Josefina Castellví (Barcelona, 1935), Pepita per als amics, col·leciona pingüins en miniatura de tot origen i mida que neteja amb delicadesa i exhibeix orgullosa a casa seva. Viu envoltada de records del seu paradís perdut, un lloc sens dubte una mica inhòspit, però en qüestió de paradisos tot va a gustos, matisos i projectes vitals. El paradís de la Pepita està fet de gel, vents forts, fred i condicions extremes de vida i treball, però encara ara no hi ha dia que no s’emocioni recordant la vida a l’Antàrtida, la «seva» Antàrtida, l’experiència més decisiva en la seva llarga carrera com a biòloga marina.

Tot arrenca a principis dels anys 60, quan, després d’haver cursat estudis a Barcelona i París, entra a treballar com a jove científica especialitzada en bacteriologia marina a l’Instituto de Ciencias Pesqueras (avui Ciències del Mar), depenent del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC). Deixeble del gran Ramon Margalef, van ser anys en què va haver de trobar el seu lloc en un ofici i en un Instituto de Investigaciones Científicas molt masculinitzat i en el qual havíen de fer llargues campanyes d’observació amb recursos molt escassos. La Pepita recorda, per exemple, haver de llogar un bou de pesca per anar a observar els efectes sobre els fons marins de la central nuclear de Vandellós, a Tarragona, unes primeres aventures que va rematar amb un doctorat en biologia a la Universitat de Barcelona.

Deixeble de Ramon Margalef, va haver de trobar el seu lloc en un ofici i en una institució científica masculinitzada.

Pepita i jo ens vam conèixer el 2011 a casa del poeta Manel Forcano. De seguida vaig saber que la seva era una història que jo volia explicar, ho tenia tot: ciència, gènere, aventura, repte i Antàrtida. I, sobretot, em fascinava la idea de poder furgar en la fusta emocional d’aquella venerable senyora amb aspecte de no haver trencat mai un plat, i que en aquells moments dedicava els seus dies a competir (i guanyar) en concursos de punta catalana, a més de treure a passejar a diari l’Antoni Ballester postrat en una cadira de rodes. La seva història havia caigut en l’oblit.

 

Tornar vint anys després

Li vaig explicar la meva idea, fer un documental sobre la seva experiència vital però això suposava que havíem de tornar a l’Antàrtida, un viatge que ella ja ni es plantejava atesa la seva edat respectable (77 anys aleshores) i on no havia tornat des de feia 20 anys. Amb el seu posat de gran dama i davant la meva incredulitat em va respondre que estava disposada a tot, a obrir el calaix de la memòria i tornar a la BAE (Base Antàrtica Espanyola). A canvi em va posar una sola condició: que es reivindiqués també el paper del seu gran mestre, amic i mentor: el químic i oceanògraf Antoni Ballester (1920-1918), l’home que va estar lluitant durant dècades perque Espanya fos present a l’Antàrtida.

Va ser així com la Pepita i jo vam iniciar una col·laboració de diversos anys i una amistat que encara avui perdura malgrat que el temps li ha caigut al damunt de manera implacable. Vaig tenir el privilegi ni més ni menys que de conèixer l’Antàrtida de la mà de la Pepita, una cosa així com anar a veure un partit de futbol amb el Messi.

