El reconeixement de Josep Benet va fer el cim durant 1977. Primíssim i escardalenc, amb el posat d’un patriarca envellit per la secular sequedat de la Segarra, era com un eremita aparegut al bell mig del tumult d’un país en transformació. Tenia 57 anys, era un polític nacionalista reconegut i havia desplegat la seva acció de combat democràtic des de diversos espais durant més de mitja vida. Aleshores va recollir els fruits d’aquell llarg compromís, talment com si l’esperit de l’Assemblea de Catalunya s’hagués fos al seu rostre.

1977. Per Sant Jordi ell i el cineasta Portabella lliuraren el manifest «Per l’Estatut» a l’alcalde Socias com a delegats de l’Assemblea. L’oposició era rebuda a la Casa Gran mentre a la plaça de Sant Jaume reverberava un crit dirigit al president de la Diputació: «Samaranch, fot el camp». L’entrega del manifest era el colofó d’una manifestació que havia ocupat el centre de Barcelona i amb aquell acte de reclamació de les institucions d’autogovern, de fet, s’escenificava el cant del cigne de l’Assemblea. Al cap de res l’oposició faria política a través dels partits i a les institucions. També Benet. Al juny va ser elegit senador a les eleccions constituents. Era candidat per Barcelona de L’Entesa dels Catalans i a la candidatura l’acompanyaven Candel i Cirici Pellicer. A finals d’agost Tarradellas el va expulsar de la comissió de parlamentaris que negociava el restabliment de la Generalitat amb el govern Suárez. D’aquestes negociacions, quan encara quedaven serrells pendents per acordar, Benet en va parlar al pregó de les Festes de la Mercè que va llegir el 22 de setembre al Saló de Cent.

Dit d’una altra manera, quan la classe política que des del catalanisme intervindria a la Transició s’estava afermant, Benet n’era un dels protagonistes. La construcció del seu paper venia de molt lluny. Com a mínim del 1944. La seva prehistòria cal trobar-la a les butxaques d’uns pantalons vells, humils i descosits.

Nascut el 1920 va ser el fill gran d’una família desestructurada de la Cervera tradicionalista trasplantada a Barcelona. Als set anys va entrar a l’Escolania de Montserrat i durant els set següents no dormiria ni una sola nit fora de l’Abadia, sentida com un segon ventre matern i protector on va renéixer com a adolescent catòlic i catalanista. De retorn a la ciutat dels homes va ser acollit pels seus oncles, que regentaven una lleteria a la barriada obrera de Sant Andreu, i va poder estudiar batxillerat en una acadèmia dels jesuïtes a Sarrià fent de fàmul dels seus companys. Era i se sabia un fill de les classes subalternes. No era un jove de l’Institut Escola. No era un prototip republicà.

En aquells anys 30, els de la mort del seu pare i el seu germà petit, el seu àmbit de socialització va ser el grup del barri de la Federació de Joves Cristians, entitat catalanista i montserratina presidida pel prometedor Fèlix Millet. Durant la Guerra Civil es va integrar primer a la xarxa de l’església clandestina i després va ser cridat a files per l’exèrcit republicà com a soldat de la lleva del biberó. Ferit en unes pràctiques, a penes va entrar en combat i ràpidament es va poder allunyar del front per a guarir-se.

 

El hòlding Millet

Torna a Sant Andreu. A la primeríssima postguerra va acabar el batxillerat i, mentre treballava en feines de baixa qualificació, va obtenir una beca per estudiar la carrera de Dret com a fill de vídua pobra. Comandava l’activisme del casal d’Acció Catòlica del barri, on va conèixer la seva dona –Florència Ventura– i el seu mentor –Maurici Serrahima– a través d’ella. L’estiu del 1944 va passar unes setmanes fent de mainader dels fills de Millet. Millet, sintonitzat amb Serrahima, era un financer ben relacionat amb el règim que mantenia tractes (sovint opacs) amb ministres alhora que desenvolupava una activitat pionera de mecenatge d’una cultura catalana proscrita.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

D’immediat Benet es vincula al hòlding Millet, empresarial, cultural i polític. D’immediat, enxarxat ja al món d’una oposició que no abandonaria fins a la seva desaparició, va impulsar un grup de resistència nacionalista: el Front Universitari de Catalunya. És l’època. Quan s’albirava la fi de la Segona Guerra Mundial amb la derrota del feixisme, es van crear o reconnectar diversos grups del catalanisme de l’interior i de l’exili amb l’esperança de construir el món de demà. El FUC, que en els seus dos anys no devia arribar als 100 activistes, va ser un d’aquests grups. A partir d’aquest moment de la resistència i fins al moment de plenitud pública de 1977, a Benet podríem explicar-lo pels seus actes. No acabaríem.

