Molts analistes se sorprenen ara de la implicació activa del PNB en la governabilitat d’Espanya i de la sensatesa i la moderació que exhibeixen els seus dirigents en els seus plantejaments polítics i identitaris. Però l’evolució política que va portar el PNB a passar de posicions properes al sobiranisme a una aposta tancada per l’autonomisme i la transversalitat va començar fa més de tres lustres, quan, el gener de 2004, Josu Jon Imaz (Zumárraga, 1963) va tenir l’audàcia d’enfrontar-se i guanyar-li la presidència de l’Euskadi Buru Batzar (EBB) al candidat de l’ala sobiranista, Joseba Egibar, que era, a més, el favorit de Xavier Arzalluz, líder venerat al qual Imaz va succeir en el càrrec.

Josu Jon —un dels pocs polítics als quals la ciutadania anomena pel seu nom de pila— només va ser quatre anys al capdavant del PNB però va marcar la línia que ha guiat el partit nacionalista des de llavors. En aquests anys (2004-2008), Imaz va marcar distàncies amb el món d’ETA i Batasuna, va recompondre els ponts trencats amb el socialisme basc i es va proposar seduir Madrid, cosa que va aconseguir amb el govern de José Luis Rodríguez Zapatero i amb l’excel·lent relació que va forjar amb Alfredo Pérez Rubalcaba. Encara que es podria dir que la seducció va ser mútua i alguns dels seus correligionaris li van retreure precisament que s’hagués deixat «seduir per Madrid».

El nou líder no va tenir un mandat fàcil. No solament perquè en la seva organització alguns el van considerar «fluix» i «espanyolista», sinó perquè a més va haver de compartir una bicefàlia tempestuosa amb el lehendakari, Juan José Ibarretxe, més partidari de reforçar el front nacionalista amb aliances amb l’esquerra abertzale que de tractar d’evitar la ruptura d’Euskadi en dues comunitats. No van ser, no obstant això, els dirigents peneuvistes els que van aconseguir desfer-se políticament d’Ibarretxe, malgrat que Urkullu va qualificar la seva política de «nefasta» i el va acusar de trencar els ponts amb el PSE i el PP i posar-se en mans de Batasuna. Tot i que Imaz és un jugador expert d’escacs, l’escac i mat a Ibarretxe el va fer el 2009 el socialista Patxi López que, amb el suport del PP basc, es va fer amb la Lehendakaritza i va deixar el seu antecessor en fora de joc polític, cosa que va aprofitar el lehendakari actual, que aleshores era al capdavant del partit, per desfer-se’n i consolidar la via política de la qual Imaz havia estat precursor.

 

Un bon noi

L’elecció d’Imaz, guipuscoà com Egibar, va ser possible gràcies a la seva aliança amb el PNB de Biscaia, que ja liderava Urkullu i que incloïa personalitats molt reconegudes dins i fora del món nacionalista, com l’alcalde de Bilbao, Iñaki Azkuna. Guanyar a Arzalluz va representar una fita. A Arzalluz, Imaz li semblava un bon noi i li agradava com a futur candidat a la Lehendakaritza, perquè encarnava, al seu entendre, els valors del nacionalisme modern —que resumia en l’eslògan euskera eta teknologia—, però no per dirigir el partit, que al veterà dirigent li devia semblar molt més important que el Govern autonòmic. De fet, Arzalluz va qualificar despectivament de «grup de pipiolis» aquells joves (tots ja havien fet els 40) que van acabar arrabassant-li el poder intern.

Va tenir l’audàcia d’enfrontar-se i guanyar-li la presidència del partit al candidat sobiranista, Joseba Egibar, el favorit de Xavier Arzalluz.

L’aliança d’Imaz i Urkullu venia de lluny. Havien forjat una bona relació política i personal quan tots dos pertanyien a les joventuts del partit i van ser ells els qui, de fet, van atallar la temptació d’EGI, l’organització juvenil, d’abandonar el PNB quan el 1986 es va produir l’escissió d’Eusko Alkartasuna. El nou partit de Carlos Garaikoetxea semblava més modern i més radical, però ells van apostar per mantenir-se en l’estructura del vell nacionalisme, que després han rejovenit, renovat i reforçat.

Imaz va néixer i va créixer a Zumárraga, poble de l’interior de Guipúscoa, que combina, com tantes altres localitats guipuscoanes, la indústria siderometal·lúrgica —amb la immigració consegüent— i el ruralisme més tradicional, i que limita amb Azpeitia, on se situa Loyola, el bressol d’Ignasi, el sant més basc, fundador dels jesuïtes. Es va criar en un ambient obrer en què es valorava l’esforç i la feina ben feta. Va ser un bon estudiant, un cerebrito, que es va doctorar en Químiques, amb una tesi escrita en basc, que va obtenir el premi extraordinari de final de carrera. Fins que va ser elegit eurodiputat el 1994, va desenvolupar la seva activitat professional en el sector privat amb fama de ser treballador, seriós i competent, qualitats que va traslladar a la política juntament amb honestedat intel·lectual, integritat personal i un verb clar i directe, valors que ningú no li ha qüestionat mai.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

 

