De la seva reflexió en surten unes vides paral·leles entre allò succeït el 1977 i el viscut els darrers anys, on els protagonistes actuals no surten gens bens parats de la comparació. Sense exonerar a ningú, sí que distingeix el president Mariano Rajoy com el principal culpable de la situació, a partir de l’axioma que a major poder, major responsabilitat.

La via practicada per Rajoy, primer com a cap de l’oposició i després com a president del govern, a l’hora de tractar les relacions entre Espanya i Catalunya la descriuria com agressiva. Del Rajoy a l’oposició, recordem la promoció del boicot als productes catalans, la recollida de firmes contra l’Estatut del 2006 i el recurs davant del Tribunal Constitucional. Ja a la Moncloa, ha exhibit una indiferència absoluta davant de les reivindicacions pacífiques de la ciutadania catalana, un menyspreu provocador impropi del seu càrrec, que ha afectat negativament la situació política a Catalunya. Tot i acomiadar-se del càrrec amb un «jo marxo molt tranquil», el seu llegat és terrible. Deixa el país amb una crisi d’Estat importantíssima, com no se n’havia vista mai cap de similar. Paradoxalment, mentre Rajoy assegurava acomiadarse havent salvat la unitat d’Espanya, en realitat l’havia posat en perill com mai.

 

I d’aquí la comparativa amb el seu antecessor Adolfo Suárez.

En una situació de pressions molt més nombroses, innombrables, Suárez va superar el problema de Catalunya, abordant-lo per la via de la negociació i el pacte perquè va entendre que els problemes polítics han de menester una solució política. Com era la seva obligació de president del govern, treballà per trobarla. El pacte assolit, amb totes les seves limitacions, donà una trentena llarga d’anys de tranquil·litat.

 

Tampoc a l’altre cantó de la taula hi trobem uns representants polítics catalans comparables als de fa ara 40 anys.

No, els polítics catalans d’avui en dia són en general un desastre. Això no vol dir que no hi hagi gent intel·ligent com l’Oriol Junqueras, avui a la presó. Però d’altres, com l’Artur Mas i els seus successors no feien el pes. A les provocacions de Rajoy, respongueren incorporantse a «la cara dolenta» del catalanisme polític. Aquella que el president Tarradellas definia com la del crit i la reivindicació fora de lloc i fora de temps. Però les coses no són així, la política vol dir pactar, vol dir negociar, vol dir arribar a acords, vol dir progressar tots. Com insistia el president, l’essència de la política és fer les coses d’una certa manera.

 

Aquest «d’una certa manera» és una expressió reiterada obsessivament per Tarradellas. Què significava?

(somriu) Volia dir, entre d’altres coses, que per encarar qualsevol negociació, primer de tot cal tenir clar què vols, quin és el teu objectiu. Aquest ha de ser realista i assequible, i cal tenir ben clar i convèncer a l’altra part que sobre ell no hi haurà cap concessió. Per exemple, Tarradellas estava disposat a negociarho tot sobre el contingut de la Generalitat, però partint del reconeixement previ de la institució. A la primera entrevista, a cada oferta del president espanyol, el president català repetia «Generalitat de Catalunya». Sense la seva reinstauració, no hi havia res a parlar, perquè aquest era l’objectiu.

 

‘Tot això està destrossat. Avui el títol VIII de la Constitució és a la paperera’.

 

Però, ¿era pragmàtic pensar el 1976, ja no dic en ple franquisme, que es podria recuperar la Generalitat?

(somriu novament) No ens ho semblava a ningú, però a ell sí. Ell n’estava convençut. A finals del 1976, en una visita a SaintMartinleBeau, amb Josep Maria Bricall, Josep Maria Castellet i Ramon Viladàs –i les respectives parelles—, ens va acomiadar tot dientnos: «Per Nadal ens veurem a Barcelona». Tots nosaltres ho veiem difícil, però ell estava convençut que la negociació cap el restabliment de la Generalitat ja s’havia iniciat. Clar que no ens havia dit res dels contactes mantinguts amb el Govern espanyol que, aviat, es concretarien en la visita del cap dels Serveis de Seguretat de la Presidència del Govern i tinent coronel Andrés Cassinello, com a emissari de Madrid.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 

Encara que l’opció Tarradellas ja estava sobre la taula des dels temps del vicepresident segon i ministre de la Governació Manuel Fraga, aquesta no pren cos fins que fracassen d’altres alternatives com el Régimen especial para las provincias catalanas (una mena de Mancomunitat revisitada batejada com a Consell General) i que els resultats electorals de juny del 1977 donen la majoria a les esquerres catalanes per damunt de la governamental UCD i del naixent pujolisme.

