La Schubertíada de Vilabrertran ha tingut aquest any un ganxo indiscutible amb la presencia el 25 d’agost de Joyce DiDonato, una de les grans mezzosopranos que omple els teatres arreu amb les seves interpretacions majoritàriament d’òpera barroca sense excloure altres repertoris, però sempre operístics. El metafòric cartell d’entrades esgotades així ho demostrava. La cantant no havia freqüentat el lied, la cançó poètica. Ara s’hi ha estrenat escalant el cim d’uns dels everests del gènere, el Winterreise (Viatge d’hivern) de Franz Schubert.

El lied, interpretat en un ambient petit i íntim, està a les antípodes d’una representació operística. Això feia que a més de la curiositat per escoltar de prop a la cantant, els més puristes anessin molt previnguts i poc disposats a acceptar la seva proposta, i els menys puristes ho fessin amb molta curiositat i més oberts al que podia oferir la cantant nord-americana. També hi havia aquells que el que volien era gaudir de la magnífica veu de DiDonato, fes el que fes. Els primers van tornar a casa amb les seves prevencions ratificades, fins i tot hi va haver qui va marxar poc després de començar el recital. Els segons van acceptar la proposta molt teatral de la mezzosoprano tot i reconèixer que necessitava més rodatge. I els darrers van poder gaudir de la veu de la mezzo. Els forts i llargs aplaudiments al final reconeixien les seves virtuts vocals i també la seva proposta malgrat no ser del tot reeixida.

Schubert va compondre Winterreise, el cicle de 24 cançons sobre poemes de Wilhelm Müller, el darrer any de la seva curta vida i es va publicar sis setmanes després de la seva mort, el 1828. El viatge d’hivern del cicle és un trajecte que pot ser real, metafòric o interior. Explica el recorregut que, desil·lusionat, emprèn el Caminant abandonat per la seva estimada i que va errant per un camí solitari enmig d’una natura gèlida fins arribar a un destí final que sembla ser la mort, però que també pot no ser-ho.

 

El pianista David Zobel i Joyce DiDonato, al final de la seva actuació a la Schubertiada. © Martí Artalejo.

 

Grans intèrprets

Compost originalment per a tenor, aquest cicle de cançons ha tingut grans intèrprets d’aquesta tessitura, però la veu de baríton l’ha fet seu amb cantants com Dietrich Fisher-Diskau, Christian Gerhaher o Matthias Goerne. Tot i això, algunes mezzosopranos s’hi han atrevit com Christa Ludwig, Brigitte Fassbaender que el va cantar en la inauguració de la primera Schubertíada de Vilabertran el 1993, o Nathalie Stutzmann. Fins i tot, un contratenor com Xavier Sabata l’ha cantat. I ara, Joyce DiDonato.

La cantant no ha pogut o volgut abandonar el seu caràcter teatral en aquest Winterreise i ha preparat un embolcall argumental que l’identifica amb el paper de Charlotte  de l’òpera Werther. Figura que el caminant de Schubert ha deixat un diari escrit que no és altre cosa que les cançons del cicle i l’estimada, adolorida, el llegeix, és a dir, canta els poemes. Una cadira, una taula, un diari amb cobertes de pell, un senzill joc de llums a l’inici que no va acabar de funcionar, i un vestit negre són els elements que li serveixen per oferir aquesta visió particular del Winterreise.

Aquesta versió teatralitzada aguanta bé. El problema va ser la interpretació. D’una banda, excessivament operística, poc interna. Era més Charlotte que Caminant. De l’altra, a aquest projecte li falta molta més preparació i estudi. Hi va haver masses entrades fora de lloc i notes d’afinació dubtosa. També el seu alemany –segons els que en saben– era una mica aproximat. DiDonato només havia cantat aquesta obra dues vegades, una d’elles al seu Kansas nadiu, a casa. Ara ha d’emprendre una gira per Europa i el seu pas per Vilabertran semblava més aviat un assaig. David Zobel al piano era més un acompanyant que un veritable coprotagonista de l’obra que és el que hauria de ser.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Dit això, no es pot menystenir aquest Winterreise un cop millorat. Als puristes no els farà mai el pes, però la gran anomenada de la mezzosoprano que, a més, es troba en un excel·lent moment de la seva carrera, arrossegarà a un públic que no freqüenta el lied i això és una bona notícia per a aquest gènere que no està sobrat d’oients.

 

Generacions diferents

Aquesta actuació de la mezzosoprano havia estat precedida uns dies abans per dos ‘liederistes’ amb gairebé 30 anys de diferència entre l’un i l’altre. Eren el jove baríton Andrè Schuen (dia 22) i el veterà tenor Christoph Prégardien (dia 23) i aquesta quasi coincidència a Vilabertran va permetre copsar la intel·ligència del primer a l’hora de triar un programa ajustat a les seves capacitats vocals del moment, i la del segon, que ja es pot permetre fer-ho tot des de la seva llarga experiència sense necessitat de recórrer a recursos expressius més enllà dels obligats per la partitura i la poesia.

Schuen, que aquest any va debutar al Teatro Real de Madrid interpretant el paper d’Olivier a Capriccio, de Richard Strauss, va triar un programa de cançons al voltant de Schwanengesang (El cant del cigne), un recull de les darreres que va compondre Franz Schubert que no es pot considerar com un cicle. Amb Daniel Heide al piano, Schuen va anar desgranant la decepció de l’enamorat, la frustració, l’angoixa existencial d’Aufenthalt, l’adéu alegre al ritme del trot del cavall d’Abschied, o la grandiositat de Der Atlas amb uns molt ben col·locats fortissimi.

Acabat el recital va oferir un primer bis, però amb el segon, Wandrers Nachtlied II, va deixar al personal estabornit i fins i tot hi va haver qui va patir la síndrome de Stendhal. El llarg i corprenedor silenci que es va fer abans de que rebentessin els aplaudiments va ser dels que es recorden.

L’endemà, Prégardien amb Malcolm Martineau al piano, va oferir l’altre gran cicle de Schubert, Die schöne Müllerin (La bella molinera), on tornem a trobar la figura del Caminant. Aquesta vegada, la molinera l’ha rebutjat per un caçador i l’home s’encamina cap a la seva mort, aquesta vegada, sí, passant per un món molt més amable que el de Winterreise. Amb seu cabell gris, el tenor no es la imatge del jove enamorat del cicle, però la seva plena maduresa li permet cantar-lo amb una intensitat total i amb una expressió continguda i alhora molt poderosa.

Els aficionats al lied poden estar contents. Prégardien, que oferia el seu desè concert a la Schubertíada empordanesa, té corda per estona i en qualsevol cas, veus com la de Schuen asseguren el relleu.