D’entrada la Pepita, en modus viatge, era una dona impecable, sempre disposada, elegant i atenta. El viatge que vam fer, malgrat els 3 dies passats en el vaixell científic Hespèrides cavalgant onades de 9 metres i malgrat els dies dormint tots apilats en un contenidor aïllat de la BAE, li semblava un luxe en comparació amb el que ella havia viscut allà. La temporada del 1986, per exemple, la van passar dormint a l’illa Livingston en una tenda de campanya amb Ballester, Agustí Julià i Joan Rovira, per pressionar el govern espanyol perquè es decidís a entrar al Tractat Antàrtic, la qual cosa suposava haver d’obrir una base: ho van aconseguir l’any següent. Ara, Ballester i Pepita disposaven del suport polític i d’uns primers fons però no tenien ni tan sols transport.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Van passar el 1987 en una activitat frenètica, recollint de pròpia mà permisos i finançaments, passant de vegades de contraband motors de zodiacs, comprant els minúsculs mòduls a Finlàndia, negociant amb el govern polonès el transport dels elements modulars fins a l’Antàrtida a canvi de carburant. Repassaven una i mil vegades els llistats d’aliments, instruments científics, estris per a la vida diària: tot per fer realitat el somni que l’Antoni Ballester havia perseguit incansablement des de l’any 1964 (data del seu primer viatge antàrtic), que havia esdevingut també el de la Pepita.

Les imatges d’ella a la base arrossegant els pesants contenidors al volant del seu petit «buldozer» són prou il·lustratives del que aquell grupet d’idealistes va haver de fer. Se’ls veu també vestits de paletes, logistes, fusters, pintors i el que calgués abans de poder posar els aparells científicis en marxa.

 

Metòdica, dura i determinada

Malauradament, quan tot estava ja preparat per a la inauguració oficial de la base, el gener de 1988, Ballester va patir un terrible ictus que el deixaria sense parla la resta de la seva vida. Va haver de retirar-se deixant el projecte orfe quan el tenia a tocar dels dits. La Pepita no ho va dubtar gaire: va ser així com va esdevenir la primera dona directora d’una base científica antàrtica. Els anys següents els passaria planificant cuidadosament cada campanya i dirigint la base Juan Carlos I amb una mà de ferro que li va valer l’apel·latiu de «la Bruixa». Les cròniques de l’època ens parlen d’una dona metòdica, dura i determinada, circumstàncies probablement imprescindibles per guanyar-se el respecte d’una comunitat antàrtica amb molta testosterona i poca presència femenina.

I tot allò en un entorn, a més, on la logística depenia i encara depèn de l’exèrcit espanyol, que no va trigar a obrir poc després (1990) la seva pròpia base, la Gabriel de Castilla, a la veïna illa volcànica Decepción, traslladant el missatge inequívoc que al darrere de la ciència hi sol haver també poderosos interessos geoestratègics. No fos cas que algun dia s’acabés la pau i la col·laboració internacional científica, es desglacés el continent austral i s’hi trobessin matèries primeres, o no fos cas que algún dia es desfermessin les reivindicacions polítiques històriques sobre parts del continent d’estats com Xile, l’Argentina, la Gran Bretanya, Austràlia, els Estats Units, la Xina o Rússia, i s’acabés la pau i el «bon rotllo» que de moment semblen garantits fins el 2047, després que el Tractat fos renovat el 2017. Pero és clar, tot dependrà de la velocitat del desglaç i de la voracitat extractiva dels països presents.

L’Antàrtida, declarat oficialment territori de cooperació científica internacional, ofereix respostes a les grans preguntes sobre els orígens de la terra: els seus gels guarden la memòria viva del planeta, de l’aire que s’hi respirava fa 20.000 anys, de com era l’aigua en períodes geològics molt antics, però segurament guarda també reserves minerals i energètiques importants. Val a dir que la col·laboració entre militars i científics allà és bona. Uns i altres es necessiten.

Així doncs, conscient de la vulnerabilitat política d’un projecte encara incipient pensat essencialment per a augmentar el prestigi internacional d’Espanya, la Pepita havia de reforçar l’aposta i aconseguir consolidar una base preparada per a donar servei a unes poques desenes de científics cada any durant els quatre mesos (de desembre a març) que duren les campanyes científiques. Les dues bases espanyoles no estan acondicionades per a passar-hi els llargs hiverns australs (de març a octubre). El CSIC necessitava resultats ràpidament: es van posar en marxa programes de recerca en microbacteris (útils per a la indústries química i farmacèutica que sovint les subvencionen), en migracions d’espècies animals que permeten mesurar la velocitat del canvi climàtic i també resulten útils per a la indústria pesquera, en medicions climatològiques, en recerca d’espècies del fons marí antàrtic i fins i tot en moviments de robots en permafrost pensant en futurs viatges espacials.