L’opció Tarradellas no era l’opció de totes les forces polítiques. No ho era dels comunistes, ni del pujolisme que veia amb bons ulls la proposta de Consell General. Si ho era d’ERC i de Joan Reventós, tarradellista de velles arrels, i amb ell d’un sector important del PSC.

Tot i ser finalment la via triada, el camí no va estar exempt de dificultats. Fins i tot, un cop signats els acords, van haver-hi resistències obertes des d’un sector del govern de l’Estat que veia amb suspicàcia el reconeixement autonòmic i defensava com a alternativa –inclosa al programa del segon govern Suárez— una institució de règim local com ara la Mancomunitat. També els parlamentaris catalans, constituïts en Assemblea, aspiraven a dirigir la negociació amb l’objectiu de restablir l’Estatut del 1932. Posteriorment, malgrat acceptar oficialment l’acord SuárezTarradellas i comprometre’s a coordinar-se amb el president, van actuar pel seu compte i això va crear malentesos i va allargar la negociació fins que van haver d’assumir que la via oberta pels dos presidents era la correcta i la més ràpida.

 

Amb Tarradellas vostè hi havia coincidit puntualment el 1961 a la Sorbona arran de la tesi de Pierre Vilar, però serà a partir del 1965 que contactaren indirectament, a través del seu aleshores tesinant Josep Maria Bricall, que volia dedicar la seva tesi als decrets de S’Agaró. Tanmateix, el vincle principal es trava quan el president el crida durant les negociacions amb els representants governamentals.

Quan el 27 de juny del 1977 Frederic Rahola em trucà des de Madrid per dir-me «el president vol que vinguis», jo sóc el primer sorprès. Segurament, en aquesta tria hi van tenir un paper rellevant el mateix Rahola i la meva relació indirecta amb el president a través d’en Bricall.

Ambdós presidents compartien la voluntat política d’arribar a un acord acceptable sobre Catalunya, perquè sense ella, no ho oblidem, no hi havia Transició. I la resta d’alternatives no havien funcionat. Però primer calia superar les diferències entre la proposta del Govern espanyol d’una mancomunitat de diputacions basada en la vigent Llei de Bases del Règim Local com a fórmula transitòria fins a l’aprovació de la Constitució i l’exigència de Tarradellas d’un Reial DecretLlei per restablir la Generalitat derogant la llei franquista que la dissolgué. L’antinòmia la resolgué l’enorme experiència política del president en distingir dues fases dins la negociació. La primera tenia com a objectiu l’acord polític de restabliment de la institució catalana que implicava reconèixer el dret a l’autonomia de Catalunya; i la segona l’aprovació d’un Reial Decret-Llei que definís el contingut i funcionament de la Generalitat, tot derogant la norma franquista. Aquest plantejament s’allunyava de la reivindicació de l’Estatut del 1932 per part dels parlamentaris catalans que, segons Tarradellas, representava començar la casa per la teulada.

Finalment, tot i que semblés inversemblant restablir la Generalitat a partir d’una llei recent, de règim local i susceptible de ser modificada en qualsevol moment, l’acord polític entre els presidents va acollirs’hi. Després, el Govern espanyol va acceptar l’ús del Reial Decret-Llei per derogar la llei franquista que havia dissolt l’autogovern català.

 

Amb Tarradellas ja a Barcelona, vostè és nomenat vicepresident de la Comissió de Traspassos Estat-Generalitat, un organisme que exemplificava l’obsessió del president perquè el pacte institucional, previ a la Constitució i de govern a govern, fos una mostra de bilateralitat i excepcionalitat de facto.

Tarradellas no volia una Generalitat buida de contingut. Va lliurar la batalla per a la incorporació de les Diputacions i en el DecretLlei recuperà la Comissió Mixta EstatGeneralitat que, pel seu caràcter bilateral i paritari, era similar a la Comissió Mixta prevista a l’Estatut de Catalunya del 1932. Aquesta nova Comissió Mixta estava encarregada de proposar al govern els acords de transferència de funcions, activitats i serveis de l’Estat a la Generalitat.

‘Durant el mandat de Pujol, la responsabilitat d’una Comissió bilateral fou substituïda per la negociació directa en una política personalista de «peix al cove»’.

