PERFIL

Conversar amb Josep Maria Vallès en aquests temps frenètics resulta balsàmic, com submergir-se en la música del seu estimat Mozart. Hi ha en Vallès una aparent indiferència per la immediatesa, per les novetas que s’encavalquen i que fineixen en poques hores després de judicis sumaris i desinformats. A les antípodes, aplica una mirada llarga, indaga sobre les arrels dels problemes, cerca els arguments més precisos i matisa, sempre matisa, deixant oberta la porta del dubte. Però és un rigor intel·lectual acompanyat d’una voluntat tenaç de contribuir al bé comú, es diria que amb una passió atemperada per un capteniment elegant i educat.

Vallès presenta un full de serveis formidable, de qui ha aportat amb discreció i savoir faire coneixements, gestió i compromís per construir un país més civilitzat. Forma part de la reduïda nòmina dels capdavanters de la ciència política a Catalunya, amb una destacada contribució a la seva consolidació universitària amb la creació de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva voluntat de servei a la institució universitària el va portar a exercir de rector de la seva universitat a principis dels anys 90. Ha exercit el seu mestratge impulsant i orientant la recerca en l’àmbit de les polítiques públiques, des d’una convicció ferma en el rigor professional i la transparència de la gestió pública, de la qual l’Institut Català d’Avaluació de Polítiques Públiques n’és el fruit institucional més rellevant.

Compromès políticament de sempre, des d’una actitud cívica fa un salt a la política activa participant en la gènesi del projecte reformador de Pasqual Maragall des de l’associació Catalunya Segle XXI i més endavant presidint la plataforma Ciutadans pel Canvi. El seu pas per la política institucional, primer com a diputat per la coalició PSC-CpC durant la legislatura 1999-2003 i més tard com a conseller de Justícia en el govern Maragall, està guiat per la idea de contribuir a millorar la qualitat democràtica. Així, destaca la seva contribució a la dinamització del paper de l’oposició parlamentària i, ja com a conseller, la seva voluntat de servei en assumir un departament poc cobejat en què es va aplicar a governar amb rigor i decisió reformista. De tot plegat ens ha deixat un testimoni valuós en el seu llibre Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi, que es pot llegir com un rendiment de comptes ben poc usual entre els nostres polítics.

Avui, amb l’aval d’aquesta trajectòria, Josep Maria Vallès persisteix en el seu compromís polític, fidel a la seva concepció de la política com a deure cívic, convençut que sense una ciutadania activa no és possible una democràcia de qualitat. Aquest compromís s’expressa a través del Grup Pròleg amb la pretensió de contribuir a la concòrdia des de la societat civil, sense perdre en cap moment la pulsió de comprendre i amb l’esperit humaníssim de «no empitjorar la situació, no fer més mal i no fer-nos més mal», com ens explica en aquesta conversa.

 

Per què Pròleg?

Fa un any, en comprovar que s’allargava la presó provisional dels encausats pels fets de la tardor de 2017, vam considerar que convenia fer col·lectivament el que alguns havien fet ja individualment: una declaració considerant que aquell enjudiciament penal i la detenció provisional dels encausats eren doblement equivocats, des d’una perspectiva jurídica i des d’una perspectiva política. No era una adhesió a la proposta independentista, però era partidària de superar els actuals límits de l’autogovern de Catalunya, fet per gent procedent de l’esquerra tradicional. Un cop publicada la declaració i a la demanda d’altres persones, ens vam plantejar si valia la pena continuar. D’aquí ve el nom de Pròleg: no pensem que hagi arribat el moment d’aportar solucions concretes, sinó que estem en un pròleg en el què hem d’incentivar predisposicions i voluntats de fer exploracions conjuntes.

 

Per tant, no es tracta de tenir un paper de facilitador d’acords, pactes, diàlegs explícits entre forces polítiques

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Tenim la convicció que això va per llarg. Sembla prematur plantejar una funció d’aquest estil.

 

Vostè, en un article recent a La Maleta de Portbou, es preguntava ben explícitament com hem arribat fins aquí?