I també, és clar, van iniciar estudis sobre l’impacte humà en la geologia antàrtica: els científics mesuraven l’impacte de la seva pròpia activitat en un territori sotmès a uns protocols exhaustius per preservar-ne la virginitat. Es tractava doncs de tot un seguit de programes molt costosos però que constitueixen els pilars de la recerca científica de base i que tot sovint transiten entre la incomprensió d’un país que no valora la qualitat de la seva recerca i les retalladles de governs que s’omplen la boca parlant de ciència pero en la pràctica deixen sense recursos el seu teixit científic.

Aquell primer impuls que van donar la Pepita i els seus coetanis, però, va ser fonamental, com ho demostra la visita que va fer a la base l’aleshores ministre d’Educació i Ciència Javier Solana. El 1989 la Pepita va ser nomenada responsable del Programa Nacional de Investigación Antártica. De vida personal i de maternitat és clar, ni se’n parla. No entra en les possibilitats d’una dona tan entregada a la causa.

Quan jo li treia el tema de la seva vida familiar, ella m’explicava l’emoció amb què tornaven cada mes de desembre a la base sense saber si hauria sobreviscut intacte al cru hivern. De vegades havien de treure la neu a palades per localitzar i poder accedir als mòduls. La Pepita vivia únicament per a la seva vocació.

El 1993 es jubila. Abandona definitivament la que havia estat durant anys la seva segona casa. Va prometre no tornar-hi mai més, fidel al seu postulat que aquella instal·lació només havia de ser útil per als científics en actiu, i així ho va mantenir fins que vaig arribar jo amb la meva proposta.

Vam tonar-hi 25 anys després de la inauguració: la Pepita protestava per haver-se de posar obligatòriament els incòmodes vestits de supervivència, els famosos «teletubbies» que no existien a la seva època. Pràcticament no va reconèixer la base que estava essent completament renovada. Els antics mòduls havien caigut en desús i el contenidor científic és ara una peça de museu al Cosmocaixa. La base actual és autosuficient, molt més gran i sostenible, els científics tenen fins i tot connexió permanent per Whatsapp. La instal·lació s’acosta cada cop més al gran projecte d’Antoni Ballester que somiava una base permanentment connectada i que treballés sola durant l’hivern.

Però en algún arxiu perdut encara dormen les imatges d’una Pepita cridant per una trista ràdio que funcionava quan volia i esbroncant algun mariner perdut que no aconseguia arribar a la base i això suposava dies d’aïllament i carències. Després de visionar tantes imatges, escoltar tantes històries i anècdotes que m’explicava la mateixa Pepita, la fotografia que em queda és la d’una dona moguda per un compromís a prova de tempestes amb el projecte i amb l’amic i mestre.

 

Rescat de l’oblit

La part més agraïda de la meva feina és sempre l’última: el documental acabat, que es va projectar en sales de cinema i es va emetre a les cadenes públiques de televisió, i va permetre recuperar l’obra immensa de la Pepita. Ella va començar a rebre guardons i homenatges de tot arreu, fins i tot la van fer Catalana de l’any. La Pepita i jo vam dedicar mesos a correr d’escola en escola, de mitjà en mitjà, de festival en festival explicant a audiències joves i embadalides què havia suposat l’aventura dels pioners científics antàrtics. Més d’un jove se’ns va acostar per explicar-nos que, gràcies a la Pepita, se’ls havia despertat la vocació científica. Quan això passava, jo mirava la Pepita de reüll: ella abaixava el cap com intentant amagar un rictus, potser un somriure, potser una llàgrima.