En el seu breu període de treball, va fer una tasca excepcional com corresponia a la seva composició i mètode de treball. El Govern espanyol designà com a membres de la Comissió alts càrrecs de l’Administració de l’Estat i el president de la Generalitat, d’acord amb els partits polítics, triava prioritàriament qui reunia la capacitat tècnica adequada per fer-se càrrec de la negociació d’alguna de les transferències. Les transferències, en tota la seva complexitat tècnica (abast, personal, pressupost), es preparaven en grups de treball separats i s’adoptava en el plenari. En canvi, durant el mandat del president Pujol, la responsabilitat d’una Comissió bilateral i paritària d’experts dirigits per polítics, fou substituïda per la negociació directa del president de la Generalitat en una política personalista de «peix al cove».

 

Quaranta anys després, Catalunya segueix sent tant important o ja no és així? Fins a quin punt la lectura restrictiva de la Constitució ha modificat el pacte territorial originari?

El llegat de Rajoy sí que ha produït la demolició de la fórmula de cohesió territorial, ideada pels polítics de la Transició democràtica. I, per damunt de tot, ha complicat la solució de manera perversa posant en perill el prestigi de la judicatura espanyola i provocant l’extensió dels nacionalismes extremistes a Espanya contra Catalunya i a Catalunya contra Espanya.

A més, la política agressiva de Rajoy no ha modificat, ni podia fer-ho, el pes econòmic, demogràfic i polític de Catalunya, assolit a partir del segle XVII. No és possible una Espanya d’esquena a Catalunya. Al 1975, la qüestió catalana era la prova del cotó de la Transició espanyola, avui ho és de què Espanya ha sabut resoldre la seva organització territorial. L’organització territorial de l’Estat fixada al títol VIII de la Constitució sorgeix i es configura a partir del restabliment i reconeixement de la Generalitat de Catalunya. Sense aquell restabliment, avui no existiria l’Estat de les autonomies. La recuperació de l’autogovern català provoca que la Carta Magna aposti per una organització autonòmica. Avui, per desgràcia, tot això està destrossat. Avui, el títol VIII és a la paperera.

 

Format a la Universitat de Barcelona, el 1943, acabat de llicenciar, va traslladar-se a Madrid i allà hi passa una dècada fins que guanya la càtedra d’Economia Política i Hisenda Pública de la UB. Com era aquella Universitat de postguerra?

Jo n’era perfectament conscient de l’erm intel·lectual espanyol posterior a la Guerra Civil i a la Segona Guerra Mundial. L’absència de mestres i referents et conduïen inevitablement a l’autoformació. Però, vaig tenir la sort de coincidir amb gent concreta que em va ajudar com ara Alberto Ullastres –que em va suggerir el tema de la tesi doctoral— o Mariano Sebastián. Aquest últim, director del Serveis d’Estudis del Banc d’Espanya, va posar a la meva disposició, totes les tardes i amb accés absolut, les col·leccions de revistes estrangeres allà dipositades.

‘El llegat de Rajoy ha complicat la solució de manera perversa posant en perill el prestigi de la judicatura i provocant l’extensió dels nacionalismes extremistes’.

Una altra relació important va ser l’establerta amb Joan Sardà Dexeus, a qui vaig conèixer quan l’oposició de càtedra d’Ullastres i seva el 1948. Després ell va marxar el 1951 a treballar a la Universitat de Caracas i al Banc Central de Veneçuela, vam tornar a coincidir en el concurs de la càtedra de Barcelona –on em vaig imposar contra pronòstic— i després seria fonamental per a l’economia espanyola com a director del Servei d’Estudis del Banc d’Espanya (19561965) i des del Pla Nacional d’Estabilització Econòmica iniciat el 1959.

 

Només arribar a Barcelona, rep l’encàrrec de part del ministre Joaquín Ruiz Giménez de promoure els estudis econòmics i el 1954 ja comença la primera promoció de la nova Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials.

Amb en Ruiz Giménez ens coneixíem de la meva etapa madrilenya, quan ell em va fer director del Col·legi Major de postgraduats César Carlos amb l’objectiu de retornar-lo als seus orígens. Per exemple, organitzàvem converses obertes amb polítics de totes les tendències i això ens va valer ser qualificats pel diari falangista Arriba com un nido de víboras i finalment ser expulsats.

Després, quan el ministre va haver d’entomar la reforma de les antigues Escoles de Comerç, la supressió dels graus d’intendència mercantil i la creació de les noves facultats, va encarregarme que pilotés el projecte barceloní i vaig proposar que la nova Facultat es regís per una comissió formada pel rector, pels degans que hi aportaven professorat i per mi mateix que exercia de secretari. Ho vaig fer tot mantenint la càtedra a Dret per evidenciar el caràcter temporal de la responsabilitat i vaig cessar al cap de dos anys.