Podríem començar des del seu treball a l’ombra durant mig any a la Comissió Abat Oliva per reconvertir les Festes de l’Entronització –d’acte de nacionalcatolicisme regional a afirmació regional d’una catalanitat catòlica. Podríem acabar amb la direcció literària, també a l’ombra, d’Edicions Catalanes de París durant el tram final de la Dictadura. Però si només detalléssim aquestes accions oblidaríem algunes de les campanyes de mobilització que van dur la seva signatura: la campanya de la “P” (p de protesta) recolzat pel PSUC el 1959, la de Pujol el 1960 amb cèl·lules de la joventut (catòlica, burgesa i catalanista), la que aferma el mite de l’Abat o la que s’inicia el 1966 usant com a eslògan «Volem Bisbes Catalans» i amb Albert Manent com a escuder. Cartes, reunions, pasquins. Campanyes possibles rere una logística que contrastava amb el coratge del sofista que practicava en un consell de guerra o un Tribunal d’Ordre Públic on defensava antifranquistes. Benet, alhora que impugnava el sistema autoritari des del còrtex del seu sistema repressor, posava en dansa la plataforma de debat Miramar, la revista Serra d’Or, establia el primer programa de publicacions d’Edicions 62 o actuava com a assessor àulic d’Òmnium Cultural.

Va tocar tots els instruments de l’oposició al règim amb el virtuosisme d’un home orquestra. Ell mateix es va mitificar en aquest sentit. Era una mitificació legítima. N’era el seu capital més visible, era un capital que el dignificava. Podríem explicar Benet com l’eminència grisa del catalanisme de postguerra per l’activisme que va liderar. Ho va ser. Però centrar tot el Benet en l’activisme ens faria obviar una dimensió del personatge que a la llarga ha estat tant o més determinant en la Catalunya contemporània: la seva aportació a la ideologia del nacionalisme, a través de les nocions «un sol poble» i «genocidi cultural», va tenir una influència capital durant la segona meitat del segle XX.

1944. En una cel·la de Montserrat, Benet i el seu amic Joan Sansa –aviat militants d’Unió–, Lluís Torras –ell seria de l’MSC– i els germans Casassas funden el Front Universitari de Catalunya. Presenten ponències. La que estableix la posició en l’eix nacional, inspirada en el clandestí Mentrestant de Serrahima, és de Benet, el president. Al llarg del temps evolucionarà la base ideològica del seu nacionalisme, però en essència no canviarà. Perquè el seu projecte vital, del principi fins a la fi (fins a la publicació de les seves memòries De l’esperança a la desfeta), orbitarà entorn dels primers principis de la conclusió d’aquella ponència: «1) Afirmació de la personalitat nacional de Catalunya. Necessitat de realitzar la unitat cultural i política de les terres catalanes. 2) Govern propi per a Catalunya. Catalunya governada per catalans, amb organismes legislatius, executius i judicials catalans». La qüestió era elaborar el pensament sobre el qual es podria reconstruir una cultura política que fes possible aquell programa. Fer-lo possible, convertir-lo en acció, en les circumstàncies més o menys agòniques de la postguerra.

 

‘Un sol poble’

A mitjan dels 50 Benet, quan havia tingut algun contacte amb la democràcia d’esquerres italiana, pensa políticament com un protointel·lectual que fon la catalanitat amb el catolicisme social. Des d’aquesta posició, emparentada amb el moment socialdemòcrata, pensava que Catalunya havia perdut la guerra com a subjecte i que la reconciliació s’havia de produir en el marc de la nació catalana. En aquella època, perquè la refundació fos efectiva, identificava la conflictivitat social com el nus essencial que caldria anar desfent. Evitar la repetició de la tragèdia passava per la desactivació del conflicte i era en la substantivació de l’ideal d’«un sol poble». L’expressió la va sentir o llegir en una homilia de l’Abat Escarré i ell la va saber convertir en la massa damunt de la qual aixecar el consens catalanista. La primera referència pública que en va fer, que jo sàpiga, va ser el 1967 en un homenatge a Pompeu Fabra. Allà ja proposava que el català fos la columna vertebral d’aquest consens.

