Economista, polític i empresari, Josep Piqué i Camps va abandonar la política activa el juliol del 2007, però no ha deixat mai d’intervenir en el debat polític tot i que des de llavors s’ha dedicat a la seva faceta d’home d’empresa, acumulant diverses presències en càrrecs executius i en consells d’administració. Tres vegades ministre de José María Aznar, va cloure la seva etapa política com a president del Partit Popular de Catalunya (PPC) en el que es pot considerar l’últim intent –fracassat— d’arrelar el partit en un cert catalanisme i en la centralitat de la societat catalana.

Fill d’un alcalde franquista de Vilanova i la Geltrú, Josep Piqué va néixer a la capital del Garraf el 21 de febrer del 1955. Doctor en Ciències Econòmiques i Empresarials i llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona, Piqué va ser un estudiant brillant. Joan Hortalà, economista i exdirigent d’ERC, va explicar una anècdota en aquest sentit durant la presentació del llibre de Cristina Sen Què pensa Josep Piqué (Dèria Editors, 2003). Era el conflictiu curs del 1974, en què es reivindicava un aprovat general polític després d’estar gairebé tot l’any en vaga. «Dos estudiants em van venir a veure: no volien l’aprovat general, sinó la matrícula d’honor a la qual estaven habituats; es tractava de Josep Piqué i Anna Birulés.»

«Llavors jo era massa d’esquerres», admet en el llibre Piqué, que havia militat al PSUC. Però «vaig deixar de ser marxista quan vaig estudiar economia», va comentar entre rialles l’octubre del 2003 en un acte a Barcelona quan ja presidia el PPC. Van ser «uns anys excitants i divertits» dels quals no se n’ha penedit mai.

 

Ministre d’Aznar

Piqué va col·laborar amb el pujolisme com a director general d’Indústria a finals dels anys 80 del segle passat, un càrrec que ell qualifica com a «tècnic». El seu conseller de l’època, Macià Alavedra, elogia en les seves memòries, Entre la vida i la política (L’Esfera dels Llibres, 2007), el talent de Piqué, de qui diu que és qui «ha arribat més lluny» de «l’equip de joves brillants» que treballaven al Departament d’Indústria i Energia. Alavedra assegura que Piqué era llavors «absolutament catalanista» i que va ser una «llàstima» que «se’ns escapés» de l’òrbita convergent. «Perquè Piqué és un home que l’envies a Madrid i en sap tant o més que els senyors que porten l’Estat allí, i polítics així no en tenim gaires», raona Alavedra. «El PP no li feia gràcia i volia ser l’home de Convergència dins del Govern», revela l’exconseller, que reconeix que, com a portaveu del Govern d’Aznar, Piqué «va ser qui va donar la primera imatge racional, moderna i moderada del PP».

Quan el va trucar Aznar per ser ministre d’Indústria i Energia, Piqué no va dubtar ni un moment. A l’Abc del 26 de gener del 2015, ell mateix va explicar com va anar la conversa: «Miri, president, sé que en aquests casos el que se sol dir es “doni’m 24 hores per pensar-ho”, però em mentiria a mi mateix. Una oportunitat com aquesta no se sol repetir gaires vegades, per tant, li dic que sí», li va contestar a Aznar.

Ministre d’Indústria (1996-2000), cartera que va compatibilitzar amb la de portaveu des del 1998, va fer-se càrrec d’Afers Exteriors des de l’abril del 2000 fins al juliol del 2002 per ser finalment titular de Ciència i Tecnologia fins al setembre del 2003, ministeri que va deixar per presentar-se com a candidat a la Generalitat a les eleccions autonòmiques d’aquell any.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Piqué va formar part del Govern com a independent del 1996 al 1999, any en què es va afiliar al PP. A l’octubre del 2002 va ser escollit president del PP de Catalunya en un intent d’Aznar de resoldre el «problema català» del PP. Aquest problema provenia del fet que «quan es van configurar el mapes polítics després de l’ensulsiada de l’UCD, el PP de Catalunya no és capaç d’ocupar el seu espai electoral, com sí que ho va fer a la resta d’Espanya. I des de llavors, el PP s’ha situat al marge de la centralitat política, en bona mesura extramurs del sistema», va analitzar en una entrevista a El País (19-10-2003).