Perdre la por

Quan va ser elegit president del PNB feia més de vint-i-cinc anys que tenia experiència política, que es va iniciar quan es va afiliar a les joventuts del partit amb quinze anys. No sembla que fos un principiant. Ell mateix ho explica així en el llibre Memoria de Euskadi de la periodista María Antonia Iglesias. «Quan arribo a la presidència de l’EBB era un jove veterà, tenia quaranta anys. Es pot pensar que era un pipioli, però feia vint-i-un anys que era en el màxim òrgan del partit, l’Assemblea Nacional; havia tingut experiència interna des de les joventuts del PNB (…), vaig ser a l’Executiva del PNB de Guipúscoa (…), vaig ser regidor d’Hisenda i tinent d’alcalde del meu poble, Zumárraga. La meva primera experiència com a polític professional és quan el 1994 marxo al Parlament Europeu, on m’hi estic fins al desembre de 1998. El 1999, quan Ibarretxe és elegit lehendakari em crida per al seu primer govern i hi entro com a conseller d’Indústria, Comerç i Turisme, càrrec que vaig exercir durant dues legislatures, la segona fins que vaig abandonar el govern per incorporar-me a la presidència del partit. Aquella experiència al govern va tenir l’afegit que vaig exercir com a portaveu en una època particularment delicada».

Arzalluz va qualificar de «grup de pipiolis» aquells joves (tots ja havien fet els 40) que van acabar arrabassant-li el poder intern.

Al llarg del seu mandat al capdavant del partit va demostrar que la seva aposta per la innovació no la feia solament per la tecnologia. També va portar aquest principi a la política. Per explicar-ho amb les seves reflexions, per a ell la innovació té molt a veure amb aprendre, amb arriscar, amb prendre la iniciativa, amb llançar-se i amb perdre la por, disposat sempre a aprendre, «també de l’error, perquè les lliçons apreses, la transparència, li serveixen a un mateix i a altres companys d’organització». Es referia amb aquesta definició a la innovació en la indústria, en la ciència, però serviria també per explicar les raons que el van portar a aspirar a la presidència del PNB i a la tasca que hi va desenvolupar.

Per descomptat, ell es va arriscar, va perdre la por i es va llançar, i no li van importar els atacs o les crítiques quan va creure que feia el que havia de fer. Perquè Imaz no creia en una Euskadi monolítica ni en una identitat pura. Parafrasejant Unamuno, deia que «l’aigua pura produeix cretinisme». Pensava que la societat basca és complexa, com ho són les societats modernes, que hi conviuen ideologies i identitats diferents i que està més disposada a l’acord que a l’enfrontament.

Va ser un ‘cerebrito’, es va doctorar en Químiques amb una tesi escrita en basc que va obtenir el premi extraordinari de final de carrera.

Ell ho sap bé. La seva esposa, Virginia Madina, ve d’una família socialista republicana. Aquestes van ser les raons que el van portar a pensar que la tasca del seu partit era desenvolupar un projecte que permetés que les diferents famílies polítiques de la societat basca trobessin «un esquema comú per construir juntes el futur». I recordava el Salomó bíblic en afirmar: «Si per construir Euskadi l’he de partir per la meitat, prefereixo que se l’emporti algú altre».

 

La coherència

De fet, un dels eixos del seu mandat al capdavant del PNB va ser distanciar-se d’ETA i de Batasuna, i recompondre els ponts amb els socialistes. Quan era conseller i portaveu del govern d’Ibarretxe ja va restablir el contacte amb el PSOE, el secretari general del qual era llavors Joaquín Almunia, també basc. És en aquella època quan sorgeix la seva estreta relació amb Rubalcaba, a qui l’unia també la Química. Aquesta amistat va ser important per al suport que després prestarien Imaz i el PNB a la negociació de l’Executiu de Zapatero amb ETA.

Va donar suport al procés de pau i va participar personalment en les converses de Loyola, juntament amb el PSE i Batasuna, l’estiu de 2006. La seva relació amb els socialistes va ser tan bona que li va proporcionar nombroses crítiques internes i l’afirmació d’alguns que «al PSOE l’adoren».

Imaz va exercir el lideratge assumint riscos, com els líders als quals admirava. L’alemany Helmut Kohl, per exemple, de qui recordava que li va respondre a una companya de partit que «hi ha dos tipus de polítics, els que s’aixequen al matí i aquells que tenen un projecte polític i que el duen a terme fins i tot en contra de la percepció de moltes persones».

Va recompondre els ponts trencats amb el socialisme basc i va seduir Madrid, forjant una excel·lent relació amb Rubalcaba.

Així va tractar de fer-ho ell, però el seu enfrontament amb l’ala sobiranista del PNB va ser tan dura que en acabar el seu primer mandat com a president del partit va preferir renunciar que veure’l dividit. «Crec que el PNB té un paper com a cohesionador i moderador de la política basca, que es pot veure perjudicat amb la divisió i el seu debilitament», va escriure en la seva carta de comiat. Des de llavors es dedica a l’activitat privada, buscant, com quan era en política, la tranquil·litat d’esperit: «A mi m’agrada, quan em fico en el llit, estar satisfet almenys de la meva coherència».