Jordi Solé Tura (1930-2009) va ser un intel·lectual de molt vasta cultura i refinada capacitat d’anàlisi, un professor excepcional pel seu rigor i dedicació i un polític que sempre es va esforçar per aconseguir solucions acordades abans que instal·lar-se en l’immobilisme dogmàtic estèril. No és fàcil simultanejar dues facetes tan diferents, l’acadèmica i la de l’activisme polític i, no obstant això, Solé Tura va destacar en ambdues. En el primer sentit, la seva producció investigadora és rellevant i de qualitat, així com excel·lent la seva labor docent, i en el segon, després de la dura fase de la militància clandestina durant la dictadura franquista (amb exili a París i Bucarest inclosos) va ser ponent constitucional i més endavant Ministre de Cultura entre el 1991 i el 1993 del Govern de Felipe González.

Va patir la crisi del PCE del 1963 que va concloure amb l’expulsió dels «revisionistes» Claudín, Semprún i la d’ell mateix.

Dins de la seva àmplia bibliografia, són destacables Catalanisme i revolució burgesa (1967), una contundent crítica al nacionalisme conservador que va provocar un intens debat perquè desmitificava Prat de la Riba; Constitucions i períodes constituents a Espanya, 1808-1936 (1976, en col·laboració amb Eliseo Aja), un llibre molt oportú que va tenir un enorme i merescut èxit editorial; Les Corts Generals en el sistema constitucional (1984, en col·laboració amb Miguel Ángel Aparicio), un excel·lent estudi sobre el Parlament democràtic espanyol; Autonomies, federalisme i autodeterminació (1987), una valenta reflexió sobre com es va plasmar l’Estat autonòmic i sobre com podria evolucionar en sentit federal; i Una història optimista (1999), un primer volum de les seves memòries molt útil per a conèixer millor la seva trajectòria.

 

Traductor de Gramsci

Per a Solé Tura el marxisme va ser un referent important fins a la Transició i, en aquest sentit, procedeix recordar que molt aviat es va allunyar de l’anquilosada manualísitca soviètica per a acostar-se a versions renovades d’aquell. A partir de Gramsci —al qual va traduir— i de l’estructuralisme d’Althusser, i, sobretot, de Poulantzas, Solé Tura va destacar conceptes com «autonomia relativa» de la política, «bloc de poder» o «hegemonia». No es pot ignorar que ell va patir la crisi del PCE del 1963 que va concloure amb l’expulsió dels «revisionistes» Claudín i Semprún i amb la del mateix Solé Tura perquè les seves anàlisis molt més realistes de la situació a l’Espanya franquista van xocar amb les il·lusòries tesis oficials de la direcció (Carrillo i Passionària). Després de l’aventura de Bandera Roja, un grup esquerrà que va tractar d’allunyar-se de la tradició ortodoxa, Solé Tura acabaria reingressant en el PCE-PSUC i seria un dels principals impulsors de l’eurocomunisme.

Per descomptat, el moment més important en la vida política de Solé Tura el va viure com a ponent constitucional (va ser uns dels «set pares») i les seves intervencions en els intensos debats van ser crucials en nombrosos assumptes difícils: nacionalitats i autonomies, monarquia parlamentària i divisió de poders, drets i llibertats i garanties d’aquests. En aquest sentit, tota la seva estratègia es va centrar en la cerca del màxim consens possible per a plasmar una democràcia avançada, amb plenes llibertats i amb una forta vocació descentralitzadora, respectuosa de la diversitat interna del país.

En efecte, al seu judici era fonamental evitar cometre de nou els errors del passat: l’experiència històrica constitucional d’Espanya era desastrosa per la proliferació de cops d’estat i la devaluació dels successius textos normatius reduïts a banderes de part sense eficàcia real. Per a Solé Tura calia superar una sèrie de fractures històriques molt negatives que havien impedit configurar un Estat modern a Espanya: es tractaria de deixar enrere vells debats estèrils divisius com Monarquia o República, clericalisme o anticlericalisme, militarisme o antimilitarisme, centralisme o autodeterminació. La clau era forjar consensos sobre la democràcia, els drets i les llibertats, la no confessionalitat de l’Estat, la professionalització de les Forces Armades i el ple reconeixement de les nacionalitats i el seu dret a l’autonomia.

La Constitució de 1978 va canalitzar de manera molt raonable pràcticament tots aquests greus conflictes que havien paralitzat la modernització d’Espanya, encara que va deixar oberta una de les qüestions més difícils d’encaixar, la de la plurinacionalitat interna. En tot cas, l’Estat autonòmic va ser un útil desenllaç per a articular la diversitat interna i l’autogovern territorial, si bé per als nacionalistes sempre va resultar «insuficient».

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

El moment més important de la seva trajectòria política el va viure com a ponent constitucional. Les seves intervencions en els intensos debats van ser crucials en nombrosos assumptes difícils: nacionalitats i autonomies, monarquia parlamentària i divisió de poders, drets i llibertats i garanties d’aquests.

Solé Tura va ser molt crític amb ells pel seu essencialisme identitari i per la seva tendència a la insolidaritat. Al seu judici, l’esquerra no podia ser nacionalista (això hauria suposat un replegament egocèntric), ni assumir l’autodeterminació, una opció de molt difícil justificació i viabilitat en un Estat europeu democràtic i àmpliament autonòmic com l’espanyol. Atesa la creixent polarització de la vida política del país en aquests últims anys avui seria impossible reproduir el clima predisposat al consens de la transició per part dels partits.

Finalment, vull fer unes breus consideracions personals sobre Solé Tura: va ser el meu professor de Dret Polític I i II en els cursos 1969-70 i 1970-71, per a mi les seves classes van ser apassionants i en vaig aprendre moltíssim. Quan vaig ingressar a l’antic Seminari de Dret Polític com a professor-ajudant (els famosos PNN) el 1974 el seu mestratge i les seves orientacions em van resultar d’enorme valor per a iniciar la meva carrera docent i investigadora d’acord amb les seves clares orientacions metodològiques.

Un dels sis «pares» de la Constitució, va ser molt crític amb els nacionalistes pel seu essencialisme identitari.

Va ser director de la meva tesi doctoral sobre el pensament polític de Gramsci i vaig seguir els seus consells per a endinsar-me en la lectura no gens fàcil d’un marxisme complex i crític com el de Poulantzas. Vaig tenir la fortuna de compartir amb ell dos viatges a Itàlia per a participar en jornades gramscianes: el 1977 a Florència (organitzades pel PCI) i el 1985 a l’illa de Sardenya on vam ser a la casa natal del gran marxista italià, avui museu sobre ell mateix.

Haig de confessar que, d’entrada, em va costar més desvincular-me de la fidelitat electoral comunista quan Solé Tura va ingressar en el PSC. No obstant això, diversos anys després vaig comprendre millor el pas que ell havia fet. En suma, Solé Tura ha estat un dels millors exponents de l’investigador rigorós, del docent lliurat a la seva labor, del polític que busca solucions acordades i no enquistar els problemes i, sobretot, va ser una persona dialogant, oberta i no dogmàtica i tot aquest llegat el converteix en un dels grans professors i polítics que hem tingut en aquest país.