Partidari d’un «catalanisme integrador» i del «patriotisme constitucional», reivindicava l’autonomia del PP –«El PP de Catalunya ha de ser responsable de la política del partit a Catalunya» (El País, 19-10-2002)–, expressava el seu respecte i la seva estimació personal a Jordi Pujol, així com a Artur Mas, qui li semblava «treballador» i «honest». Una opinió que no tardaria a canviar. Exactament un any després, a un mes de les primeres eleccions autonòmiques sense Jordi Pujol, afirmava a l’entrevista esmentada: «Hem de començar a acostumar-nos a una CiU que no té res a veure amb la de Jordi Pujol. Ara està en mans de polítics amb un contingut de frivolitat, d’irresponsabilitat i de manca de conviccions molt important». I afegia: «Tinc molt poca confiança en la solidesa política del senyor Mas».

«Si cal buscar un responsable de tot, posaria en primer terme a Artur Mas, el pitjor polític que ha donat Catalunya en els últims 100 anys».

Aquesta valoració va anar encara empitjorant amb el temps. Després de l’1-O del 2017 i abans de la declaració unilateral d’independència (DUI), això és el que Piqué opinava de Mas: «Si cal buscar un responsable de tot, posaria en primer terme a Artur Mas, que probablement és el pitjor polític que ha donat Catalunya en els últims 100 anys» (El Confidencial, 19-10-2017).

 

La derrota de l’Estatut

Durant el mandat de Piqué al PPC es produeix la batalla sobre el nou Estatut. El juliol del 2005, el president del PPC es va plantejar donar suport al text si finalment s’imposava el criteri del PSC i l’Estatut respectava la Constitució. Aquest propòsit, però, fou desautoritzat immediatament per Mariano Rajoy, qui va descartar qualsevol suport a un Estatut «radicalment contrari a la Constitució». El 30 de setembre, el Parlament va aprovar per gran majoria el text (120 vots a favor de 135). Els únics 15 vots en contra eren els del PP.

Piqué va rebutjar el text per «intervencionista, allunyat de la realitat» i de «dubtosa constitucionalitat», que busca «allunyar Catalunya d’Espanya» i «modificar la naturalesa de l’Estat». Anys després, en un article a El Periódico (18-11-2010), va qualificar l’Estatut d’«autèntic xurro».

Malgrat això, les diferències entre Piqué i la direcció del PP a Madrid van reaparèixer quatre mesos més tard arran de l’acord sobre l’Estatut pactat entre el Govern del PSOE i CiU. Piqué va declarar a Catalunya Ràdio que el model de finançament acordat s’assemblava bastant al que ell havia defensat al Parlament i que s’havia avançat en la qüestió de les inversions de l’Estat a Catalunya.

Desautoritzat pel secretari general del PP, Ángel Acebes, Piqué va considerar seriosament la seva dimissió. Rajoy, però, el va convèncer perquè seguís al front del PPC. Encara va oferir Piqué al president José Montilla el novembre del 2006 «consens» per desenvolupar l’Estatut amb la condició d’esperar la sentència del Tribunal Constitucional, al qual el PP havia recorregut el text. Assetjat, però, per l’ala més dura del PP, encapçalada per Acebes i Eduardo Zaplana, Piqué va dimitir definitivament el 20 de juliol del 2007.

En la seva carta dirigida a Rajoy, Piqué li deia que havia arribat a la conclusió que la seva permanència «no era sostenible» i es queixava que s’havien aprofitat les jornades de reflexió que li havia demanat el president del PP per «demolir [des de la direcció del partit] la meva pròpia imatge davant de la societat catalana». Pilar Rahola, en un article a El País, elogiava el dia següent Piqué, «polític raonable, sens dubte intel·ligent, i de tall europeu», que «va creure que hi havia espai per a una dreta civilitzada, allà on les hostes de la derechona incivil campaven al seu aire».

Assetjat per l’ala més dura del PP, encapçalada per Acebes i Zaplana, Piqué va dimitir el 20 de juliol del 2007.

Retirat de la política, Piqué va tornar al món empresarial (ja havia presidit Ercros als anys 90 del segle XX), on ha estat, entre molts altres càrrecs, president de Vueling (2007-2013) i conseller delegat i vicepresident de la constructora OHL (2013-2016). També va presidir el Cercle d’Economia de Catalunya del 2011 al 2013.

