Jordi Sànchez i Picanyol (Barcelona, 1964) és el més polític dels activistes i el més activista dels polítics que han protagonitzat el procés sobiranista a Catalunya. L’expresident de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), condemnat a nou anys de presó i d’inhabilitació per un delicte de sedició, té una llarga trajectòria com a activista, des que entre 1983 i 1993 va ser portaveu de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes. Un quart de segle més tard, presideix des de la presó una altra Crida, la Crida Nacional per la República (CNR), un moviment impulsat per l’expresident Carles Puigdemont per aglutinar l’independentisme, amb poc èxit fins ara.

De jove va freqüentar els esplais cristians, influït per la teologia de l’alliberament i l’ecumenisme de Taizé, malgrat que a la seva família, sardanista, no eren practicants. Va estudiar a l’institut Montserrat, on va ser un dels fundadors del col·lectiu independentista del centre i es va integrar a la Crida dirigida per Àngel Colom. «La Crida va ser la meva gran escola d’activisme polític», va confessar a El Punt-Avui (3-8-2017). Un activisme basat en la desobediència civil no violenta i influït per Lluís Maria Xirinacs, Gandhi o Lanza del Vasto. De llavors li ve la resistència a militar en partits polítics, encara que ara estigui a favor que l’altra Crida, la CNR, es converteixi en partit.

La Crida va engegar campanyes com el Freedom for Catalonia dels Jocs Olímpics, contra la LOAPA i la presència de la Sisena Flota dels Estats Units al port de Barcelona o a favor de la normalització lingüística, com a l’aeroport i a la Renfe, per exigir la catalanització dels rètols. «Gent molt joveneta va acabar dies a la presó per haver retolat sortida allà on posava salida», recordava a la mateixa entrevista.

La Crida va fer el 1988 un boicot contra El País perquè havia desvetllat una subvenció irregular de la Generalitat a l’organització, diari del qual Sànchez seria després col·laborador durant bastants anys. Era la primera dècada del segle XXI, quan dirigia la Fundació Jaume Bofill i escrivia sobre educació o immigració.

Quan Pasqual Maragall va anunciar que patia el mal d’Alzheimer li va dedicar un elogiós article on exposava la seva visió de la política, que «no és només gestió dels conflictes entre partits i ideologies ni, menys encara, l’escenificació mediàtica amb discursos, propostes i contrapropostes que sols alimenten una peculiar relació que moltes vegades existeix entre els mitjans de comunicació i la classe política» (El País, 22-10-2007).

 

Nacionalisme excloent

És interessant també la seva opinió l’any 2008 sobre el nacionalisme de Convergència. «El nacionalisme polític ha de reflexionar sobre si pot seguir sent qui interpreti en situació de monopoli què és Catalunya i què convé al futur nacional d’aquest país. Hauria d’acceptar que les bases polítiques del catalanisme són molt més amples que les que ells representen i també reconèixer que en els últims anys el discurs nacionalista s’ha distanciat excessivament de la quotidianitat, del que preocupa i interessa a la gent que viu a Catalunya» (El País, 24-3-2008).

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

«Ara no tornaria a pujar damunt del cotxe de la Guàrdia Civil. Els vam regalar un relat de violència», va dir el 2018 des de la presó.

Abans de dirigir la Fundació Bofill, s’havia llicenciat en Ciències Polítiques a la Universitat Autònoma de Barcelona (1991), i havia sigut professor a la Universitat de Barcelona i conseller de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió per Iniciativa per Catalunya-Verds (1996-2004). El 2010 va incorporar-se com a adjunt al Síndic de Greuges, Rafael Ribó, fins al 2015 en què va ser escollit president de l’ANC. Des de l’ANC, Sànchez va organitzar les diades multitudinàries dels anys 2016 i 2017. Aquesta última havia de ser la «darrera d’aquest procés històric», segons va declarar a El Punt-Avui TV (28-8-2017). Eren temps d’eufòria independentista. «Si som molts i assumim cadascuna de les conseqüències del que anem a fer, l’Estat no ens pot guanyar», va manifestar a El Punt-Avui (3-8-2017).

La primera prova de foc d’aquesta estratègia va ser la concentració del 20 de setembre del 2017 davant de la Conselleria d’Economia, on es van aplegar unes 40.000 persones convocades, entre d’altres, per Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, per oposar-se a l’escorcoll de l’edifici. Per aquests fets, Sànchez va ser detingut i enviat a la presó de Soto del Real el 16 d’octubre. Els dos activistes van pujar damunt d’un vehicle de la Guàrdia Civil per desconvocar la concentració quan estava fora de control. L’11 de gener del 2018 va declarar davant del jutge que els danys als cotxes policials van ser causats, «en gran part», pels periodistes (La Vanguardia, 7-2-2018). «Ara no tornaria a pujar damunt del cotxe de la Guàrdia Civil (…) Els vam regalar un relat de violència. Però també ha de quedar clar que allò no ho vam fer amb voluntat d’humiliar, sinó per fer una crida a la calma als manifestants», va dir el 21 de juliol del 2018 en una entrevista amb El País des de la presó de Lledoners.

 

Unilateralitat, sí o no?

Per a Sànchez, el resultat del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 és «un aval indiscutible». En una entrevista a Vilaweb publicada el dia 9 es va mostrar partidari de la declaració unilateral d’independència (DUI) «si no hi ha una oferta creïble de diàleg». «La credibilitat i la dignitat aconsellen que es faci la declaració d’independència demà», afirmava. Tanmateix, en un escrit dels seus advocats entregat al jutge el 12 de gener del 2018, s’assegurava que Sànchez «no ha defensat mai la unilateralitat, sempre ha defensat la via pacífica i democràtica», i s’avançava que estava disposat a abandonar el seu escó del Parlament pel PDECat (aconseguit a les eleccions del 21 de desembre anterior) si aquest partit insistia en aquesta via.

