Molts analistes se sorprenen ara de la implicació activa del PNB en la governabilitat d’Espanya i de la sensatesa i la moderació que exhibeixen els seus dirigents en els seus plantejaments polítics i identitaris. Però l’evolució política que va portar el PNB a passar de posicions properes al sobiranisme a una aposta tancada per l’autonomisme i la transversalitat va començar fa més de tres lustres, quan, el gener de 2004, Josu Jon Imaz (Zumárraga, 1963) va tenir l’audàcia d’enfrontar-se i guanyar-li la presidència de l’Euskadi Buru Batzar (EBB) al candidat de l’ala sobiranista, Joseba Egibar, que era, a més, el favorit de Xavier Arzalluz, líder venerat al qual Imaz va succeir en el càrrec.

Josu Jon —un dels pocs polítics als quals la ciutadania anomena pel seu nom de pila— només va ser quatre anys al capdavant del PNB però va marcar la línia que ha guiat el partit nacionalista des de llavors. En aquests anys (2004-2008), Imaz va marcar distàncies amb el món d’ETA i Batasuna, va recompondre els ponts trencats amb el socialisme basc i es va proposar seduir Madrid, cosa que va aconseguir amb el govern de José Luis Rodríguez Zapatero i amb l’excel·lent relació que va forjar amb Alfredo Pérez Rubalcaba. Encara que es podria dir que la seducció va ser mútua i alguns dels seus correligionaris li van retreure precisament que s’hagués deixat «seduir per Madrid».

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.