El meu pare, Josep Maria Benet i Jornet, el Papitu, va morir el dia cinc d’abril d’aquest 2020 per la covid-19, tot i que feia temps que desapareixia a poc a poc degut a la malaltia de l’Alzheimer. La mort, així, potser no va ser el pitjor que li podia haver passat perquè el va alliberar d’un cos i una ment que ja no el deixaven ser com era.

Tot i així se’m fa difícil imaginar-lo condemnat a la foscor i el silenci dels segles perquè era un home vital que no volia desaparèixer i pensava que la vida és l’únic que tenim. Per aquest motiu, com que no creia en Déu i jo tampoc, he decidit construir-li un cel fet a mida.

Es tracta d’una casa antiga i preciosa, amb jardí, amb racons i raconets i, sobretot, amb les parets folrades de llibres on hi ha tots els clàssics de la literatura mundial i on periòdicament hi apareix la millor selecció de les novetats actuals. S’hi passa el matí llegint i escrivint però a la tarda, com que és home de tertúlia, espera amb gelats i coca-cola (el que més li agrada) els amics que ja fa temps que van arribar als seus paradisos particulars.

El van a visitar el Jordi Castellanos, la Montserrat Roig, el Pep Muntanyès, el Fabià Puigcerver… I, per descomptat, cada vespre hi apareix el Terenci —Moix—, fumant i amb un Dry Martini a la mà, per veure pel·lícules de cinema clàssic de Hollywood que el van fascinar durant la seva infància de postguerra i imitar les senyores del seu barri lligant-se els tovallons del sopar al cap.

Però no seria el cel del Papitu si aquesta casa no tingués una porteta que s’obre a un teatre. Un teatre a la italiana preciós, tot d’or i vellut vermell, on una vegada a la setmana s’hi fa la producció d’una obra seva i els altres dies s’hi representen els muntatges actuals que no vull que es perdi.

I qui diu que no hi és de debò en un lloc així? Al Papitu li encantava la ciència-ficció i té una obra, L’habitació del nen, on sembla que es produeix un desdoblament de la realitat i un dels personatges s’endinsa amb el seu fill, que en principi és mort, en una altra dimensió, la de les tretze de la nit, l’hora màgica que no surt als rellotges, la que està entre les dotze i la una. Potser és allà on ha anat a parar.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

Però sobretot, perquè no mori cal recordar la seva vida.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.