Seguint amb la frase aquella cèlebre «tot problema complicat té una solució clara, senzilla i equivocada», crec que el nostre cas té dues solucions clares, senzilles i les dues equivocades, que són per una banda pensar en la viabilitat d’una declaració unilateral d’independència i, per l’altra, que es pot mantenir l’estatu quo a base de l’aplicació de mecanismes legals, penals i repressius. Han gravitat sobre la qüestió factors de caràcter global, com la crisi econòmica o la irrupció de les xarxes socials. Hi ha també les deficiències del sistema polític, que es poden arreglar a base de reformes constitucionals i estatutàries. Finalment, hi ha l’actuació dels agents directes, partits, mitjans de comunicació, dirigents polítics, grups d’interès… Davant d’aquesta combinació de factors, la solució també ha de ser multifactorial. No és solució canviar els dirigents polítics solament. Com passa també amb possibles reformes constitucionals, econòmiques… Són solucions necessàries però no suficients. És la pèrdua d’horitzó social de les classes mitjanes? És l’acció descontrolada de les xarxes socials sobre les emocions col·lectives? És la forçada sentència sobre l’Estatut? És el PP? És Mas? És Puigdemont? Tots hi tenen –tenim– una certa quota de responsabilitat, per acció o per omissió.

 

Ha parlat d’un problema global. Potser el tipus de crisi a la que ens enfrontem no s’ha sabut diagnosticar correctament? Va començar com una crisi financera al 2018 i ara és una crisi geopolítica. I Catalunya en bona mesura una vegada més ha actuat com a un sensor.

Un col·lega vostre va titular l’entrevista que m’havia fet amb una frase que vaig dir de passada: «el cas de Catalunya en la història universal que s’escrigui d’aquí a 50 anys serà una nota al peu de pàgina». Immanuel Wallerstein a principis dels 90 del segle passat detectava com s’estava iniciant una transició cap a una nova era similar a la què ell havia estudiat en el trànsit de l’edat medieval a l’edat moderna amb l’aparició del capitalisme global i la formació dels estats imperials. Aquests períodes solen durar més de 50 anys. I tampoc no se sap com acabaran. Catalunya potser és un sensor particular del que pugui passar en el conjunt d’Espanya i d’Europa, però ho és en el marc d’una crisi de la democràcia liberal vinculada a la desigualtat provocada pel neoliberalisme triomfant dels anys 80.

 

Les equacions polítiques que han funcionat en els últims 150 anys de cop i volta comencen a trencar-se. La vinculació entre democràcia i autogovern, per exemple, que sembla una mena de dogma de la història d’Espanya.

La relació Catalunya-Espanya és també una concreció i un reflex que les categories que s’utilitzaven ja no serveixen. Predomina en el discurs espanyolista i en el discurs independentista aquella vella equació: «tot Estat només pot incloure una nació i tota nació necessita un Estat». Per tant els conceptes de nació de nacions i de plurinacionalitat incomoden. No hem trobat la fórmula superadora.

 

Crida l’atenció la tendència cada cop més favorable a la democràcia directa en detriment de la democràcia representativa, detectada pel mateix CEO en preguntar sobre com s’han de prendre les decisions polítiques a Catalunya.

Es tracta d’una crisi de la mediació política i dels seus instruments principals, que són els partits i les institucions que ells controlen. Una crisi inscrita en una fallida general de la confiança en les elits, els mitjans de comunicació, la banca, l’església, en definitiva en tots els agents intermediaris. La ciutadania té més informació, per defectuosa que sigui. El nivell d’instrucció de la població és més elevat. Coincideix amb un creixement de la desigualtat socioeconòmica per concentració de poder en grans actors a escala global. Una comunitat política que funciona de manera harmònica és aquella en què no hi ha ni molts rics ni molts pobres, i on la propietat està relativament compartida i repartida. En igualtat estem empitjorant mentre que en informació millorem i aquesta combinació és molt negativa per als intermediaris que reclamen exclusives de representació, però que perden legitimació.

 

De totes maneres la desigualtat coexisteix amb una disminució de la pobresa, hi ha desigualtats globals amb un progrés tecnològic i amb una esperança i qualitat de vida notòries.

Branko Milanovic intenta explicar aquesta contradicció amb la seva gràfica de l’elefant que mostra com han pujat les classes mitjanes a l’Índia i a la Xina però en canvi a l’occident capitalista no ha estat així. Això genera aquestes sensacions de desconfiança, i per tant, el «jo vull dir-hi la meva». Es pot fer crítica de la democràcia directa d’un populisme que costa de definir bé. Penso que el recurs a formes de democràcia directa és imparable. O la democràcia representativa incorpora més elements de consulta i d’intervenció directa o l’allunyament i la desconfiança s’aniran accentuant.