En realitat, l’encàrrec tenia com a principal dificultat trobar el professorat adient per a la docència. Tota la resta venia donada per Madrid: pla d’Estudis, organització, etc. Per cobrir les diferents assignatures i atès que fitxatges com el de Joan Sardà Dexeus van revelarse com a impossibles, vam recórrer al Claustre ja existent, començant per mi mateix. En el cas, per exemple, de la història econòmica, amb en Jaume Vicens Vives vam parlar de com organitzar els dos cursos previstos. Finalment, la Història econòmica universal de primer va quedar per a Fabian Estapé, aleshores ajudant de Luis García de Valdeavellano a Dret, i la Història econòmica d’Espanya de segon per al mateix Vicens i el seu ajudant Jordi Nadal.

 

A banda de les responsabilitats docents i de gestió, ràpidament el seu nom destaca com el d’un dels catedràtics, junt amb Ángel Latorre, més propers al creixent moviment opositor estudiantil antifranquista.

A Latorre i a mi ens deien el Dúo Dinámico. No només estàvem en contacte, sinó que fèiem de baula entre els seus líders i la resta del professorat. A més, casa meva fou algun cop seu de les reunions del moviment estudiantil. A mitjans dels anys 60, a la UB existia un sindicat d’estudiants que funcionava i funcionava molt bé, on els millors estudiants de cada facultat eren alhora els màxims líders. Tot això se’n va anar enlaire arran de la Caputxinada del 1966. Jo mateix vaig intentar ferlos desistir d’una iniciativa que només podia acabar amb la desfeta d’una organització sòlida, efectiva i unitària. La Caputxinada responia a la lògica de la «cara dolenta», de la flamarada que ho sacrificava tot a l’efectisme i que aleshores caracteritzava la tàctica comunista.

 

A l’etapa barcelonina, combineu la vostra dedicació universitària amb la d’assessor extern i, d’aquesta manera, us incorporeu a Fecsa, aleshores en mans de la família March.

El sou de catedràtic no permetia gaires alegries i, a la Facultat de Dret, tothom era pluriempleat. En el meu cas, coneixia Bartomeu March Servera, fill petit del famós financer, perquè ambdós coincidíem estiuejant a Cala Rajada. Quan vaig guanyar la càtedra va dirme que visités el seu germà Joan, aleshores president de Fecsa, i ja gairebé no em va deixar sortir, contractantme per dur coses de tributació al departament jurídic de la casa.

Però la feina més divertida va començar amb la meva implicació en el conegut com a Cas Barcelona Traction, quan els accionistes belgues de la companyia originària amb domicili canadenc van denunciar el Govern espanyol davant de la Cort Internacional de Justícia. Dins d’un equip extens, on treballaven els millors juristes nacionals i internacionals, a mi em va tocar reconstruir la vida econòmica de l’empresa o, dit d’una altra manera, d’un dels puntals de la revolució industrial a Catalunya i Espanya. Vaig poder explorar uns arxius de riquesa extraordinària i aprendre moltes coses. Finalment, el febrer del 1970 el judici es guanyava. La resolució no em va sorprendre gens ja que, a diferència dels juristes on tothom pot tenir raó segons sigui la premissa, a nivell econòmic les coses estaven clares. La demanda va ser rebutjada gairebé per unanimitat, amb l’única excepció del jutge ad hoc nomenat per Bèlgica.

 

Amb tot, heu de reconèixer que estàvem davant d’una operació, com a mínim, confusa i embolicada, com ara la fallida decretada per un jutge de Reus el 1948 i on el gran beneficiat és un financer de trajectòria més que polèmica.

El jutge de Reus no és gens fosc. Però deixa’m dir que el conflicte ve d’antic. Ja l’any 1940 en ser ocupada Bèlgica, es troben a Madrid per negociar Joan March i el màxim responsable de l’empresa mare. De fet, March no deixarà de cercar un acord entre les diferents parts que permetés traspassar la propietat a una societat espanyola.

Respecte de la fallida, les obligacions en lliures esterlines que no pagaven interessos des del 1936 de la Barcelona Traction Light & Power tenien una garantia hipotecària sobre tot el patrimoni elèctric. Per tant, allà on hi hagués patrimoni es podia demanar la fallida, i en una fallida l’important és l’element sorpresa. És a dir, que quan el jutge la decreti es pugui prendre possessió de l’empresa, abans que els seus dirigents tinguin temps de desferse de papers, de netejar, de despatrimonialitzar-la. Presentada a Barcelona, la petició de fallida hagués anat al que s’anomena el reparto i s’hagués sabut una setmana abans de l’ocupació.

