol ser-ho». Però es va atrevir fins i tot a demanar que el president José Montilla s’integrés més. «Al president Montilla se li ha de reclamar que el seu grau d’integració a Catalunya, que ja és bastant, augmenti cada vegada més», va dir a COM Ràdio (15-4-2008), i això que cinc anys enrere havia manifestat a Manresa que «CiU té més coincidències amb la Catalunya real i humana de Montilla que amb el model de disseny de [Pasqual] Maragall».

Pujol, que no va parar fins a suprimir la Corporació Metropolitana de Barcelona, que veia com un contrapoder, sempre ha sigut antimaragallista i el seu successor ha estat una de les seves bèsties negres. Ho explica al segon volum de les memòries: «Amb tot el meu respecte i des del reconeixement dels seus mèrits, haig de dir que políticament en Maragall m’inspirava poca confiança perquè era imprevisible. Té dèries i impulsos difícils de manejar i un punt de lleugeresa que el porta a crear situacions molt difícils».

 

Peix al cove

Les relacions Catalunya-Espanya en els mandats de Pujol sempre han sigut sinuoses, malgrat la col·laboració amb els governs de Felipe González (1993-96) i José María Aznar (1996-2000), basada en la política del «peix al cove». Pujol, que va dir al Parlament el 10 de juny del 1979 que s’havia de «canviar no ja 40 anys, sinó 500 anys de la història d’Espanya», ha predicat constantment que des de la Transició sempre s’ha anat enrere en aquestes relacions.

«A l’inici d’aquest període, Catalunya va obtenir un reconeixement explícit de la seva peculiaritat dins l’Estat espanyol, dels seus drets històrics, drets a la identitat diferenciada, drets econòmics i socials, etcètera, mentre que avui dia es percep un estancament important en aquests avenços polítics», escrivia el 2003 (Testimonios para la Historia, 6-6-2003). En el mateix text assegurava que estava disposat «a donar per finalitzada la reivindicació autonòmica» en la legislatura 1999-2003 si s’hagués apujat substancialment el sostre, però no hi va haver negociació. Al contrari, «des de l’any 2001 rebem fortes pressions en contra del procés autonòmic», assenyalava, tot i qualificar de «bo per a Catalunya» el balanç dels 25 anys d’autogovern.

«Al president Montilla se li ha de reclamar que la seva integració a Catalunya augmenti cada vegada més», va dir el 2008.

En una entrevista a l’Avui (10-8-2003), insistia que «el PP ha recaigut en el concepte més tradicional d’Espanya, que no sols és contrari a una autonomia real (…), sinó que també rebutja la diversitat i és al·lèrgic a Catalunya». Això no li impedia afirmar amb pocs dies de diferència que la relació amb el PP havia estat profitosa per a Catalunya. «Fins avui, hem guanyat més del que hem perdut. Ha estat un període fructífer, i en alguns aspectes molt fructífer» (25-9-2003).

Pujol no ha sigut mai partidari de reformar la Constitució ni l’Estatut, però la sentència del 2010 sobre el text del 2006 el va decantar cap al sobiranisme. Fins llavors sempre havia defensat les autonomies «com a alternativa als plantejaments secessionistes». L’abril del 2011, tanmateix, ja va votar «sí» a la independència a la consulta popular de Barcelona, i l’any següent defensava el pacte fiscal com l’única alternativa a la independència, a més de confessar al programa Salvados (La Sexta, 4-3-2012) que votaria «sí» en un referèndum sobre la independència perquè hi havia pressions perquè Catalunya es convertís «en quelcom de residual» o fins i tot desaparegués.

 

La confessió

Tot, però, va girar quan Pujol, en un comunicat enviat el 25 de juliol del 2014 als mitjans, va confessar que havia amagat una suma milionària a l’estranger sense declarar a Hisenda durant 34 anys. La commoció va ser tan gran que va abandonar tots els càrrecs honorífics que li quedaven (president fundador de CDC i CiU), va renunciar a la pensió vitalícia d’expresident i al despatx, va perdre el tractament de Molt Honorable Senyor i l’Ajuntament de Barcelona li va retirar la medalla d’or de la ciutat.

Fins llavors, totes les acusacions contra ell i els seus fills pels negocis que encara estan sent investigats per la justícia eren «atacs a Catalunya» o al procés sobiranista. A Salvados (4-3-2012) havia dit que els corruptes no l’havien temptat perquè «els que tempten ja saben que hi ha gent que no es pot temptar». El 2002, en una entrevista a TV3 el 18 d’abril, va dir que quan els socialistes airegen els contractes dels seus fills amb l’Administració «fan mal a l’estat d’ànim» i «donen mala imatge i perjudiquen el país». «La meva família i jo tenim la consciència molt tranquil·la i dormim molt bé», va rebelar.

Des de llavors, tot ha estat silenci, excepte alguna entrevista per escrit, un homenatge dels fidels (el 7 de maig del 2018 a la Institució Cultural del CIC) o aparicions esporàdiques als mitjans de comunicació. El Centre d’Estudis Jordi Pujol, que va fundar en retirar-se, va tancar (l’últim moviment al web és del 15 de juliol del 2014) i ara escriu articles al web de l’Associació Serviol (creada per ell mateix el 17 de març del 2015, amb seu a casa seva) sobre temes generals (identitat, nacionalisme, populisme, globalització, Europa) que només apareixen als mitjans de comunicació quan tracta algun aspecte de l’actualitat.

Després del 24 de juliol del 2014, tot ha estat silenci, alguna declaració aïllada i la culpa, que s’expressa en uns articles que no llegeix ningú.

Per exemple, quan va demanar mobilitzar-se davant la «dissolució lenta» que, segons ell, l’Estat «imposa» a Catalunya (20-4-2017), o sobre el català, a propòsit de la intenció del PSC de flexibilitzar la immersió lingüística, per dir que «el tema de la llengua en general, i en particular del català a l’escola, és central en la reivindicació de la personalitat col·lectiva de Catalunya, tant políticament com socialment i en el sentit més profund d’identitat. És un tema nuclear. Irrenunciable» (3-12-2019).

En una entrevista per qüestionari a l’Ara (23-6-2018) demanava «objectivitat» als que s’ocupin d’esbrinar la seva vida i sobre la corrupció deia: «Des de l’any 2014 s’ha esbudellat la vida dels meus fills, de la meva dona i la meva. Després de gairebé sis anys d’investigacions de tota mena no hi ha damunt la taula cap acusació de corrupció, ni per acció ni per omissió».

El 23 de desembre del 2019, Hisenda va fer públic que Jordi Pujol i Soley va deixar de pagar al fisc 885.651,45 euros per la fortuna oculta a Andorra, un frau ja prescrit; que el seu fill Jordi va defraudar més de 8,3 milions d’euros (en part prescrits); que la seva ex nora Mercè Gironès va deixar d’ingressar més de dos milions (en part prescrits), i que el seu fill Josep va deixar d’abonar 745.190 euros (en part prescrits).