 

Això planteja una contradicció entre la necessitat de governar problemes cada cop més complexos i formes de participació democràtica simplistes

Què entenem per «simplista»? Després del referèndum del Brexit, es parlava de catàstrofe. «Els britànics s’han tornat bojos, s’han deixat manipular, etc.». Vaig fer l’exercici d’imaginar què s’hagués dit si hagués guanyat el Remain. Potser el comentari hagués estat: «Els britànics són gent pragmàtica i assenyada, no volen aventures, rebutgen els experiments». El que porta a desqualificar l’eina del referèndum és el resultat que cadascú vol obtenir. Per això, em sembla equivocada la campanya per demonitzar els referèndums. S’aniran imposant com a eina regular de participació. El que s’ha de demanar i exigir és que es facin amb garanties. De la mateixa manera que les eleccions parlamentàries de la democràcia representativa s’han de fer amb garanties i no de qualsevol manera.

 

Tot plegat són indicis de la fragilitat de la democràcia.

Sí. La democràcia és una arquitectura més fràgil del que sembla. Es pot comparar a un temple clàssic. En el frontó, hi figuren els seus objectius: la justícia, la seguretat i la llibertat. Es recolza en quatre columnes. La primera és una comunitat inclusiva que no discrimina ningú. La segona, l’existència de regles i institucions que funcionin. La tercera, un sistema de comunicació veraç i transparent. I la quarta, una ciutadania compromesa. Però només s’aguanta bé si té un fonament sòlid: una estructura socioeconòmica igualitària o tendencialment igualitària. Si no és així, la democràcia no serà mai prou sòlida. Per desgràcia, sembla que el fonament trontolla…

 

En la mesura que la presó provisional es deriva de la imputació del delicte de rebel·lió, quina és la seva opinió sobre aquesta qualificació delictiva?

Com que no he exercit mai d’advocat ni d’expert en dret penal ni processal, em remeto al que han subscrit més de 200 especialistes universitaris de dret penal i processal de tot Espanya. O organismes com Amnistia Internacional. Els seus arguments crítics respecte de les qualificacions de l’instructor i de les mesures d’empresonament provisional em semblen molt convincents. A mi em sembla molt expansiva una interpretació dels fets que hi veu violència i que per tant els tipifica com a rebel·lió i tot el que se’n desprèn.

 

La societat catalana està dividida entre els que creuen que es va actuar legítimament i els que creuen que no hi va haver rebel·lió però que algun delicte hi va haver.

Si van utilitzar diner públic per operacions per a les quals no estava destinat, se’ls podria imputar la malversació.

 

Em sembla equivocada la campanya per demonitzar els referèndums. El que s’ha d’exigir és que es facin amb garanties.

 

Sí, però que una institució vagi més enllà del marc estatutari i constitucional i prengui decisions aparentment executives com és aprovar legislacions, convocar consultes… això forma part de les llibertats d’expressió i de reunió?

Això genera unes enormes i exigents responsabilitats polítiques de les quals han de retre comptes a la ciutadania, però que també generi responsabilitats penals ho veig molt dubtós. Perquè hi hagi una tipificació penal d’aquestes conductes s’ha hagut d’«interrogar hàbilment» el Codi penal, cosa que contradiu flagrantment el sentit de l’Estat de dret que es pretén defensar en aquesta causa. També cal preguntar-se què dirà el Tribunal d’Estrasburg.

 

I l’altre element que fan servir els fiscals és la concatenació dels fets. No és per l’1-O, no és perquè van posar urnes, és perquè van declarar que el Tribunal Constitucional deixava de tenir autoritat a Catalunya, van fer una legislació per convocar un tipus d’actes que no corresponien a la seva competència, i van donar ordres als funcionaris… I això és el que porta els fiscals a dir: «sí, hi ha un delicte continuat»

El poc que recordo del dret penal és que això del delicte continuat és sempre un tema controvertit. Aquest judici és l’intent equivocat de resoldre per la via judicial el que no s’ha volgut o sabut resoldre per la via política. Més d’una dècada d’incapacitat del sistema polític espanyol per gestionar el conflicte entre l’Estat i la Generalitat ens ha portat on som, situant la qüestió en un terreny on no trobarà mai solució per fines que siguin les especulacions jurídiques que s’hi vulguin aplicar. La lògica de la política democràtica hauria de portar a la transacció i a una sortida acceptable per a les parts en conflicte, encara que no sigui la seva primera opció. ¿Ajuda aquest procés penal a reforçar aquella lògica política democràtica? Penso que no.

 

Què hem de fer des de Catalunya?

No empitjorar la situació. No fer més mal i no fer-nos més mal. Tenir clar que la situació de bloqueig durarà i intentar evitar que les coses s’agreugin més. No veig més possibilitats en aquest moment. La majoria de l’electorat català pensa que el problema només té una sortida negociada. Des del 2015 fins ara, la majoria de la població catalana pensa que el conflicte acabarà en una negociació per obtenir més autogovern.