Posteriorment, la qüestió serà sobre si Joan March, el 1952, havia adquirit per deu milions de pessetes una empresa que en realitat valia milers de milions, convertintla en Fecsa. Vist des d’avui, és evident que va ser un gran negoci. Però, aquest negoci, March se’l guanya perquè primer va gastar una fortuna comprant obligacions que en aquell moment no valien res. Fa una aposta, una aposta arriscada i legal, i la guanya.

 

Però Barcelona Traction al marge, March és un cognom vinculat recurrentment amb el contraban, l’espionatge o els complots.

Sobre el mite entorn del personatge, hi juga clarament la novel·la publicada el 1934 per Manuel D. Benavides titulada El último pirata del Mediterráneo. I insisteixo en anomenarla novel·la, perquè tots els biògrafs posteriors de March semblen haverho oblidat i la prenen com si fos una veritat certa. És com el mite sobre si era un espia doble que a la Segona Guerra Mundial jugava amb els dos bàndols. La realitat és que March estava des del 1918 establert a la City i va ajudar decisivament els anglesos com ho sabia el mateix Winston Churchill.

 

Josep Lluís Sureda Carrión (Palma, 1923)

De Mallorca estant, la realitat catalana es veu des de la posició privilegiada que proporciona la complicitat d’uns llaços històricoculturals compartits i la distància justa fruit de la insularitat i de la diferent evolució políticoinstitucional. Lluny de limitar-se a la inhibida contemplació, molts han estat els intel·lectuals mallorquins que han jugat –o han volgut jugar— un paper rellevant en la política i la cultura catalanes, atrets per la potent capitalitat barcelonina que incloïa durant molts anys dins del seu districte universitari, a més del Principat, les Illes Balears. La nòmina és extensa: de Gabriel Alomar a Valentí Puig, de Joan Estelrich a Baltasar Porcel, de Miquel dels Sants Oliver a Josep Lluís Sureda Carrión.

Sureda Carrión, nascut a Palma el 1923 dins d’una culta família benestant on destacava la figura del seu pare, el químic, historiador de la ciència i escriptor noucentista Josep Sureda Blanes, va seguir els passos del seu progenitor llicenciant-se a Barcelona (1943) i doctorant-se a Madrid (1948), però passant de la farmàcia al dret. Durant 35 anys (1953-1988) fou catedràtic d’Economia Política i Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona, on va exercir com a mestre i referent de tota una generació d’economistes catalans tant des de la Facultat de Dret com des de la Facultat de Ciències Econòmiques, de la qual va ser el primer responsable (1954-56).

Posteriorment, seria vicerector del centre barceloní (1977-1982), membre del Consejo de Universidades (1984-1988) i partícip del Consell promotor de la Universitat de les Illes Balears, institució que el 2016 el nomenava Doctor Honoris Causa.

Aquest vessant acadèmic barceloní va conviure sempre amb el compromís polític a Catalunya, primer donant suport al moviment estudiantil antifranquista i, després, a través de la militància socialista i, sobretot, de la col·laboració amb el president Josep Tarradellas com a assessor durant la negociació per al restabliment de la Generalitat (1977) i com a vicepresident de la Comissió de traspassos Estat-Generalitat (1978-1980). Posteriorment, va presidir Caixa de Catalunya (1982-1984) i va ser membre del Consell General i del Consell Executiu del Banc d’Espanya (1985-1994). En el vessant privat, destaca el seu vincle amb el conglomerat empresarial i amb la Fundació del financer mallorquí Joan March Ordinas. Aquesta llarga trajectòria ha merescut diversos reconeixements com la medalla d’or al mèrit científic de l’Ajuntament de Barcelona (1997), la creu de Sant Jordi de la Generalitat (2004) i el premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears (2011).

Retornat a Mallorca i instal·lat al barri palmesà de Son Armadans, l’edat potser li ha alentit el caminar però no el pensar. Sense ànim mitificador, sinó amb voluntat d’il·luminar el complicat present amb els aprenentatges del passat, ha recuperat la seva experiència al costat del president Tarradellas durant les negociacions amb el govern d’Adolfo Suárez per restablir la Generalitat. A la llum d’aquell moment històric, la comparativa amb els protagonistes de la política espanyola i catalana contemporània dels darrers anys empal·lideix. El llarg text titulat Memòria d’una negociació política és l’origen de la conversa que segueix.