Com que entenia que l’esquerda originària de la nació era la fractura social, va actuar seguint aquesta lògica. Per això va trencar tan aviat amb el tabú de la Guerra Freda –les relacions amb el PSUC expliquen l’allunyament d’Unió. Per això es comprometria amb Comissions. Per això seria tan bel·ligerant amb els antifranquismes que aïllaven la problemàtica social de la problemàtica nacional (la polèmica amb Solé Tura). I per això mateix va centrar la recerca en aquesta qüestió: meditaria sobre un procés continuat de ruptura interna que havia tingut la conflictivitat social com a origen i que havia tingut la Guerra Civil com a moment hecatòmbic.

Si el seu primer estudi va ser el moviment obrer barceloní de mitjan segle XIX –una recerca feta amb Casimir Martí que veuria la llum a la Transició–, a finals dels 50 el va reconduir cap a la Setmana Tràgica. A través del catòlic Joan Maragall denunciaria com la burgesia conservadora, per blindar els seus interessos, no havia fet res per recosir les ferides provocades per la injustícia i així havia situat la ruptura a l’ànima de la nació. El 1959, quatre anys abans que el publiqués l’Institut, tenia solidificat Maragall i la Setmana Tràgica. Amb l’escriptura del llibre conquereix la seva maduresa. Era un intel·lectual i no era confessional.

La maduració coincidí amb la mort de Vicens Vives, amb qui mantenia una relació creixent. Benet n’heretarà alguns dels projectes, reencarnarà algunes de les seves idees i de facto volgué ocupar el seu lideratge intergeneracional en el nou catalanisme. Si Vicens havia interpel·lat Fuster perquè escrivís un assaig sobre el País Valencià, el 1960 Benet li encarregarà un projecte que s’assembla molt a Nosaltres, els valencians. Si Vicens manifestava una preocupació creixent pel fet immigratori, Benet trobarà en Candel el personatge que podia crear el discurs d’incorporació de la nova immigració a la nació en fase de refundació.

Si Vicens havia elaborat el pla ideològic d’una plataforma política –l’Aliança pel Redreç de Catalunya, una còpia de la crida era a l’arxiu Benet–, el Benet del 1960 redacta el programa La desfeta i el redreç per crear lideratges, grups d’acció i ideologia. Allà parla d’immigració i també d’una interpretació de la Guerra Civil que calia consolidar perquè la reconciliació fos efectiva en el marc de la nació. La tesi era aquesta: “la desfeta de Catalunya, l’any 1939, fou la desfeta de tots els catalans, de qualsevol ideologia que fossin, s’haguessin trobat de grat o per força en uns o altres dels rengles combatents”.

La derrota integral havia estat l’avantsala d’un intent de destrucció de la catalanitat com a identitat que dóna forma a la nació. Aquest intent, implementat a través d’un seguit de polítiques totalitàries (d’aniquilació, repressió i prohibició), Benet el va començar a teoritzar a mitjans dels anys seixanta. És el «genocidi cultural». El va documentar amb el buidat de premsa –la base del monumental Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco de 1973– i li va voler donar una profunditat tràgica a través de la commovedora sèrie dels afusellats: Companys, Carrasco, Peiró, Rahola, Latorre. La tria, que va descobrir en un article de Nicolau d’Olwer, era intencionada: la demostració fefaent que el franquisme havia volgut liquidar tota forma de catalanitat. Com que s’havia resistit i la resistència contra l’agressió s’havia empeltat del combat democràtic, la supervivència de la nació implicaria en democràcia una reparació: la refundació de la nació.

Aquesta va ser també una idea consensual durant la Transició. El nom que va adquirir aquesta reparació –la normalització- no el va posar Benet, però l’havia fonamentada més que ningú. No és un assumpte menor. Perquè la normalització ha estat el projecte fonamental sobre el qual s’ha bastit la Catalunya democràtica. El reconeixement a aquesta aportació, més enllà de premis i guardons, es va materialitzar durant el tram central de 1977. Si aleshores ell no va fer el cim, a la llarga, indiscutiblement, l’ha fet el seu projecte de vida.