 

La democràcia només s’aguanta si té una estructura socioeconòmica igualitària o tendencialment igualitària.

 

Aquí la dificultat és com sobreviure al mentrestant, que no sabem quant durarà i que els esdeveniments i les contingències continuades van alterant…

Són contingències com l’efecte d’una nova crisi econòmica que alguns diuen que podríem tenir aviat. O una possible transformació del mapa electoral, tant a Catalunya com a Espanya. O el que pugui passar a Europa: ¿mantindrà l’actitud d’inhibició?

 

A curt termini hi ha dues posicions: la dels que creuen que el judici pot donar oportunitats de nou a encendre el moviment, i la dels que estan mínimament persuadits que l’objectiu final és inabastable i que el que cal és una sortida raonable que vol dir que els presos quedin en llibertat tan aviat com sigui possible i anar cap a una negociació.

Si s’ha anat estenent entre l’opinió pública la idea que aquesta crisi acabarà finalment en una negociació per resituar un autogovern català més ampli i amb una nova relació amb l’Estat, cal donar arguments per reforçar aquesta perspectiva i fer veure la inviabilitat de les sortides unilaterals, sigui la independència, sigui la repressió penal. És positiu que tothom vagi fent també reconeixement d’errors propis, alguns molt gruixuts i de gravíssimes conseqüències. Però no està clar que ajudi estar ficant el dit a l’ull contínuament a l’altre sobre aquestes culpes passades, amb retrets permanents que acaben sempre amb el «i tu més».

 

En aquesta equació, com veu el milió de persones que han votat Ciutadans a Catalunya i que han de formar part d’un nou consens català?

Hi ha molta gent que, hagi votat o no Ciutadans, s’ha sentit greument afectada i socialment exclosa durant el curs del procés. En termes electorals, el vot a Ciutadans a Catalunya va ser una reacció explicable per la pressió ambiental que havien patit. S’ha de veure si es consolida i cristal·litza com a organització. Veurem també si decideixen convertir-se en un baluard espanyolista a Catalunya o jugar un paper més matisat. Si volen ocupar les zones més tèbies, que és el que em sembla que voldria fer Manuel Valls, aquest to agre em sembla que no els ajuda.

 

Parlem de la sortida. Hi ha una cosa que parlant amb els amics independentistes surt constantment com si fos la fórmula màgica que és el referèndum on es pregunti per la independència.

Crec que algun referèndum hi haurà d’haver però dins d’un itinerari ben treballat per anar sortint del bloqueig. No acabarem de legitimar una sortida si no hi ha un pronunciament directe de la gent. Però difícilment un arranjament entre elits serà suficient per aconseguir que durant 10 o 15 anys les coses retornin a un cert equilibri.

 

Josep Maria Vallès, desembre del 2018. © Robert Ramos.

 

I ha de ser entès com un referèndum d’autodeterminació o no?

El referèndum d’Escòcia no invocava l’autodeterminació. Donava l’opció a la independència. El del Quebec tampoc es referia a l’autodeterminació: consultava sobre la relació amb la federació del Canadà. Per tant, no ens encallem en les qüestions de nom. Em sembla, en canvi, inútil excloure qualsevol referèndum o reclamar des del començament el detall sobre la seva pràctica.

 

Aquest itinerari passa per reformes constitucionals i estatutàries?

Trobar una sortida practicable vol dir revisar a fons les regles de joc del sistema polític. No és impossible, però es necessiten requisits que no veig que ara existeixin. Són els que portarien a canvis formals o d’interpretació de les normes que modifiquen el funcionament d’un sistema polític. Un exemple de llibre és el moment del New Deal del president Roosevelt. Sense esmenes constitucionals, es van alterar les regulacions econòmiques, comercials, laborals, financeres, dels Estats Units. I es va reforçar molt la figura presidencial. Perquè prosperi un canvi d’aquest abast, es necessita una majoria social àmplia, un lideratge polític, un àrbitre benèvol i la neutralització de qui pot exercir el veto al canvi. Quan mirem les possibilitats d’un canvi, no em sembla que existeixen aquestes condicions.

 

Dit així està clar que el 2006 es va intentar amb l’Estatut i va sortir malament.

Va ser l’intent de Maragall, que veia venir esquerdes importants en la nostra societat. Els temes de l’agenda eren les relacions Catalunya-Espanya, la crisi dels partits, el paper de les grans conurbacions metropolitanes dins la geoestratègia mundial, el bloqueig burocràtic a Europa, la urgència de millorar la qualitat dels barris urbans….