Encara va ser més clar el mes d’octubre següent quan va declarar a El Independiente (29-10-2018) que «la DUI va ser un acte erroni fruit de la manca de comunicació i de confiança entre el Govern i l’Executiu de [Mariano] Rajoy». A la mateixa entrevista, contradient les evidències citades més amunt, negava que mai hagués defensat la DUI. «No trobarà cap menció meva favorable a la declaració unilateral d’independència», li deia a l’entrevistadora. «La unilateralitat no és un dret, és una opció i, si es pren, ha de ser perquè s’està en condicions de defensar-la amb probabilitats d’èxit fins a les últimes conseqüències», afegia.

«Si trobem vies d’entesa basades en el reconeixement del dret d’autodeterminació la unilateralitat no té sentit.»

Sobre l’1-O tampoc no pensava ja el mateix quan va declarar davant del jutge. «Sí, el referèndum era un acte il·legal», va admetre a Pablo Llarena el dia 11 de gener del 2018. «Potser el nostre error, el meu error, va ser pensar que, com ja havia passat el 9 de novembre [del 2014], hi hauria una prohibició que faria que aquell acte definit com a referèndum no tindria conseqüències legals, i que hi hauria una acció proporcionada dels cossos i forces de seguretat».

Entre març i abril del 2018, Sànchez va ser dues vegades candidat a la Presidència de la Generalitat, però el jutge Llarena va prohibir la seva sortida de la presó per assistir a la sessió d’investidura. Un tercer intent al maig no es va arribar a plantejar perquè Puigdemont va designar Quim Torra, escollit el 14 de maig.

 

El diàleg i la violència

Especialment des del triomf de la moció de censura contra Rajoy, Sànchez s’ha mostrat a favor del diàleg gradual amb el Govern de Pedro Sánchez sense renunciar a la mobilització permanent. «El nostre objectiu no és altre que la resolució del conflicte polític entre Catalunya i Espanya amb l’exercici del dret a decidir, que no és altre que el dret d’autodeterminació. Però, amb la mateixa rotunditat que afirmo aquest objectiu, dic que caldrà defensar tots els acords i reformes que reforcin l’autogovern. En aquest sentit, els 47 punts presentats pel president Puigdemont el 2016 segueixen sent una ruta de negociació indispensable», va declarar a Catalunya Ràdio (18-6-2018). «No podem caure en la pràctica del peix al cove, que és on indubtablement el Govern espanyol ens voldrà ubicar. Però tampoc no podem plantejar el diàleg com un tot o res a les primeres de canvi», va escriure a l’Ara el 20 de juny del 2018. A Pedro Sánchez li agraeix que hagi reconegut l’existència d’un conflicte polític, però rebutja la idea d’un nou Estatut perquè «forma part del passat i no és una solució» (El País, 21-7-2018).

Jordi Sànchez no veu conflicte entre catalans, sinó «tensions puntuals», no consent que els presos siguin «moneda de canvi» en qualsevol negociació política i la seva autocrítica la traspassa a l’Estat. «Vàrem ser ingenus pensant que l’Estat respectaria els drets polítics i cívics propis de qualsevol democràcia» (Nació Digital, 9-9-2018). Ferm partidari de la unitat de l’independentisme, va assegurar en una entrevista a El Periódico (6-7-2019) que «és fals que uns siguem els intransigents i els altres els dialogants».

Després de recordar les vegades que ERC ha sigut més radical que JxCat, deia que «la cacera major oberta contra Puigdemont fa que se’l vulgui contraposar a la imatge d’un Junqueras raonable, moderat i pactista que és tant com dir que Puigdemont és irracional, radical i no dialogant».

«És indiscutible que una part dels que llancen llambordes són els nostres joves. Els entenc, però no justifico la seva ira.»

Sànchez creu que els aldarulls succeïts en fer-se pública la sentència del procés es van produir en gran part «per l’absència de resposta unitària, tant de les entitats com dels partits independentistes» (El Periódico, 25-11-2019) i admet que «és indiscutible que una part dels que llancen llambordes al costat de professionals dels aldarulls són els nostres joves i adolescents (…) Entenc aquests joves però no justifico la seva ira» (La Vanguardia, 22-10-2019).

Després de dos anys i quatre mesos empresonat, Sànchez pot sortir de Lledoners durant 11 hores, tres dies a la setmana, per fer voluntariat, que compaginarà amb la Crida. Defensa aquest «nou instrument polític» perquè creu que «per a culminar el procés, cap dels partits tradicionals del sobiranisme no té les condicions per donar un impuls de radicalitat democràtica, transversalitat i frescor política que es requereixen i que la ciutadania espera» (eldiario.es, 5-8-2018).

Sobre el futur, opina que «fins que l’independentisme no arribi a un suport entorn del 60 %, el procés no serà irreversible. Un 10 % sembla poc però encara hi som lluny». I, quant al mètode, creu que «si hi ha voluntat de diàleg i trobem vies d’entesa basades en el reconeixement del dret d’autodeterminació, el dret a decidir, el referèndum… i tot això comença a caminar, la unilateralitat no té sentit», va explicar a El Periódico el 25 de novembre del 2019 en una de les nombroses entrevistes que ha donat des de la presó.