 

Un discurs autocrític

En aquesta etapa, coincidint normalment amb la presentació dels seus llibres (Cambio de era, Deusto, 2013; coautor d’Escucha Cataluña, Escucha España, Península, 2017; El mundo que nos viene, Deusto, 2018), Piqué ha construït un discurs sobre el conflicte català basat sobretot en dues idees: els governs centrals han deixat de fer política a Catalunya, on s’ha produït un allunyament de la resta d’Espanya per tres motius, el sistema educatiu, el paper dels mitjans de comunicació públics i l’acceptació implícita o explícita per part dels governs centrals de la desaparició dels símbols espanyols a Catalunya.

En una entrevista a Crónica Global (4-1-2017), afirma que «el Govern d’Espanya no ha fet pedagogia» a Catalunya. «Tampoc els governs anteriors, però davant del desafiament independentista, no es pot limitar únicament a la via jurídica. És necessària, però no suficient». En una altra entrevista a El Mundo (7-1-2017), explica: «Tots el governs, inclosos aquells de què jo vaig formar part, s’han equivocat i han tingut la mateixa responsabilitat. El Govern [central] ha d’estar molt més present a Catalunya per explicar les seves polítiques i parlar amb la seva societat».

No entén la manera com Rajoy «gestiona els temps» i la seva indolència. «Hi ha coses que no resol estrictament el temps. El problema català, per exemple, mereix ser molt més proactiu. Això no ho arregla una negociació econòmica (…). S’ha de fer política, en el sentit més noble de la paraula: pedagogia, confrontació seriosa amb arguments ideològics. Necessitem convèncer la majoria de la societat catalana que és molt millor seguir sent espanyols que aquesta mena d’arcàdia feliç que passaria per la independència», va declarar a El País ja el 13 d’octubre del 2013.

Per a Piqué, el problema no és la llengua. Quan va arribar a la presidència del PPC ja va dir que «el nivell de convivència lingüística a Catalunya és exemplar» (El País, 19-10-2002), encara que considerava que dues hores de castellà a la setmana a l’escola no eren suficients. El problema, per a ell, és el sistema educatiu i com s’ensenya la història o la geografia. «A la gran majoria de les escoles públiques s’ha transmès una visió de la història enormement esbiaixada. S’ha volgut accentuar tot allò que podia separar-nos. Volen que qualsevol nen es pregunti: “Si som diferents, per què no independents?”», declara a El Español (10-9-2017).

«Van proclamar que s’havia de fugir del vaixell que s’enfonsava, però Espanya va surar i ells no compten ni amb suport internacional».

Sobre les solucions al procés sobiranista, Piqué defensa el respecte a la llei, el diàleg, una reforma constitucional i una consulta que no té res a veure amb la que proposa l’independentisme i que es limitaria a Catalunya si només afectés les institucions catalanes, com seria un nou Estatut, i s’hauria de fer al conjunt d’Espanya si s’hi veiés implicada tota l’arquitectura constitucional espanyola. En un article a El País (11-11-2014), signat per Piqué i pel socialista Jordi Sevilla, ambdós demanen que s’obri «explícitament la possibilitat d’una reforma de la Constitució que inclogui la singularitat catalana, com ja es reconeixen altres fets diferencials, encara que sense privilegis incompatibles amb la igualtat de drets dels ciutadans; seguida d’un nou Estatut».

Tres setmanes abans de l’1-O, a l’esmentada entrevista a El Español, Piqué augurava que quan el «percentatge [de l’independentisme] ultrapassi el 70% no hi haurà Constitució que el pari» i demanava treballar per «revertir les xifres i aconseguir que siguin el 70% dels catalans els qui donin suport a la unitat d’Espanya». En tot cas, Piqué considera que «l’independentisme com a projecte polític està derrotat. No té majoria àmplia com per ser irreversible, no ha construït un lideratge identificable per tenir una interlocució, i no té la més mínima simpatia internacional», va dir en una conferencia al Círculo Ecuestre el 14 de febrer del 2017.

L’exministre opina que una de les raons de la situació actual és que ningú pensava que l’independentisme anés tan lluny. «El comportament de l’independentisme és molt adolescent, pateix aquella absència de la realitat que només remeia la maduresa» (El Español, 10-9-2017), i per això creu que s’ha precipitat. «Han passat 40 anys [de la «construcció nacional»] i si haguessin esperat una o dues generacions més el projecte independentista hagués estat imparable, però es van precipitar pensant que podien aprofitar-se de forma deslleial d’un moment de debilitat d’Espanya per la crisi econòmica. Van llançar la proclama que s’havia que fugir del vaixell que s’enfonsava, però Espanya va surar i ells no compten ni amb suport internacional» (Entrevista a El Faro de Vigo, 31-05-2018)