 

No existia el consens suficient i es va creure erròniament que es podia fer sense el PP.

Es va intentar que hi fos, però el PP més dur va sabotejar-ho des de l’inici, amb la recollida de signatures, la manipulació del Tribunal Constitucional i la seva sentència del 2010. Ara per ara no hi ha les condicions per a un nou moment constituent que Pedro Sánchez sembla vincular a un nou Estatut.

 

I és possible pensar que aquest itinerari que descriu tingui dos moments clarament diferenciats, potser en dues consultes? És a dir, que hi hagi un moment menys reformista, més continuista però que en canvi comenci a fer canviar coses?

Es pot suposar que Pedro Sánchez vulgui anar per aquí quan diu: «Anem acostumant a la gent que tocant la Constitució no s’enfonsa el món, per exemple, amb la reforma dels aforaments que tothom hi està d’acord». Podria ser un itinerari per etapes. En cap cas, però, no em sembla que es pugui aparcar totalment o massa temps la qüestió catalana.

 

No hi ha potser el risc que amb l’ascens de l’extrema dreta es produeixi una involució autonòmica explícita en què l’autogovern de Catalunya perdi les competències sobre els Mossos, els mitjans de comunicació, el sistema escolar, la llengua i les finances?

És un escenari no descartable. Crec que l’eliminació de les comunitats autònomes no prosperarà perquè hi ha sectors que estan interessats que continuïn. Però un lifting recentralitzador és perfectament plausible. També s’ha de veure la capacitat de reacció a Catalunya i al País Basc, i no solament la dels independentistes.

 

En aquests moments hi ha un poble constituït que és la meitat d’un poble i per tant té menys força que el conjunt. Molta gent que estaria a favor de TV3, dels Mossos, de la llengua i de l’escola ara se senten inhibits per l’independentisme, per Puigdemont i potser el que caldrà seria recuperar la massa crítica per defensar l’autogovern en cas que es produeixi una ofensiva en tota regla.

La idea d’una societat partida al 50-50 és una fabricació simplificadora que afavoreix els pols més extrems del conjunt. He parlat algun cop del 40-30-30, perquè hi ha un gruix important de gent a Catalunya que no és visceralment independentista, ni incondicionalment unionista. Com a corrent d’opinió, pot ser decisiu en un moment de possible recessió de l’autogovern.

 

El que trenca el 50-50 és que no s’hagi de decidir amb un sí o un no, sinó que hi hagi una proposta capaç de convèncer a banda i banda…

El que trencaria el 50-50 és no continuar parlant-ne com si es tractés d’una dada ja cristal·litzada. I no perdre de vista que la situació presenta una gamma de posicions. Són aquestes posicions les que cal anar explorant i elaborant per decantar una alternativa que disposi d’una base àmplia.

 

Hi ha un tema apuntat abans que és el paper dels mitjans de comunicació, en aquest intent de fer baixar la tensió per evitar l’escissió en dos.

És molt criticable l’orientació dels mitjans públics a Espanya en l’etapa Rajoy i a Catalunya durant tot el procés. No hem protestat prou davant la utilització esbiaixada dels mitjans públics durant tots aquests anys. Ells s’escuden en el fet que són els més vistos.

 

S’estan compactant les audiències. Els que veuen TV3, només veuen TV3, i no la veu ningú més. S’està expulsant l’audiència que no combrega amb l’independentisme i a la vegada es recull tot l’independentisme, de manera que al final els comptes els surten.

No sé si hi ha o no «expulsió» d’usuaris, premeditada o casual, a partir del biaix partidari que afecta els seus noticiaris i altres programes. Però sí sé que a casa meva ens trobem entre els qui hem deixat de veure TV3 com a cadena habitual per la limitació dels seus enfocaments. S’ha de seguir reivindicant la socialització dels mitjans públics.

 

Potser la primera cosa que s’ha de fer és el desarmament verbal. Demanar als directius, als periodistes que comencin la contenció verbal.

Molt d’acord. Sembla que ven més un programa com més s’accentuen les diferències entre els qui opinen. No per trobar un punt de trobada, sinó per mantenir i exagerar les diferències. Això no fa progressar el diàleg democràtic. Tampoc no el fan progressar altres programes que deslegitimen institucions i determinades posicions polítiques per la via de l’humor, de més o menys bon gust. No sé si heu pensat que hi ha una generació de catalans socialitzada políticament des de nens com a espectadors de Polònia.